“La solitud sorollosa"

Es pot parlar del paper sense que cap modern t’acuse de nostàlgic? No ho sé. Però intentem-ho.

Com en èpoques actuals d’inquisicions, començarem defensant-nos. O com ho denunciava també Kafka: per què, quan un policia et desperta a les 3 de la matinada, la teua primera reacció és defensar-te?

Per tant, defensa, declaració de principis, declaració galileana: benvinguda l’era digital que ens permet convertir la noble pràctica epistolar en un trànsit ràpid. O ens permet convocar una manifestació de manera que hem aconseguit anar uns minuts (per fi!) per davant de la tecnologia policial. Sí, sí, d’acord, això no evita les càrregues, però... sembla que ara arriben una mica més tard. Petites victòries.

Feta la defensa del suport digital, podem parlar i defensar el paper? Anem-hi.

Recordes l’última vegada que la teua bústia et va sorprendre amb una carta que no era una factura, una publicitat, una promesa de la banca, el preu “nou” d’una pizza insultant? Hi vas respondre? Vas seure per escriure un paper? No? Penedeix-te’n. Ja no et tornarà.

Jo no sé si ja és com en Fahrenheit 451, però comença a assemblar-s’hi.

Jo no sé si Marx ho va preveure, però continue pensant que ho va preveure. Vull dir: va proposar unes premisses que només cal anar actualitzant. Per exemple, podria haver dit: un dia, quan domine l’era digital, el paper començarà a ser un objecte prescindible. Perquè el solitari que ha de pagar uns cèntims a la botiga pel paper i per la tinta, aquell que escriurà al fons de la seua solitud amb la pretensió indecent de ser llegit, un dia es preguntarà si tot quest esforç ha de tindre una recompensa més enllà del narcisisme. Instant que el convertirà en sospitós de sindicalisme. Posa’t el paper en l’apartat de les despeses, cada dia desapareix a més velocitat. Fins i tot les empreses de subministrament passen les factures per correu electrònic. Les edicions, diàries o no, canvien el suport físic pel digital. En definitiva no deixa de ser una restricció que afecta molts lectors, perquè tothom no accedeix al món digital.

Una solitud massa sorollosa és el títol d’una de les obres de l’escriptor txec (1914-1997) Bohumil Hrabal. El protagonista, Hanta, viu en un soterrani humit i és l’encarregat de desfer tones de paper escrit: “fa trenta cinc anys que premse paper, que m’empastife amb lletres fins al punt de semblar una enciclopèdia (...) ja no sé quines idees són meues i quines són producte d’aquesta barreja (...) prenc una frase bella i l’assaborisc com si fos un caramel...”. Difícil fer el mateix empastifant-se amb monitors i teclats.