‘Mont-realona’

Per arribar al campus de Loyola de la Universitat de Concordia, a Montreal, s’ha d’agafar un autocar que triga vint minuts des del centre de la ciutat fins al districte de Notre Dame de Gracia. Un dia del mes de setembre del 2004, el vehicle anava atapeït d’estudiants de tot arreu del món, molts d’intercanvi, que començaven el curs. Com que els smartphones encara no existien, la gent mantenia l’atàvic costum de parlar amb els altres. En una ciutat on ser estranger és la cosa més normal del món, em va cridar l’atenció una feta. Dues noies catalanes xerraven sense parar i, a final de trajecte, en baixar de l’autocar una colla de cinc estudiants locals se’ls van acostar molt interessats: “Parlez-vous catalan?”

 Sens dubte l’obertura és la qualitat més destacada de la gent de Montreal. Cosa gens estranya, atès que 31 per cent dels residents són d’origen estranger, segons dades oficials (a Barcelona és el 18). Es tracta d’un fet quasi fundacional: la bandera de la ciutat, creada el 1939, ostenta el símbol de les quatre comunitats principals que van construir l’urbs: la flor de lis dels francesos, el trèvol dels irlandesos, el card dels escocesos i la rosa dels anglesos.

“Barcelona i Montreal tenen moltes coses en comú. Són ciutats petites però internacionals, amb árees metropolitanes de mida semblant. Si tanques els ulls al Portal de l’Ángel et pots sentir a la Place d'Arms”, assegura Jacques Renaud, president de l’empresa d’esdeveniments que es va empescar l’espectacle sobre la Sagrada Família que s’exhibirà per la Mercè. A més de ser les segones ciutats dels estats respectius, són les puntes de llança de les seves reivindicacions nacionals. I totes dues tenen un punt canalla. Montreal es va guanyar fama de ciutat del pecat durant els anys 20, quan els americans s’hi arribaven a esbravar-se de necessitats peremptòries. Quant a l’avantguarda barcelonina durant la dictadura, no cal afegir-hi res més.

“Si Barcelona volgués correspondre al regal de l’espectacle multimèdia ho podria projectar a la paret del nostre estadi olímpic”, fa broma Renaud. El comentari no és gratuït. Les dues ciutats comparteixen un passat olímpic, però el d’ells no és tan agradable com el d’aquí. Els Jocs de 1976 deixaren al món les imatges del primer 10 perfecte de Nadia Comaneci en gimnàstica olímpica, però als montrealencs els va quedar un deute immens de 1.500 milions de dòlars canadencs, que no van acabar d’eixugar fins al 2006. L’estructura futurista de l’arquitecte Roger Taillibert té com a principal atractiu la torre inclinada més alta del món. Amablement anomenada 'l’elefant blanc'.

També comparteixen haver estat seu de l’Exposició Universal —Barcelona el 1929 i Montreal el 1967— i haver sabut reconvertir hàbilment les creacions de cartró-pedra en atractius turístics. Les illes artificials que acolliren els fastos a la ciutat canadenca ara són l’escenari de les curses de Fórmula U.

Igualment, dues muntanyes dominen tots dos skylines: Mont-Royal i Montjuïc són espais de lleure dels habitants. Montreal no és de gaires gratacels: urbanísticament està prohibit que cap edificació superi els 233 metres d’altitud de la muntanya. Aquí aquest límit el marca la Sagrada Familia.

A la roda de premsa de presentació de l’espectacle a la basílica, Helen Fotopulos, tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Montreal, es va estar de valorar l’actualitat política catalana. “Som com alter egos, totes dues”, va assegurar. Això sí, tota la intervenció es va fer amb les banderes del Quebec i de Montreal de fons. Una imatge que val més que mil paraules.