Anar sobre el ferro

Ramon Erra (Vic, 1966) no l’erra, de moment, ans al contrari: tercer llibre de contes i, rúbrica del premi Mercè Rodoreda a banda, ja el tenim en lluita amb Borja Bagunyà i Francesc Serés com a gran conreador recent del gènere en català. Per dir-ho amb una antiga expressió citada al llibre, Erra va sobre el ferro, a tot tren, polvoritzant travesses. No és estrany, és clar, en un recull titulat La vida per rail, que beu de Bohumil Hrabal, l’autor de Trens rigorosament vigilats, i que està format per 23 relats que creuen vagons, andanes i estacions en un joc constant amb la llarga distància. Així, i més enllà d’alguna barca o avió, les històries del llibre transcorren en àmbits ferroviaris perquè “sobre rails passen més coses, s’expliquen més coses” (pàg. 189).

Que ningú s’enganyi, però: les coses que l’Erra explica no piquen fort per elles mateixes. Comencen, sí, amb un assassinat, i acaben amb un formatge de cabra que torna, i pel mig inclouen somnis, desitjos, suïcidis i boleros. Els contes, a més, juguen a l’Interrail de Cascais a Tallinn, tot passant per Milà, Budapest, Colònia o la romanesa Siguetu Marmatiei. Però cal subratllar-ho: l’itinerari d’Erra és sempre estilístic. Si l’osonenc comparteix vagó amb Hrabal, no és només per semàntica, sinó també pel seu hedonisme lingüístic, per l’aventura de forçar l’anècdota, deformar atmosferes, deixar el desplaçament a mig camí si l’efecte guanya a l’aventura. En conseqüència, i cal saber-ho en comprar-li el tiquet, a l’autor de La vida per rail no li agrada fer de guia a l’ús. Ell busca lectors còmplices, no turistes de paràgraf. Reclama el fora de ruta, la via morta, el pas subterrani. I per fer-ho, si cal, assaja inquietants parades a les portes del realisme.

D’exemples de talent, al respecte, n’hi ha munions. Els formals, els més obvis, inclouen descripcions que valen per contes sencers (la de l’aparthotel de Fiama Maria, la de l’esguerrat que “rema” sobre la seva post a la pàg. 179), jocs i rampells lírics (els que relacionen el formatge de cabra amb l’adulteri, pàg. 45), i arrencades tan abruptes com “Hi ha unes edats, que. Però millor...” (pàg. 115). Entre els estructurals, en canvi, els que millor confirmen la seva trajectòria fora de les interpel·lacions del narrador al lector (a Saltiri), o dels equívocs entre ciutat i personatge (al París d’Empelt abocat al fracàs), o dels jocs de silencis i el·lipsis (a La meva gent grecoxipriota), són aquest cop els que lliguen uns relats amb els altres fins al punt de desaconsellar-ne la lectura independent. Aquest recurs de vinclar contes, de fer-los jugar, mai millor dit, als transbordaments, ja apareixia a La flor blanca de l’estramoni (La Magrana, 2001) i Pólvora del quatre de juliol (Galerada, 2007), i de fet van servir de banc de proves per a la integració de peces breus a les novel·les Desfent el nus del mocador (La Magrana, 2008) i Escolta, Volòdia! (La Magrana, 2010). A La vida per rail, però, l’autor n’ha perfeccionat la tècnica, com es comprova amb el personatge d’Els mitjons marrons convertit en narrador a Un somni dins un altre somni i recuperat a No que no es poden tancar portes en una espectacular lliçó metaliterària. O amb el triple salt d’empelts que es produeix abans i després de Barret à la Rembrandt, ara emprant a més a més asteriscos per linkar detalls de manera hipertextual. O amb l’autopoètica que inclou el conte L’espera, aixopluc del conjunt.

Hi ha també, per dir-ho tot, algun excés de “dones pitrudes” i de “regateres” marca de la casa, i algun conte, com Taques al coixí, potser forçat pel recull, però el conjunt es troba entre el millor d’Erra, i fins i tot complementa la nostàlgia o tristesa d’altres narracions amb elegants tocs d’ironia. Més afilat que tragicòmic, doncs, el llibre permet albirar que l’autor d’A Bòsnia ens trobarem viatjarà més lluny que alguns no creien. Ja li esqueien, segurament, les referències a Pere Calders i a Joan Perucho que van acompanyar La flor blanca de l’estramoni, i les al·lusions a Jesús Moncada lligades a Pólvora del quatre de juliol. Després de La vida per rail, serà impossible regatejar-li a més el parentiu amb Hrabal i Jaroslav Hasek. Anant sobre el ferro, vés per on, el contista Erra ha esdevingut un narrador europeu. No és mal empelt.