Els Pets, pop de confort

Es glossen poc les virtuts de no fer nosa, de no causar mo­lèsties ni incomoditats. Les cultures civilitzades es caracteritzen per tenir sempre disponibles productes ben fets, testats, incontrovertibles. Fars on recórrer en dies rúfols quan no tens gaires ganes d’experiments. És el que es coneix en el món gastronòmic com a comfort food, coses que no fan mai mandra de menjar i que a més remeten sempre a una tradició consolidada. Innovació, la justa. Volem senzillesa i resultats contrastats.

L’exemple paradigmàtic del plat de confort nacional és el fricandó: una mica de tall, una recepta clara i assequible i tota una literatura associada i col·lectivament assumida. Ningú no es nega a un bon plat de fricandó i a tothom inunda d’una nostàlgia moderada, molt catalana, i del record de les àvies respectives. Encara que sigui, esclar, una elaboració incapaç de generar cap sorpresa al paladar. Es tracta de menjar amb les entranyes culturals.

Els Pets acaben de fer un nou disc, i és ben bé un fricandó que ton àvia et posa a taula un dimecres qualsevol. 1963 és una col·lecció de cançons manifestament cansades, el corol·lari d’una carrera musical de quatre dècades, una extracció controlada de la bota de vi ranci; la declaració d’intencions, clara i sorneguera, d’uns senyors de seixanta anys que ens diuen que ells ja són vells i ja encaren la recta final. No s’ha d’interpretar res de tot això amb cap deix despectiu. Al contrari. Contra la ridiculesa d’un Bruce Springsteen o uns Rolling Stones que encara canten a la ruqueria dels anys joves per conjurar —en va— la proximitat de la mort, Els Pets ens regalen un disc d’una honestedat brutal, gairebé insòlita.

1963 té una altra particularitat diguem-ne “tradicional”. Tot i fer unes setmanes del seu llançament, no ha estat penjat a les plataformes musicals d’internet. És, no cal dir-ho, una altra de les maniobres polítiques conservadores del conjunt de Constantí, amb una reivindicació necessària d’un sistema que era infinitament més just i sostenible per als músics. Per tant, qui l’hagi volgut escoltar ha hagut de passar per caixa. Un cop superada l’estranyesa de tornar a posar un CD al cotxe, ens trobem amb un so compacte i uniforme, amb molts mitjos temps i arranjaments mínims, on es nota més que mai la producció sense estridències de Joan Pons.

És sabut que Els Pets van començar volent ser els Ramones i, amb el temps, Lluís Gavaldà s’assembla cada dia més a Elvis Costello. Aquí, la culminació d’aquesta tendència és total, amb un matís. Les temptatives de pop èpic i d’incitació a la llàgrima fàcil són embridades amb intel·ligència i una certa aversió a l’efectisme emocional que caracteritzava els discos més populars de la banda, com Agost, Sol o Respira. De tot això ja fa vint anys, i ara estem de tornada. En aquest sentit, els primers dos singles que el comú dels catalans no pagadors han pogut escoltar, ‘No t’escolto’ i ‘Ulls com piscines’, més acordats amb el costumisme lleuger d’abans, no són definitoris del to general del disc. 1963 està profusament salpebrat amb frases com “si el món s’ha d’acabar que ens agafi ben mudats”, “records que són recers quan ens queda poc camí” o “diuen que els anys et fan més savi, creu-me que s’equivoquen”. Inclús trobem una cançó que és explícitament l’homenatge a un mort, Jordi Puig. No es pot dir més clar de què va el disc.

Malgrat tot, com el qui té un càncer terminal i s’aboca a tot de bogeries i a cremar les naus, 1963 no està exempt d’una dosi elevada de sornegueria genuïnament tarragonina, de jaio que espera el que hagi de vindre assegut al pedrís, fotent-se del mort i de qui el vetlla. L’exemple més diàfan és ‘Atracament a La Caixa’, una gamberrada deliciosa que és una mica com aquells Pets reivindicatius del segle passat, però havent après que no hi ha res a fer, més enllà de riure. Perquè, vistos amb l’edat, fem riure. 1963 no és el millor disc d’Els Pets, però ara mateix és el que més em ve de gust. Com un bon fricandó.