Una llengua del món

Els humans, després del desastre de la torre de Babel, degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel, però s’escamparien i ocuparien la terra sencera. Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Donaren noms diversos a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrémols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera de sentir. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, que en grec vol dir “cosa pròpia”: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. No vull imaginar aquell dia infeliç que quedarem reduïts a una sola llengua universal, com abans de Babel, quan totes les cultures del món, totes les literatures, per a ser comprensibles hauran de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, alguna part d’allò que Dante volgué expressar en cada vers. De coses així vaig escriure fa alguns anys en l’exemplar revista Mètode, on hi havia també una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que l’encerta en allò que sap i l’erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: “Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions”. La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana: està en perill permanent d’inundació i de ruïna. Sobretot si, com a les Balears i al País Valencià, l’autoritat pública rebenta a poc a poc els dics de protecció. I així, quan haurem destruït totes les llengües començant per la pròpia, quan tots parlarem amb els mateixos mots, no serà un retorn al paradís joiós d’Adam, serà un infern tristíssim.