A fons perdut

Se’n recorden? Va haver-hi un temps en què les biblioteques mantenien un fons endreçat. L’aparador de novetats no intentava competir amb les llibreries. No es frisava per obtenir la darrera novel·la de templers i d’aquí que no hi hagués la necessitat de vendre’s els llibres de Ruyra, Scott Fitzgerald o Juan Ramón Jiménez per fer-hi lloc.

 No tinc res en contra dels llibres sobre l’esbudellador de Hèlsinki o sobre els zombis suecs però que després no trobis Joan Ferraté perquè se l’han venut diu molt poquet de les biblioteques de per aquí. Trobar Delibes, Flaubert o fins i tot Moncada (sí, fins i tot Moncada) s’està convertint en una tasca impossible. Fa anys van arribar els DVD i per encabir-los van fer fora Just Cabot. Avui els DVD estan ratllats, no els agafa ni Déu i demà els llençaran a la bassa... Però Just Cabot no torna i, sí, es mereix ser a les nostres biblioteques. Si no és a les biblioteques, on han de ser els escriptors? La situació es torna paradoxal: fa poc, un conferenciant convidat a una biblioteca es va trobar el seu llibre en venda.

Moltes editorials s’estimen més publicar romanços de vampirs que Paraules d’Opòton el vell, què hi farem... Però una biblioteca, si es queda sense fons, deixa de ser una biblioteca i comença a assemblar-se a un videoclub. Deia Valéry que els llibres tenen els mateixos enemics que l’home: el foc, la humitat, els animals, el temps i el seu propi contingut. Ara hi haurem d’afegir una política bibliotecària que per encabir deu mankells s’ha de carregar Strindberg perquè, ai, es veu que no l’agafa ningú. Si se’l venen, segur.