“El periodisme esportiu s’ha convertit en un circ... perillós”

Quan em vau trucar menjava canapès a la llotja del Barça; per cert, millors que els de l’era Laporta”. L’afany classificador de tot el que sigui blaugrana arriba fins aquests extrems en el periodista Antoni Closa (Barcelona, 1957), que juntament amb un altre malalt dels llistats alfanumérics de tot l’imaginable del món culer, el seu company en el diari Sport David Salinas (Barcelona, 1964), acaben de publicar Barça etern (Ediciones B), la major concentració d’informació que s’ha fet mai sobre el FC Barcelona: 1.460 pàgines en un llibre de 8x12 centímetres amb, entre d’altres coses, tots els partits del Barça fins l’any passat, amb les seves alineacions, resultats, jugadors, que han marcat més partit seguits, qui ha portat quin dorsal, quins han participat en els Jocs del Mediterrani (?!), tots els camps, penyes, juntes directives, escuts i samarretes... En fi, demanin, que segurament hi és si els colors són el blau i el vermell.

Closa i Salinas tenen ja un passat bibliogràfic; el primer, per exemple, és autor, entre d’altres llibres més, del Dicionari del Barça (Enciclopèdia Catalana, 1999) i del no menys famós Trivial del Barça. El més jove és el pare del monumental El Barça a Europa, 50 anys (Meteora, 2005), també entre d’altres. Tot plegat, és clar, els ve de molt més lluny, de jovenets, època en què, sense saber-ho, compartien modus operandi: “Vaig començar als 16 anys, pel meu compte, omplint unes llibretes sobre l’Europa i sobre el Barça. Els dilluns feia comprar el diari al pare i em confeccionava totes les estadístiques que se m’acudien: minuts jugats, targetes, pals...”, rememora Salinas; “jo agafava el Dicen del pare i també en llibretes feia coses”, diu Closa, més inclinat a aspectes institucionals i també a las seleccions catalana i espanyola.

“Amb 16 anys ja feia

El que han fet, doncs, és fer públiques unes dades que teníem com adormides i que després incorporem en el nostre dia a dia professional”, diuen a la vegada. La informació, és clar, la treuen dels llocs més inversemblants. “Darrerament, internet i les pàgines web ajuden moltíssim”, però fins a l’arribada d’aquesta era han tirat d’hores, gairebé mitja vida, d’hemeroteca. Els prestatges just al darrere del seu lloc de treball en donen fe, tot i que només en són una mostra (“a casa tenim molta més cosa”): els volums enquadernats de les mítiques revistes Vida deportiva, Barça, R.B. i, fins i tot, 35 carpetes amb informació de les penyes culers, numerades igual que el club, per zones geogràfiques... Aquesta és feina de Closa, diem-ne que el seny ordenador de la parella, el Noucentista; Salinas seria més l’artista, el Modernista. “Jo potser sóc més endreçat, però ell és més meticulós, remena per tot arreu”, classifica Closa, responsable de la secció Penyes del Barça a Sport i qui va fotocopiar les llibretes del company (primer, mida Din A-4, sense quadricular; ara ja mida foli, quadriculat, potser els números i la lletra més clara?) i les va anar endreçant en carpetes per temporades.

La llibreta de Salinas, per cert, sembla d’aquesta mateixa temporada... “Sí, no faig servir ordinador ni res; és molt lent i no m’hi trobo a gust; ho vaig provar un any i... he tornat a les llibretes, i les actualitzo l’endemà del partit”. Res de noves tecnologies? “Sí, veig els gols per Youtube dels partits on no he estat, per prendre notes de com s’han marcat”. Closa, és clar, ho té tot a l’ordinador.

“Les estadístiques són

Entre els 407 llibres que, fins a data d’ahir, Closa controla sobre la bibliografia del Barça, no són conscients que n’hi hagi cap altre com aquest; ni tampoc de cap equip gran, ni d’Espanya ni de fora. “Natural: quin club ha tingut un president assassinat, li han robat fitxatges, ha patit robatoris arbitrals i federatius, qui té una càrrega simbòlica com aquest club?”, es pregunten.

Trofeus de tota mena, rànquing de cost de fitxatges, moviments entre jugadors del Barça i l’Espanyol... molta i meticulosa dada hi ha a Barça etern, amb els perills de falta d’informació (no hi ha manera de trobar alineacions dels darrers partits de 1938 i dels pocs de gener de 1939; falten golejadors del lamentable partit de desgreuge que els franquistes van celebrar el 29 de juny de 1939) o, encara pitjor, de l’error. “Partits segur que ens en falten, especialment dels que jugaven als anys vint als estius o a festes majors, on el Barça tenia jugadors d’altres equips”, reconeix Salinas.

A vegades, ni les xifres oficials són bones, com ha passat amb el cas dels gols de César, recomptats a la baixa hores abans del rècord de Messi. “Només que destinessin el que ingressen en un sol partit guanyat a la Champions, uns 800.000 euros, a mantenir millor la documentació, seria impressionant el que sabríem; fregaríem la perfecció”, constata Closa. Elegants, ni esmenten que tenien controlat tant la desviació de César com que Paulino Alcàntara havia marcat més gols: un total de 369: una demostració del rigor i la discreció amb què treballen.

El cas César és la punta d’iceberg d’un cert menysteniment general en el món de l’esport per la història de les entitats, al qual no ajuda una bibliografia molt abundant sobre els clubs, però vinculada sempre a coses anecdòtiques, d’estat d’ànims, que els autors constaten però que no comparteixen i sobre la qual no volen opinar.

Sí que ho fan, però de l’ofici. I un xic desenganyats. “La premsa esportiva s’ha fet molt més partidista, abans es dissimulaven més els colors; era una informació més seriosa, ara es banalitza molt... i, a sobre, està molt més controlada pels clubs, que com que tenen els seus mitjans propis, limiten molt l’accés a jugadors i a l’entorn més immediat...”. Això explicaria potser l’eclosió de la vessant estadística de l’esport? “La informàtica ho ha facilitat, però és evident que també és una via d’escapament, igual que la bona opinió i la informació de tipus històric, fins ara soterrada per l’actualitat, per més fútil que sigui aquesta”.

La deriva és prou notòria, creuen. “Actituds com les de Mourinho i programes de ràdio i de tele amb debats barroers no fan més que portar la crispació al futbol i algun dia passarà alguna cosa grossa... La premsa esportiva s’ha convertit en un circ, amb un bon punt de negoci perquè molts d’aquests cobren per això. Un circ perillós”, resumeixen.

Però ells, diuen, són rara avis per dedicar-se als números i a les informacions pures del més inversemblant. Segur que no han comptat els canapès de la llotja? “No, però tampoc són tants menys que abans”.