Allò que no diuen els talibans
Jaufré, una novel·la artúrica amb un vessant còmic a l’estil Monty Python
L’estiu passat, quan els talibans es van apoderar de Kabul i van instaurar de nou el lamentable emirat islàmic, van sovintejar els comentaris en el sentit que l’Afganistan tornava a l’edat mitjana. En aquest mateix diari ho van dir firmes tan diverses com Sami Naïr, Remedios Zafra i Mario Vargas Llosa. Però això és un lloc comú, per no dir una simplificació com una catedral —preferiblement gòtica. Perquè, a part del fet de postular una societat teocràtica, aquesta colla de fanàtics primaris no tenen gaire en comú amb una etapa de la història d’Europa en què sorgeixen les universitats i formes d’art tan exquisides com la que es plasma en la novel·la Jaufré, escrita en occità pels volts de 1270 per dos autors desconeguts, en dos temps, i traduïda ara per Anton Espadaler, expert medievalista.
Des de les últimes dècades del segle XII havia pres forma un gènere novel·lesc, la “matèria artúrica”. Un gènere amb tots els ets i uts: personatges fixos (el rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona) i espais recurrents (la cort del rei, reunida sempre en assenyalades festes cristianes —la Pentecosta, en el cas de Jaufré—, i el bosc i la terra erma com a escenaris de les perilloses aventures que genera l’arribada a la cort de personatges aliens, que posen a prova el valor de joves cavallers que, al final d’un camí iniciàtic, són premiats amb un casament ennoblidor. Aquest model, encetat per Chrétien de Troyes en francès i en versos apariats (parells d’octosíl·labs en rima consonant), amb títols fundacionals com El cavaller de la carreta i El conte del graal, ha estès la seva influència fins a sagues recents com les de Tolkien, J. K. Rowling i George R. R. Martin.
Jaufré compleix prou aquests requisits i resulta una novel·la d’aventures molt entretinguda i divertida. La dedicatòria al rei d’Aragó —sembla ser que Jaume I— reflecteix l’ambient polític occità, bolcat cap al sud (hi ha escenes de Jaufré pintades als murs del palau reial de l’Aljafería, a Saragossa). La narració, tenyida de la ideologia de l’amor cortès, ens presenta el jove Jaufré sortint de la cort d’Artús per respondre a la provocació comesa pel malvat Taulat de Rogimont. Li tocarà enfrontar-se a gegants i cavallers que fan mal ús de la condició noble, trobarà secundaris típics del gènere com nans, leprosos i dames i donzelles ultratjades en castells i comarques sotmeses a tirania, i lluitarà en combats prodigiosos (espectacular un de nocturn) i aventures en què no falten la màgia i el misteri.
El que distingeix Jaufré dels antecedents francesos, a més de la llengua, és un evident vessant còmic, notori sobretot en els episodis inicial i final. Ni els esbojarrats Monty Python d’Els cavallers de la taula quadrada es van atrevir a imaginar una escena tan delirant com quan els cavallers artúrics es despullen per fer un llit de roba mentre el rei és presoner d’una bèstia malèfica que amenaça d’estimbar-lo des d’una roca.
Aquest i altres elements satírics (la nit que no deixen dormir l’exhaust Jaufré) són analitzats al postfaci i a les documentades notes d’Espadaler. Però aquesta és una edició per a tots els públics: per això, l’encapçala un prefaci breu i entenedor, i els gairebé onze mil versos en occità són traduïts en una prosa catalana fidel a l’original, amb un registre lleument formal (Espadaler usa el perfet simple), però buscant la comprensió del lector profà, que no trobarà gaires entrebancs per gaudir de les aventures de Jaufré.
