M’he oblidat de com cridar els gols

L’ofici m’ha matat la passió pel futbol.

La setmana passada, l’Eurocopa em va portar a conèixer l’estadi del Brighton. Jugava Anglaterra contra Espanya, però això tant se val. Quan vaig arribar al meu pupitre vaig fer una foto del camp i l’hi vaig enviar al meu nebot. Tenim aquest costum, matar la distància amb el futbol. “T’agrada?”, em va preguntar. “És nou”, li vaig respondre. Als estadis moderns els veig com els típics balls de TikTok: em semblen tots igual. O pitjor, com les ostentoses ciutats del golf Pèrsic. Són impactants i segur que n’hi ha que fins i tot les troben maques. Per mi, fotocòpies.

Em va captivar, en canvi, el decrèpit San Paolo (Nàpols) i els seus raconets on sents que pots reproduir els passos de Maradona en el documental d’Asif Kapadia; encara estic al·lucinant amb la Südtribüne, la grada sud de l’estadi del Borussia Dortmund que no té res a envejar a la mítica Bombonera (Boca); el dia a dia no em fa petit el gegant Camp Nou; i trobo màgica la combinació entre vell i nou d’Anfield (Liverpool) i Old Trafford (United).

Vaig tancar la conversa amb el meu nebot, vaig guardar el mòbil, i vaig intentar visualitzar l’Anglaterra-Espanya. Es veu que devia fer cara d’amoïnat (us juro que no ho estava) perquè una periodista anglesa em va preguntar: “Are you nervous?”. “No, soc argentí. Tant me fa”, li vaig respondre. La minixerrada, però, em va fer certa gràcia. Uns minuts abans, a la sala de treball de l’estadi, n’havia tingut una altra, força més extensa, amb el company anglès, corresponsal de The Guardian a Madrid, Sid Lowe. A ell li havien fet la mateixa pregunta en una ràdio espanyola abans del Liverpool-Vila-real en l’última Champions. “Estàs nerviós?”, li van dir.

El problema, per al Sid, va ser que ell participava en la tertúlia com a periodista i no com a aficionat del Liverpool. Vam coincidir que tant a l’Argentina com a Anglaterra només s’accepta el patriotisme periodístic amb les seleccions i ens vam indignar (una mica) amb la institucionalització del periodisme de bandera. La conversa va acabar com acaben sempre les nostres converses. “Per què ets del Liverpool si ets londinenc?”, li vaig preguntar. Ell em va respondre amb el mateix entusiasme de la primera vegada. “El meu germà gran, aficionat del Queens Park Rangers, no volia que seguís els seus passos i em va convidar a escollir un altre equip que dugués el vermell a la samarreta”. Bona decisió, Sid.

Vaig recordar el meu germà Martín. Una tarda, quan jo devia tenir sis o set anys, em vaig presentar a casa amb la ferma intenció d’abandonar el mandat familiar. “Ja no soc més seguidor del Racing, ara soc del River”, vaig etzibar. No havia acabat la frase quan em va caure el primer cop. Li vaig protestar a la mare. La seva resposta va ser menys violenta, però igual de dura: “T’ho mereixes per venut”. Una mica pel boc gros i sense cap llibre a la mà vaig entendre Eduardo Galeano: “Durant la vida, un home pot canviar de dona, de partit polític o de religió, però no pot canviar d’equip de futbol”.

Quan vaig arribar a l’hotel a Brighton em vaig esforçar a fer reflotar el meu primer record futbolístic. No és en un camp, tampoc és un jugador: és una pila de paper de diaris. A la mateixa casa (la de la meva àvia) on la superstició deia que calia mirar els partits de Maradona a Mèxic 86, el meu tiet va arribar amb una colla de diaris vells perquè els meus germans i jo els transforméssim en petits quadradets, que finalment entre els nostres i els d’altres milers de nens-adults, es convertirien en un dels màxims rituals del folklore argentí: paperets i paperets al vent quan el teu equip salta al camp. Sempre calia arribar ben aviat a l’estadi. No ens podíem perdre la sortida de l’equip: una festa de bengales, globus, serpentines i cançons. I, per descomptat, paperets i paperets. En definitiva, la festa de la il·lusió, la més innocent de les emocions. Ja arribaria l’amargura del resultat.

M’esforçava llavors per aprendre les cançons. Aquests mateixos càntics que anys més tard em van fer transitar per una etapa de desencís amb el futbol. “Vamos a matar a todos los bosteros [els aficionats del Boca]”, “Nosotros nos la bancamos sin fierros [nosaltres resistim sense armes]”, repetia en el més clàssic adoctrinament de ser un aficionat de l’afició. Jo no tenia pensat matar ningú i no havia tocat una pistola en la meva vida. Llavors, vaig deixar d’anar al camp.

El desencís no va durar gaire. Van aparèixer els meus nebots i tot va tornar a començar: sí o sí s’ha de ser del Racing, prèvies a casa de l’àvia (ara, la meva mare), paperets, cançons i analitzar i analitzar el futbol durant el trajecte en cotxe.

Però vaig venir a viure a Espanya. I tot es va esfumar. O, encara pitjor, es va convertir en record. El periodisme m’ha acostat i m’ha allunyat del futbol. Ja no sé quant de temps fa que no crido un gol. Aquests gols que et deixen afònic després de buscar el primer paio que aparegui per abraçar-lo.

Per descomptat, no vaig celebrar cap dels gols de la victòria d’Anglaterra contra Espanya a Brighton. Tot i això, em vaig adonar que l’ofici, de moment, no ha arrasat amb tot. Vaig passar-ho bé quan Sweet Caroline, de Neil Diamond, es va sonar amb les veus de les prop de 30.000 persones que hi havia a les grades. Aquesta comunió tan improvisada com precisa entre aficionats i jugadores per entonar “Good times never seemed so good” em va despertar el meu antic jo. Vaig tornar a treure el mòbil, aquest cop per enviar-li a la meva dona la celebració de les angleses.

Amb Espanya fora de l’Euro, em vaig deslliurar d’anar a la final de Wembley. El gran temple del futbol mundial s’ha convertit en un estadi modern i impersonal. Un fetitxe del negoci on tard o d’hora apareixerà Shakira cantant a la mitja part. Piqué ja no serà a les grades. I la meva passió per aquest futbol tampoc.