Bigues i palles

No podem destinar diners a la cultura si es tanquen habitacions als hospitals”, “volem transparència i austeritat a les institucions culturals”, és el nou missatge dels dirigents del Partit Popular de Catalunya. Home, només per citar tres casos diferents, galdosos i incomparables, a mi tampoc no m’agrada veure que il·lustres catedràtics rebin una morterada de la Institució de les Lletres Catalanes perquè expressin els seus neguits poètics i interiors; ni que la pena sense glòria de la cerimònia dels premis Gaudí ens costi i no s’ho valgui; ni m’agrada recordar que sota una gruixuda pàtina de cultura Millet & Co. van fer i desfer, repartir i recollir...

 Però hi ha alguna cosa que no quadra. Que el PPC es mostri tan escrupolós i faci tot d’escarafalls amb els comptes de la cultura és ben estrany. Estimats dirigents del PPC, senyora Sánchez Camacho, senyor Millo, senyor Rodríguez, menys demagògia: el nostre sistema cultural té mancances, però mostrar-se més bel·ligerant amb els fons (auditats una vegada i una altra) que rep Òmnium Cultural que amb els que s’han donat a la Fundación Francisco Franco, no els fa vergonya? Ni una mica? Encara que ens empipin els casos anteriors, hem de reconèixer que són la xocolata del lloro si els comparem, per citar tres casos galdosos i monstruosos, amb la Cidade da Cultura de Santiago, el velòdrom de Palma de Mallorca o la indescriptible estàtua aeroportuària del senyor Fabra. I aquí, la llista de la cultura del PP no s’acabaria mai. En la seva taula d’equivalències de l’ètica de la despesa, quants llits d’hospital representen? Quantes aules? Quanta transparència? Quanta demagògia?