Material sensible

Si haguérem de traçar una carta de navegació dels paisatges o llocs que han assenyalat la memòria urbana i sentimental dels valencians en el darrer mig segle, aquest GPS passaria necessàriament, entre altres punts d’adherència afectiva, pel balneari de Les Arenes, la cafeteria Barrachina, els teatres Ruzafa i Alkazar, l’Albereda i el Palau de Ripalda, la “Casa dels caramels”, els magatzems Galerias Todo i Lanas Aragón, la sala de festes Mocambo, els cinemes Serrano i Artis o uns rètols lluminosos determinats del centre de la ciutat, per esmentar-ne només uns quants de la llista. Un àlbum en blanc i negre o color Kodak a gust de cadascú.

Espais que formen aquesta memòria viscuda del paisatge urbà i que tenen en comú el fet d’haver estat referents del nostre entorn quotidià fins que van desaparéixer, i que han romàs després en el nostre memorial afectiu. Ara, en una època marcada per nous tipus d’urbanització i socialització, en què els paisatges tendeixen a homogeneïtzar-se, pren relleu el debat d’identitat sobre les ciutats i aquests espais com a components del valor patrimonial. “Són la força", assenyala el geògraf i investigador Josep Vicent Boira, "d’allò que uns quants hem denominat l’espai viscut d’una ciutat”. Ja fa anys que Josep Vicent Boira reflexiona i analitza el mapa urbà valencià i les interrelacions que té. “Des de fa temps els qui estudiem la vida urbana sabem que, juntament amb l’espai objectiu, com ara els carrers, les places, els monuments, els edificis i les formes de tot això, hi ha un altre espai subjectiu, carregat de sentiments, símbols i percepcions, és un espai viscut al mateix temps que personal, moltes vegades compartit”, assenyala Josep Vicent Boira.

En aquests paisatges de la memòria, Josep Vicent Boira apunta “la cafeteria Lauria amb els seus tamborets redons collats a terra que, això sí, rodaven i alegraven els xiquets; els desapareguts dipòsits de Gas Lebón, amb les estructures de metall que veia sempre que anava cap a València o la vella estació de la Carrasca, en plena horta entre Vera i Benimaclet i on els tramvies de fusta, verds, amb finestretes de fulla i seients envernissats, s’aturaven a l’ombra dels arbres que donaven el nom al lloc o la destinació final de la línia: la desapareguda estació del Grau de FEVE, ben modesta”. Per a la senadora Carme Alborch, excap de l’oposició al consistori municipal, “els anys de la infància i l’adolescència són el període en què dibuixem molts d’aquests paisatges de la nostra memòria sentimental i que sempre ens acompanyen”. En el seu àlbum personal distingeix ”la passarel·la de ferro que sobrevolava les vies de l’Estació del Nord abans que s’hi construira el túnel, que als nostres ulls ens semblava una obra d’enginyeria colossal”. “Després hi havia els espais de relació, com la piscina del balneari de Les Arenes, un conjunt arquitectònic que desgraciadament ha acabat sent l’exemple d’aquesta fragilitat del paisatge quotidià, o aquelles cafeteries que il·luminaven el centre d’una ciutat que semblava deixar enrere la grisor de la postguerra”, diu Carme Alborch.

Andrés Alfaro Hoffman ha dedicat una bona part de la seua vida a estudiar i col·leccionar el disseny industrial del segle xx. “El cas de València", comenta Alfaro, "és molt curiós i crec que no m’equivoque si dic que és una de les ciutats on no queda cap vestigi d’aquesta eclosió fantàstica d’establiments moderns dels anys 50 i 60”. “A pesar que l’interiorisme de locals públics és una obra concebuda com a efímera, hi ha espais que transcendeixen el component de moda i es converteixen en clàssics, i formen part del paisatge urbà”, diu Alfaro. I afig, “en moltes ciutats europees es conserven locals que s’han convertit en llocs, fins i tot, de visita turística, com pot ser el restaurant La Coupole a París, l’American Bar a Viena o el Café Chicote de Madrid”. Des del Col·legi Territorial d’Arquitectes de València, el president, Luis Sendra, fa veure que “no hem d’oblidar que la ciutat és un lloc viu per definició i la naturalesa d’allò viu és canviant; si no fóra així, es convertiria en un museu i perdria la mateixa essència per la qual va ser creada i possiblement desapareixeria en la memòria del temps”. “Per descomptat", continua Sendra, "que s’haurien de conservar els espais més significatius, fins i tot, si és possible, l’ús que se’n fa, perquè la ciutat viva també conté el seu passat, el conté com les línies d’una mà i això ajuda a conéixer-nos més bé i a compondre la memòria sentimental dels habitants de la ciutat”.

“Recorde l’anècdota", diu Josep Vicent Boira, "d’un debat sobre la rehabilitació del centre històric de València en què un tècnic advocava per eliminar un petit voladís sense cap mena de valor històric, mentre un veí s’hi va oposar perquè formava part de la seua memòria, curta en termes històrics, però pròpia. En realitat, tots dos parlaven de dues ciutats diferents, de valors distints, d’espais diversos tot i que, com en la física quàntica, convergents en un mateix punt geogràfic”. Aquesta divergència entre espai objectiu i espai subjectiu és, a parer de Boira, “la base de molts dels problemes que sorgeixen en la planificació urbana, justament perquè ni tècnics ni polítics no solen considerar aquests espais sentimentals, personals i intransferibles, ni tampoc els valors que carreguen els espais ‘objectius’, personals és cert, tot i que socialment compartits i dignes de ser tractats, si més no, amb deferència a l’hora de planificar o de construir una ciutat”.

No ha estat el cas d’una bona part d’aquests espais que, sense el paraigua protector de bé patrimonial, han quedat a la intempèrie de les modes i les oscil·lacions del gust i han tingut com a destinació final la desaparició. “La primera cosa que caldria fer", assenyala Boira, "seria recollir-los amb la complicitat dels veïns i, si més no, conservar-ne la memòria, gràfica i literària. I quan ja no siga possible, fer servir les fonts històriques, com ara fotografies, gravacions, descripcions, per a documentar-los”. Una conservació que passa per la voluntat municipal. “En aquesta ciutat", continua Boira, "l’Ajuntament hauria de promoure un catàleg de béns immaterials, ja que molts han desaparegut, de categoria sentimental. No seria difícil i probablement caldria fer-ho per generacions i per barris, recollint-ne els testimonis de la València sentimental, reconstruint llocs emblemàtics de la memòria”. “La ciutat", comenta Carme Alborch, "ha de ser capaç de valorar aquest patrimoni com a millor garantia d’expressar-ne la singularitat en un context cada vegada més global". “Però", puntualitza Josep Vicent Boira, "no hem d’oblidar que aquest és un fenomen imparable: hui mateix, Nadal de 2012, continua afermant-se una València sentimental per a les noves generacions que esdevindrà memòria en vint o trenta anys”.