Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Havia de ser a Gandia

Els clàssics, que per una d’aquelles xambes de la història són locals o estretament vinculats a la ciutat de Gandia i la seua comarca, s’han prestat per a maniobres d’òptims rendiments

Havia de ser a Gandia, precisament, on una petita confabulació a càrrec d’alguns lletraferits locals féu prosperar uns premis literaris. El 1959, quan la musculatura del franquisme prenia unes proporcions temibles, tota maniobra amb la llengua indígena partia d’una operació confabuladora, sovint nocturna, amenitzada amb notes de jazz, licors forts i una profusió ben densa de nicotina. Em pregunte amb tota la honestedat que sabria arrogar-me si uns premis com aquests, que obrien una finestra inèdita al català, podien germinar dins la geografia valenciana en cap altre lloc que no fóra Gandia. No sóc gens propens al patriotisme municipal, ni, tot siga dit de passada, a cap mena de patriotisme estentori. Pague els meus impostos a la il·lustre vila borjana i hi faig la vida més o menys regular de qualsevol altre ciutadà, però no per això subscriuria disbarats patrioters de campanar, tan habituals pels nostres verals. Però, ja ho dic, havia de ser a Gandia. A Morella, Llíria, Alcoi o Elx la maquinació, d’entrada, tenia poques possibilitats d’èxit, per no dir-ne cap. Ni la demografia, ni la riquesa en circulació ni qualsevol altre actiu econòmic es presentaven com a causes que enlairaven la capital de la Safor per damunt de la resta. Totes vegetaven en una somnolència semblant, just abans de la sacsejada dels seixanta, amb el turisme i l’engreixament industrial. Tampoc la pul·lulació de conreadors de les belles lletres, i encara menys en valenciana prosa, situava Gandia al capdavant. El cens de manobres de la ploma era irrisori i d’incidència marginal en la coreografia social.

Tot és més senzill, o aparentment més senzill. És Ausias Marc qui s’invoca com a excusa per a la convocatòria literària. El 1959 es complien cinc-cents anys de la defunció del poeta que havia nascut i viscut la major part de la seua vida a Gandia. Aquesta raó no la podien esgrimir les altres, ni tan sols València, encara sota les commocions de la riuada del cinquanta-set. Un abisme de discontinuïtats, però, separava la vila del 400 de la ciutat del 900. A la memòria col·lectiva hi faltaven els engranatges i els lubrificants que solen proporcionar els historiadors. Aquesta mancança eleva gairebé a la categoria de miracle la creació del premi. Si bé es mira, tot és «miracle» en la «resurrecció» de la llengua i la cultura valencianes sota la dictadura de Franco. Ara bé, Gandia pogué exhumar un fil, tènue, però eficaç, que la lligava al més gran poeta que havia donat les lletres vernacles. L’atzar de tant en tant dóna colps de mà a les causes nobles. I el saberen aprofitar per a deixar amb un pam de nas els capitostos del règim, i aspergir amb gotes de cultura distingida la coentor de les commemoracions municipals: el besamà de Joan Fuster a la reina de les festes, immortalitzat en una foto, no té preu.

La coartada de la cultura va fer fruits insospitats.

La cosa anà més lluny. Resulta que no era solament el fabulós Ausias. Uns altres fils conduïen al seu pare, el no menys memorable Pere Marc, i a Martorell i al duc Alfons el Vell i als Borja de papes i sants. La constel·lació de figures impressiona per la seua potència il·luminadora. I havia de ser a Gandia, una vegada més. Fins i tot les discontinuïtats començaven a ser menys dramàtiques, a mesura que les recerques s’obrien camí i inventariaven produccions desconegudes. Entre la «Florència» valenciana del xv, com algú massa optimista l’ha qualificada, i la turistitzada Gandia de la darreria del xx podien portar-se a col·lació una nòmina acceptable de sainets, poemes i cançons populars i valuosos homenots com el pare Miret. La coartada de la cultura va fer fruits insospitats. Cap als setanta col·locava Gandia en una mena de pol position del valencianisme polític i sociològic, reeditada diverses vegades. Enlloc es podien permetre el joc que consentien «els clàssics»: congressos, revistes, premis, institucions, auques escolars, documentals, llibres… I això que la societat política ara i adés s’ha entretingut a posar bastons a les rodes i a dinamitar il·lusions.

Els clàssics, que per una d’aquelles xambes de la història són locals o estretament vinculats a la ciutat de Gandia i la seua comarca, s’han prestat per a maniobres d’òptims rendiments. Veles i vents, el Tirant o la sucosa correspondència d’Alexandre VI són patrimoni universal, només faltaria. Però, com aquell qui diu, són com de casa i comparteixen un mateix espai viscut, una mateixos espais de l’ànima, i passeu-me l’excés d’englantinisme. En la cultura, com en la nació, hi ha molt d’invenció, ja ho crec. Però és una invenció que parteix de dades més o menys objectivables. És el que permeté la carambola del 1959 i, ara mateix, Saforíssims, aquesta alegre i tumultuosa confraria d’escriptors dels primers compassos del tercer mil·lenari. I havia de ser a Gandia, vés per on.