Lírica epistolar

Quan lliges les cartes que Marina Tsvetàieva, Boris Pasternak i Rainer Maria Rilke s’escrigueren entre el 1922 i el 1935, t’endinses en un món particular, d’un atractiu inhabitual. Certament, havia de ser així, ja que es tracta de tres veus úniques de la literatura europea. Però l’edició que n’acaba de fer Minúscula (Cartas del verano de 1926, 2012), en traducció notable de Selma Ancira, Adan Kovacsics i Francisco Segovia, té, a més, la singularitat que els seus editors han volgut construir una mena de relat —fet que s’agraeix d’allò més— de la relació especial que tots tres poetes mantingueren al llarg d’aquests anys.

El volum, preparat per Konstantín Azadovski, Evgueni Pasternak i Elena Pasternak, és, doncs, molt més que un mer llibre de literatura epistolar. És, com a mínim, literatura epistolar comentada amb precisió i qualitat, atesa la rica documentació de què parteix. Les cartes, d’altra banda, ni en són tantes —les de Tsvetàieva a Pasternak, per exemple, quasi un centenar, es van perdre i només se n’han pogut recuperar díhuit— ni hagueren pogut fer per si mateixes —atesos els buits temporals i, sobretot, la informació implícita de què se serveixen— que els lectors copsaren la relació especial que, en circumstàncies força inusuals, establiren els tres poetes. Rilke n’és el centre, sens dubte. Tsvetàieva i Pasternak l’admiraven.

Tots dos volien viatjar plegats a visitar-lo i arribaren a fer d’aquest viatge, és a dir, del coneixement personal del creador de les Elegies de Duino, un veritable leitmotiv de la seua relació personal, fins i tot de la seua creació. Rilke era ja, com he llegit en algun paper de Brodsky, més que un personatge concret, una mena d’ànima en l’eternitat, que bé que mereixia despertar l’entusiasme dels joves escriptors, de manera que el desig de trobar-se amb ell era més aviat el de compartir el coneixement de la poesia per excel·lència. Però si el centre —el Rilke madur capaç d’atraure l’enginy de Pasternak i el maximalisme apassionat de Tsvetàieva— fixa l’atenció del lector interessat a copsar l’estat de la qüestió poètica en aquells anys convulsos, més ho farà encara tot el que en podrà extraure a propòsit de la relació entre els joves poetes. Pasternak féu que Rilke coneguera Tsvetàieva.

L’escriptora, de seguida, va encendre el foc d’una passió, essencialment poètica

L’escriptora, de seguida, va encendre el foc d’una passió, essencialment poètica, que es traslladà a les cartes recollides en el volum i que el lector hi reconeixerà com una nota distintiva del conjunt. Si les cartes de Tsvetàieva són veritables poemes —“lírica epistolar”, que en diuen encertadament els editors—, les de Rilke i Pasternak, a pesar de les diferències d’estil i de concepció de la mateixa literatura, s’encomanen també d’aquest lirisme, exacerbat a vegades, un pèl críptic, però sempre d’una qualitat i un interés envejables. No debades, i empre de nou conceptes de Brodsky, Tsvetàieva és una poeta d’extrems, però només en el sentit que un extrem és, no la fi del món conegut, sinó l’inici de l’incognoscible. Les cartes d’aquest volum són, en conseqüència, peces úniques perquè, sota el guiatge d’aquests tres grans poetes, cims sens dubte de la literatura europea, tenim l’oportunitat de veure descrits pam a pam els sentiments més recòndits de l’ànima, del seu “mapa interior”, a partir d’un llenguatge que no és una simple vestidura del pensament que arrossega.

El que s’hi diu sobre l’amor —Tsvetàieva pren ací un protagonisme ben notori, que el lector agrairà— no ha estat dit mai amb tanta eloqüència poètica: “Yo te conozco, Rainer, como me conozco a mí misma. Mientras más lejos de mí –más hacia dentro de mí. No vivo en mi boca, y quien me besa, no me alcanza”. I el que s’hi diu de la poesia, o el que se’n deixa entendre, paga la pena de ser llegit amb la calma que mereixen les reflexions de pes o els versos que, com els de Tsvetàieva, es condensen fins al límit. Com diuen els editors, la vida batega darrere de cadascuna de les línies d’aquestes cartes, però és cert també, com va escriure Tsvetàieva a Anna Teskovà, que la vida comença a tenir sentit i pes solament transfigurada, és a dir, en l’art. La mort de Rilke va cloure, a pesar de les relacions posteriors de Pasternak i Tsvetàieva, una relació que només pot ser entesa com a conseqüència de l’art que dóna sentit i pes a la vida. Potser perquè els nostres dies són ben lluny d’una cosmovisió semblant, aquestes Cartas del verano de 1926 adquireixen un valor afegit, impagable.