Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESTUDIS D'ART | HORACIO SILVA

Viure la creativitat

L'artista fa una pintura condensada, amb una vida interior intensa i plena de signes

L'estudi del pintor Horacio Silva, al barri de Russafa. atresora una domesticitat encantadora.
L'estudi del pintor Horacio Silva, al barri de Russafa. atresora una domesticitat encantadora.

El taller de pintura d’Horacio Silva va ser un dels primers del barri de Russafa que vaig conéixer. Fou una descoberta: atresorava una domesticitat encantadora i alhora era un lloc plenament dedicat a la creació: ni massa gran i aparatós, ni massa allunyat del món. Havia condicionat una vella fàbrica tèxtil (un talleret de filatures, diu ell), i se l’havia fet al seu gust, amb una lluerna zenital que escampa sobre l’ambient una llum cotonosa i acollidora. Possiblement, de tots els estudis visitats durant aquesta sèrie, és un dels que més s’adapta al meu gust, on, per dir-ho sense circumloquis, podria ser plenament feliç. Situat al bell mig de Russafa, envoltat de cafés i restaurants, amb el mercat ben a prop, en un ambient humà i popular, és un lloc que somnia tot creador: un espai, una habitació pròpia, un territori tancat. Un estudi silenciós, un cau redossat per a deixar nàixer i créixer la creativitat. Horacio Silva va ser un dels pioners en el sentit de recuperar els baixos industrials del barri de Russafa i dedicar-los a la creació artística. Javier Chapa, Francisco Sebastián Nicolau, José Saborit, Nacho Murillo, Anna Sanchis, i tants altres han seguit el seu exemple, i ara són una munió d’artistes creant en aquell barri (com s’ha vist aquests dies passats durant Russafart, la recent jornada de portes obertes). Horacio, com ell mateix m’adverteix, fou el pioner, el primer que va apostar per aquell barri, quan molts pensaven que era millor el Carme, més donat a aquestes efusions artístiques. Quan ens rep a l’entrada de l’estudi, assenyala el temps passat des de l’última vegada que ens vam veure: és un home alt i espigat, amb els cabells blancs i lacis, lleument ondulats, els ulls grans i ametllats, molt expressius, que li confereixen un aspecte d’etern despistat. Això, juntament amb el seu parlar exuberant, en què enllaça un tema amb un altre (tota observació du aparellada una nova postil·la), contribueix a generar, mentre mou les mans, grans i ossudes, una atmosfera de complicitat una mica caòtica. Mentre, al seu voltant, regna l’ordre i l’harmonia.

Pequín, districte 798

Fa dos anys que Horacio Silva s’ha jubilat i es dedica plenament a la creació artística. Li pregunte si troba a faltar la vida universitària i em fa un no rotund, mentre obri els ulls simptomàticament. De seguida matisa aquella negativa. “Hi ha massa estudiants en Belles Arts… Què pot fer una societat amb tants artistes? És clar que tots tenen dret a intentar-ho, a intentar viure de la creativitat. Però és tan dur i ingrat… Tan desesperançador pensar que tan sols una mínima part dels teus estudiants aconseguiran arribar a viure del seu art!”. Li pregunte per alumnes seus que ho han aconseguit i dubta una mica, però finalment em dóna alguns noms: Joël Mestre, Ernesto Casero, Rebeca Plana… “Pensa que he estat trenta anys en la facultat! De vegades, m’he endut sorpreses i amb alumnes pels quals mai no hauria apostat al començament de la carrera he tingut l’alegria de veure’ls desenvolupar al final una obra pròpia. D’haver aconseguit crear! Jo sempre deia als meus alumnes el primer dia: ‘El més important és la creativitat! De res, o de ben poc, serveix la resta si no va acompanyada de talent creador’”.

El pintor Horacio Silva al seu estudi.
El pintor Horacio Silva al seu estudi.

Li pregunte en què treballa ara, cap on dirigeix el seu impuls creador. Em contesta que segueix treballant sobre les impressions que va tindre durant un viatge a la Xina, fa tres anys, que va ser colpidor i li va descobrir un univers nou. Em mostra un gran quadre on es combinen un repertori de símbols propis (casetes, avions, cares sobreposades, mans…). “Són petites metàfores que es conjuguen entre si i que al final tenen un resultat propi, una mena de poesia visual”. I continua: “Abans d’aquest viatge a la Xina havia estat al Japó i ja m’havia colpit aquell equilibri entre allò cultural i allò tecnològic… A la Xina buscava el tòpic, la Gran Muralla, les multituds, però em vaig endur una grandíssima sorpresa. És un país on hi ha un gran contrast entre la riquesa i la pobresa, i si se’m permet dir-ho, i sense que es mal interprete, la pobresa en aquell país també té un encant, una estètica fascinadora… Jo estava als afores de Pequín, en un barri molt popular, que abans havia estat ple de fàbriques, però que ara han estat ocupades per artistes… Com a Russafa, però hauries de veure quines fàbriques! És el districte 798… En vaig fer de fotografies! Una barbaritat! Una revista americana em va publicar un reportatge…”.

Horacio es perd en un gavadal d’evocacions, em detalla aspectes editorials d’aquell reportatge fotogràfic, un comentari el du a un altre. Intente reconduir la conversa i que em parle de les impressions pictòriques d’aquell viatge, i assenyale un retrat d’una jove xinesa, sobre un formidable fons vermell. “L’origen d’aquest retrat d’una jove xinesa és molt interessant…”, diu Horacio, però de sobte salta de tema i m’explica que la invitació a la Xina era per a un mes, i que en un mes havia de fer una exposició, que hi va anar acompanyat del germà i que va treballar com una bèstia… Quan podien, se n’escapaven i descobrien el Pequín de l’extraradi, el que hi ha fora dels itineraris turístics… Va fer centenars de fotografies, veritables escenografies de Bertolucci, de mercadets d’andròmines, on tot t’ho compraries, però que després en la facturació de l’equipatge en pagues la sobrecàrrega a preu d’or… S’alça i se’n va cap a l’ordinador i busca un CD i em mostra algunes de les fotografies… Es fa el silenci, on es mescla a parts iguals l’evocació i un breu impass durant el qual intenta recuperar el fil del discurs. “Em parlaves d’aquesta jove xinesa”, li apunte. Horacio riu i fa un gest eloqüent. “En una d’aquestes excursions trobàrem un local absolutament màgic, amb la façana policromada, fantàstica, amb uns jardins impressionants… Hi vam entrar i ens vam afartar de fer fotografies. Tot era singular, perfecte. Quan eixíem, en l’entrada hi havia dues joves, més aviat dues xiquetes, amb una cara angelical. Li vaig dir a una d’elles si la podia fotografiar, em va dir que sí amb un moviment de cap, i de sobte es va col·locar el barret per a la fotografia i va posar… Aquella fotografia em va impressionar! Se m’ha quedat gravada en la memòria! Aquella bellesa espontània, aquella gràcia, aquella escenografia oriental, gens improvisada”.

Mans en un quadre d'Horacio Silva.
Mans en un quadre d'Horacio Silva.

Mire els quadres que hi ha a l’estudi i, en efecte, molts tenen com a motiu aquell rostre: sobre llenç, sobre paper, amb aiguada, amb oli, amb policromats, amb blaus, amb violetes… Aquell rostre s’ha convertit en una mena de metonímia de la Xina, de tot aquell país. “Un pintor sempre busca temes, sensacions, imatges… Allò que desperta l’impuls. Mai no saps quan el trobaràs, quin accident el motivarà, què en serà el detonant… Per a mi fou aquella xiqueta, aquella joveneta, aquell gest de posar-se el barret i de transformar-se en una estampa! Evidentment, en els meus quadres busque una mena de prototip, la xinesa que inclou totes les xineses”. La història és bonica i parla molt bé de la seua pintura i de la seua manera de ser: una pintura torturada, condensada, amb una vida interior intensa, plena de signes, d’un llenguatge secret i críptic. De vegades, és tan abstracta, o tan subtil, que és difícil de copsar, se t’escapa una mica. L’escriptor Henry James té una novel·la curta excepcional, La figura de la catifa, en què uns crítics literaris intenten esbrinar quin és el secret que s’amaga rere l’obra d’un famós novel·lista. Esforç inútil. Amb Horacio Silva de vegades pot passar alguna cosa semblant, les seues obres poden costar una mica d’entendre, de desvelar el secret que amaguen. Per això davant d’aquesta explicació s’ha produït una mena de descoberta, de feliç desenllaç.

“Fins que no vaig trobar aquella cara vaig fer moltes altres provatures…”, diu. “Al principi pintava els quadres de color gris, molt melancòlics. Sempre estava nuvolat, fins que em vaig adonar que era la contaminació… Em va impressionar la plaça de Tiananmen i el fet que els turistes xinesos van en peregrinació fins a l’estàtua de Mao, i que es queden allí, com paralitzats per la seua poderosa presència… Són imatges amb les quals treballes després, que s’incorporen a tots aquells estímuls… Però aquella xinesa va ser el detonant de moltes coses. A una exposició que tinc ara a París he enviat un quadre d’ella de tres metres per dos!”. Per un moment, he pensat en aquella jove del districte 798 de Pequín i m’he preguntat si seria conscient de l’allau d’evocacions que el seu gest (aquell barret, aquella posa) havia produït sobre la ment creadora del pintor. La brainstorming de sentiments i d’imatges que havia despertat en l’artista, fins a trobar-se en aquests moments al cor de França.

Inspiració xinesa en l'obra del pintor.
Inspiració xinesa en l'obra del pintor.

En l’estudi hi ha un gran quadre exposat, en una zona de descans. És d’una època anterior, d’una antiga exposició a les Drassanes de València. S’hi veu un home en una barca, però darrere seu hi ha una altra ombra humana, tot això al bell mig d’una boira de blaus intensos. Horacio Silva explica els motius que van originar aquell quadre (una crítica a les pasteres i al tràfic d’homes). A poc a poc anem descobrint el seu univers, entenent millor el que hi ha darrere de tot aquell conjunt de signes, de rostres, de figures enigmàtiques. En un moment determinant de la novel·la de Henry James, un dels crítics fa la reflexió següent sobre l’obra del novel·lista: “Sens dubte, el que ens deixava tan atònits als altres tenia per a ell una presència ben intensa. Es tractava d’alguna cosa, vaig deduir, que hi havia en l’esquema fonamental de la seua obra, alguna cosa semblant a aquelles complicades figures que adornen les catifes perses”. Es podria dir que la pintura d’Horacio Silva és així mateix, com la complicada figura d’una catifa persa. Poderosa, subtil, intensa, requereix tota la nostra atenció si la volem descobrir plenament.