Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

“Partiam, partiam!”

Res comparat amb la sortida de Pep Guardiola del Barça

Tendim a l’acomiadament xicletós. No hi ha estona més llarga que la que va del moment en què la parella visitant diu allò de “Au, marxem, que aquests senyors han d’anar a dormir” fins als dos girs de clau al pany que sentencien inapel·lablement la vetllada. En italià, hi ha una expressió treta de l’òpera per prendre consciència d’aquest allargament tan innecessari com ridícul, i és quan algú dels implicats en el comiat diu “Partiam, partiam!” (“Marxem, marxem!”), fent al·lusió als llarguíssims cors de finals d’escena dels melodrames romàntics, on els cantaires repeteixen una vegada i una altra que se’n van, però no hi ha manera de trobar el moment de fer-los fora.

 A casa tenim bons exemples de “Partiam, partiam!”. Un de sonat va ser la retirada dels escenaris de Lluís Llach, amb una gira que semblava que no havia d’acabar mai més. Ara bé, res comparat amb la sortida de Pep Guardiola del Barça. Com no podia ser d’una altra manera, al comiat de l’heroi de Santpedor el dia de l'Espanyol no hi va faltar la cançó Que tinguem sort del músic de Verges, on es parla de “robar temps al temps d’un rellotge aturat”, que ja és afició a fer durar la cosa.

Conscient més que ningú del punt hiperbòlic de la situació, el gran Pep, que té un sentit del ridícul gairebé malaltís, va començar el seu parlament al Camp Nou dient allò de “Va, fem-ho ràpid que aquests nois han d’anar a dutxar-se!”, adaptació lliure del “Partiam, partiam!” a la circumstància culer. Encara que, com assenyadament diu Vila-Matas, tant se val que Guardiola anunciï que se’n va, perquè de fet es queda, atrapat com està pel seu destí barcelonista. Ho va reconèixer quan va concloure aquell famós parlament amb la frase: “A mi no em perdreu mai”. Ser-hi i no ser-hi al mateix moment: així és com es comporten els electrons, segons les darreres teories físiques.

Precisament per això vaig optar per acomiadar-me de Guardiola llegint El Barça. Del fútbol total al fútbol cuántico (Alfabia; en català a Edicions 62), a veure si en treia l’aigua clara. N’és l’autor Sandro Modeo, periodista italià que ha buscat la gènesi de la revolució guardiolesca remuntant-se als orígens del futbol total, el totaalvoetbol teoritzat per Rinus Michels, entrenador del Barça en dues etapes entre el 1971 i el 1978. Diu Modeo que el sistema de joc del Barça de Guardiola és pura física quàntica: cada jugador actua com una partícula individual i alhora, associada a altres electrons, com una onada, és a dir com un fluid en un instant de suspensió temporal.

E se non è vero… Partiam, partiam!