La segrestadora del carrer Ponent

Al principi del segle XX, Barcelona va viure atemorida per una dona misteriosa a qui es va culpar de tota mena de crims. Cent anys després, aquest personatge ha protagonitzat un dels èxits de la temporada teatral gràcies a La vampira del Raval, d’Albert Guinovart i Jaume Villanueva. L’obra es representa al Teatre del Raval, situat a l’antic menjador de la beneficència on l’Enriqueta anava a comprar pa sec. Paral·lelament, en un lloc tan remot com Mèxic D.F., forma part de l’exposició Mujeres que matan. I en aquests moments s’estan escrivint tres assaigs sobre aquest personatge femení (a càrrec de Paco Villar, Elsa Plaza i Sebastià d’Arbò). També es prepara una sèrie de televisió (de Ricard Reguant), i dues pel·lícules (una de Sebastià d’Arbò i l’altra de Pedro Costa).Què té aquesta vampira que desperta tant d’interès?

On són els nens? Aquesta història comença un 10 de febrer de 1912, quan la senyora Guitart denuncia que la seva filla ha desaparegut. Encara que el governador Portela Valladares ho desmenteix, pel Raval corre la brama que algú s’emporta les criatures. En aquell barri, un sol nen perdut no és notícia. El 17% dels infants moren abans de fer l’any; i un 15,5% de les defuncions són de menors de dos anys. La pobresa és al·lucinant i els obrers estan explotats en llargues jornades laborals. La prostitució i la droga fan estralls, i la delinqüència regna pels carrers.

Les autoritats editen i distribueixen un full amb la fotografia de la nena. Per aquelles dates, una dona del carrer Ponent —Claudina Elias— explica haver-ne vist una d’igual a la finestra d’una veïna. El matalasser que ho sent li diu al guàrdia municipal Josep Asens, i aquest ho comunica al comissari Ribot. Amb l’excusa d’una denúncia per un galliner il·legal, el 27 de febrer entren a la casa assenyalada. I es troben amb una dona de 43 anys de nom Enriqueta Martí amb dues nenes petites. Una és la Tereseta Guitart; i l’altra, l’Angeleta, la identitat de la qual serà el primer misteri d’aquest cas (segons sembla, és filla de la cunyada de l’Enriqueta). A la casa, descrita com un cau de misèria, és detinguda i portada a la comissaria del carrer Sepúlveda. Allà comproven que ha estat confident, que té una causa pendent per robatori i un judici per haver prostituït una menor, que data de 1909. El jutge Ramon Mazaira, que porta la desaparició de la nena, es posa malalt. I dos dies després nomenen jutge especial a Ferran de Prat. A l’Enriqueta la representa l’advocat Eduardo Barriobero, que arriba misteriosament de Madrid per portar el cas.

El judici aviat es converteix en un circ, amb contínues filtracions als periodistes. El sumari arriba als 2.000 folis, i s’hi acusa l’Enriqueta per corrupció de menors, ús de nom fals i falsedat documental. Hi declara tothom, des del folklorista Joan Amades a la vedet Bella Nena, passant per pares que havien perdut fills, veïnes, prostitutes, senyors de l’alta burgesia, captaires o l’ajuntament anterior en pes, els noms dels quals han aparegut en una llista trobada a casa de la Martí. Aquests declaren que no la coneixen, i ella diu que es tracta d’un llistat per saber on anar a pidolar.

Hansel i Gretel al Raval. El 14 de març, l’Enriqueta té un atac de cor, i diu a la policia que busquin a casa seva. És pràcticament impossible saber què hi van trobar. Parlen de sacs d’ossos i roba de nen, d’una habitació moblada amb molt de luxe, d’armaris plens de roba bona. Regiren les cases on havia viscut abans i també hi descobreixen ossos —en amagatalls a dins de les parets—, que els forenses diuen que són d’infant petit, i en un segon examen resulten ser d’animals. Es parla d’un altre nen —Pepito—, que vivia amb ella. I llavors, l’Angeleta explica que ha vist com l’assassinava sobre la taula del menjador. Fins llavors era una segrestadora, que havia estat prostituta i alcavota, curandera, llevadora, practicava avortaments i demanava caritat. Ara també és una assassina, que ven sang per guarir la tisi.

Quan la van detenir, Enriqueta Martí vivia amb el seu pare de 80 anys i era amant de Salvador Vaqué, tot i que el marit residia a 30 metres. A tots tres els detenen per còmplices. Portava casada 17 anys amb Joan Pujaló, un pintor bohemi, macrobiòtic i extravagant; però vivien separats per la intensa vida sentimental d’ella. Vaqué era fill del director d’una coneguda asseguradora francesa. Venia de la Bisbal, on havia tingut un cafè-cantant; i era l’amo d’una casa a Horta on es feia portar noies joves. Tot l’assenyala com l’autèntic cervell del negoci (el Cu-Cut parlava de l’empresa Martí, Pujaló, Vaqué y Cia). Tanmateix, és un home de diners i surt al carrer molt aviat.

I llavors, l’abril de 1912 tot s’acaba. Els diaris deixen de parlar-ne. Acaba d’enfonsar-se el transatlàntic Titànic i tot allò deixa de ser notícia. A la presó, Enriqueta Martí té un règim penitenciari especial, i ha de dormir amb el cap i les mans destapades, sempre vigilada per preses de confiança. Ha declarat diverses vegades que està molt malalta. L’abril de 1913 es diu que si és necessari la portaran en llitera a declarar, però no cal. Mor d’un càncer d’úter, el 12 de maig d’aquell any. Cap dels acusats en el seu judici resulta condemnat.

Enriqueta la vampira. Tot i no ser mai jutjada per assassinat, la seva llegenda no va fer sinó créixer. Es va dir que havia mort enverinada perquè no parlés, o linxada per les seves companyes de presó. I durant el franquisme va passar a ser un tema tabú. En aquells anys, de la vampira se’n parlava en veu baixa. Rafael Olmos, excap dels Mossos d’Esquadra i veí del Raval, recorda haver sentit de petit: “Porta’t bé o vindrà l’Enriqueta i et traurà la sang”. M’ho explica Paco Camarasa, de la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta: “Fins fa uns deu anys molt poca gent se’n recordava. No va tornar a la popularitat fins a l’article de Pedro Costa a ‘El País’, l’any 2006”.

Quan la van detenir vivia amb el seu pare de

Molt abans, el periodista i divulgador Sebastià d’Arbó ja havia destapat el cas. Ell en va parlar a mitjans dels anys 60, quan treballava amb el famós Enrique Rubio: “Llavors encara vivien molts testimonis, que no volien parlar per por de les conseqüències”. Va entrevistar la Claudina Elias, el brigada Ribot, el matalasser tafaner i la Teresa Guitart. També va ser ell qui la va batejar com “la vampira del Raval” a Ràdio Barcelona, l’any 1974. Segons el senyor d’Arbó: “El seu contacte amb l’alta societat era un notari, que va ser trobat mort al port de Barcelona. De dia feia de captaire amb les nenes que segrestava, i de nit es vestia de senyora per oferir-les a la bona societat. Escollia un nen que estigués sol, li donava un caramel i l’adormia amb un mocador. Després l’embolicava sota la capa i se l’emportava”. En aquella època, la tuberculosi matava molta gent. Poc abans hi havia hagut el cas de Gádor, on un saginer havia assassinat un nen per vendre la sang a un ric malalt. “Al casino de l’Arrabassada hi havia una sala secreta on es feien rituals. I molts dels socis eren tísics. A Ponent —diu d’Arbó—, es van trobar grimoris, llibres de màgia i receptes de pocions. Ella era una bruixa. Si va morir d’un càncer, llavors va ser un cas de justícia kàrmica. Robava sang i va morir dessagnada”.

La mala dona. Per Marc Pastor, mosso d’esquadra, escriptor i autor de La mala dona, és un tema maleït: “El Xino era el Whitechapel de Barcelona, i l’Enriqueta el nostre Jack l’Esbudellador. Tots dos casos coincideixen a tenir més llegenda que realitat, i en haver passat en un moment que la policia era més política que criminal. Les tècniques policials estaven molt endarrerides. Analitzant el que en sabem, l’Enriqueta actuava molt a prop del seu domicili. Era una dona freda, capaç de treure un benefici econòmic de qualsevol manera, fins i tot matant. Per força, uns crims així sempre generen una teoria conspirativa. En el cas d’Enriqueta Martí molt més, per estar relacionats amb prostitució infantil i homes de l’alta societat. Que segrestava i prostituïa nenes està demostrat; que les obligava a acompanyar-la a pidolar, també. Les matava? No ho sé, però hi ha indicis per pensar que sí”. I afegeix: “La història de l’Enriqueta és la història de Barcelona. Captaire de dia, senyora de nit”.

De manera semblant es manifesta el periodista Paco Villar, que, escrivint a finals dels anys 90 la seva Historia y leyenda del barrio Chino va topar amb el cas. “L’Enriqueta era una dona de bandera —diu el senyor Villar. Però quan va deixar d’exercir, es va dedicar a segrestar infants pels bordells i per la mendicitat. No sé si va matar cap nen, però el seu historial delictiu era prou important. Com a mínim, podem preguntar-nos on van anar els infants —alguns acabats de néixer— amb qui se la va veure en diverses ocasions (nens tan petits no acaben en bordells). El problema és que quan esclata l’escàndol, la premsa dretana el minimitza, mentre la premsa d’esquerres demana caps. Són els diaris els que la bategen com “la mala dona”. El Correo Español diu que els crims són propis d’un republicà, mentre que El Diluvio respon que fan més per un monàrquic. Quan la detenen, la gent apedrega la comissaria i s’organitza una cassolada davant de la presó. Això desperta el record recent de la Setmana Tràgica i del cas Rull. Tot sembla indicar que el tema va ser aturat per les autoritats, per por d’un esclat social. Sabien que estava a punt de morir de càncer i van donar el cas per tancat”.

La dona del sac. Per Miquel Ángel Parra i Ivan Ledesma —guionistes de la sèrie que volen rodar per televisió Ricard Reguant i la productora Fausto PC—, l’Enriqueta Martí va ser una mena de senyora Lovett sense Sweeney Todd: “Va començar fent avortaments, després corrupció de menors i segrestos. Aprofitava tot el que es podia vendre. Els nens pels bordells o per la mendicitat; els nonats i els morts per vendre la sang, els greixums... fins i tot les pestanyes per fer-ne postissos. Hi van haver moltes irregularitats misterioses durant el judici. El jutge va precintar la sala on emmagatzemaven les proves, perquè no només desapareixien sinó que apareixien objectes que no figuraven en els registres originals”. Segons ells, el jutge Mazaira va ser enverinat, i a Ferran de Prat li van enverinar la dona, i li van cremar la casa del carrer Mallorca. “L’Enriqueta Martí es va convertir molt aviat en part de la cultura popular de la ciutat. Des del primer moment va ser un crim mediàtic”.

L’abril de 1912 tot s’acaba. Els diaris deixen de parlar-ne. S’acaba d’enfonsar el transatlàntic

Mentre encara se la jutjava, G. Núñez de Prado publicava La secuestradora de niños (una vida de crímenes), i J. Conde de la Rosa La secuestradora de niños (un proceso misterioso). Al Paral·lel es van afanyar a estrenar La niña secuestrada al Teatre Apolo, i Teresita o El secuestro de una niña a l’Español. Al teatre Noviciado de Madrid estrenaven La secuestradora. Els noticiaris cinematogràfics de la Revista Pathé van projectar El secuestro de la niña Teresita Guitart. I al cinema Iris-Park, La niña perdida o la secuestradora de niños. Un fabricant local va treure una joguina amb el nom La qüestió de l’Enriqueta, i La Campana de Gràcia li va dedicar una auca. Com va declarar ella mateixa: “Ara sóc més famosa que la Chelito”.

Segons la historiadora i escriptora Elsa Plaza —autora d’El cielo bajo los pies—, aquesta celebritat és un artifici que amaga la persona. Va arribar al tema per casualitat, quan l’any 2004 es va topar amb el llibre de Núñez de Prado en una biblioteca municipal: “No vaig cercar tant el personatge com l’època en què va poder existir. Com tantes dones pobres del seu barri, l’Enriqueta patia una doble explotació de classe i de gènere. I la van convertir en la marca gore de Barcelona, atribuint-li crims que no va cometre mai. Dies abans havia sortit el cas d’Antònia Leal, que regentava un bordell de menors al carrer de la Botella. Un guàrdia urbà va denunciar la desaparició de la seva filla. En la investigació van sortir implicats dos policies, un comissari i el violador Jaume Moner, que comprava nenes per 50 pessetes. En aquest cas només la van condemnar a ella, als altres no els va passar res. Quan jutgen l’Enriqueta és igual. Recuperen una denúncia de 1909, per haver portat a un bordell de Sabadell una noia de 17 anys. Allà hi vivia la prostituta Pepita Subirana, que era la mare del famós Pepito. Els crims els va inventar la premsa. També es va parlar d’una sala amb mobles cars i un famós sofà. A l’agost de 1912 la casa del carrer Ponent va ser desnonada. El periodista Luís Antón del Olmet de l’ABC va veure com treien els mobles, i no va trobar cap rastre de la luxosa habitació. Les autoritats van crear un monstre per no haver de parlar de la moral vigent en aquella societat. Les criatures desapareixien de veritat; unes les enviaven a França, a la fàbrica de vidre Lagrasse de Saint Denis, on van trobar 200 infants espanyols segrestats. D’altres acabaven en bordells de Buenos Aires. Just l’endemà de l’enfonsament del Titànic va desaparèixer un altre nen al Raval”.

El 1918, els diaris van parlar de màfies que llogaven criatures per a la mendicitat. Un any després esclatava l’escàndol de l’orfenat Vallehermoso, on desapareixien criatures, i els asilats vivien entre brutícia i mossegats per les rates. Encara al 1930 va córrer el rumor de desaparicions al barri d’Horta, on tres nens van ser segrestats. Una història que tornaria a començar, amb altres formes i mitjans, amb els nens desapareguts del franquisme.

Cas obert. Encara que cada investigador veu el cas a la seva manera, tots els entrevistats coincideixen que hi van haver massa contradiccions per no sospitar en alguna mena de conspiració per tapar l’assumpte. Fos quin fos el negoci de la Martí, Pujaló, Vaqué y Cia, els clients per força havien de ser gent benestant; una burgesia capaç de comprar la justícia i sortir-ne sempre indemne. La veritat no se sabrà mai, ja que han desaparegut tant el sumari com els arxius policials i penitenciaris d’Enriqueta Martí; condemnada així a ser una desconeguda en qui es pot projectar qualsevol cosa. Va matar algú? El cas continua obert.

Rere les passes de l’Enriqueta

La Biblioteca de Montbau va organitzar una Ruta de la Mala Dona, coordinada per Paco Camarasa. Algun dels escenaris on es va desenvolupar aquesta història encara són visibles. La casa natal de l’Enriqueta Martí era una masia desapareguda, situada al carrer Falgueres, 57, de Sant Feliu de Llobregat. El bordell on se la va acusar per corrupció de menors es trobava al carrer Minerva, 6, a Gràcia. A més, va residir i treballar a Peu de la Creu, 1, i a Paloma, 7; i va tenir una herboristeria a Riera Baixa, 18.

La Tereseta Guitart vivia al carrer de Sant Vicens, 19, i va desaparèixer a la cantonada amb al carrer Ferlandina. No obstant això, l’epicentre de tot el cas va ser el pis del carrer Ponent, 29. Allà van trobar la nena desapareguda. I en dies posteriors van fer troballes macabres al carrer Tallers, 72, a Picalqués, 3, i a Jocs Florals, 155. L’Enriqueta Martí està enterrada a la fossa comuna de Montjuïc.