Viure sense màscara

Encara amb el pijama posat, remenava la bossa del cotilló entre paquets de confeti, llampants garlandes de paper brillant i fràgils espanta-sogres fins a trobar el preuat i invariable antifaç: negre o verd o daurat. Era la litúrgia matinal de cada 1 de gener mentre els meus pares continuaven dormint, recuperant-se de la festa a la qual havien acudit. Alguns anys, amb sort, hi havia també un nas de punta vermella unida a un bigotet negre. I amb aquesta pinta corria per casa fins que els grans es despertaven: aquestes bosses eren perquè juguéssim la meva germana i jo, així estava acordat, però em feia un no-sé-què que em veiessin emmascarat.

De petit m’encantava portar barrets, caretes, ulleres i posseeixo avui una dotzena llarga de gorres, un parell de barrets i tres parells d’ulleres de sol, però ni llavors ni ara no m’he posat gairebé mai res de tot això, ni tan sols en aquests últims temps de pura aparença, en què ficció, mentida i realitat són inseparables. “La cara ha d’estar sempre aclarida”, m’alliçonava l’àvia, contrària a barbes i bigotis, rostre net potser com a plasmació que no hi havia res a ocultar, que un era de confiança, mirall de l’ànima. Ves a saber.

Ni que fos per protegir-me o per fer sorgir pulsions o algun tret del caràcter ocults hauria anat bé en alguna ocasió en la vida posar-me alguna cosa de tot allò com a parapet, reflexiono davant la inquietant màscara neolítica (aquestes dents, aquests forats per lligar-se-la, suposo) trobada a Horvat Duma (Judea), del 7.000 abans de Crist, i la reproducció de la qual rep el visitant de La màscara no menteix mai al CCCB, exposició que (freudianament) he visitat l’últim dia de l’any. Imponent: gairebé per si sola justifica la visita. Calçar-se al rostre una cosa així, penso, ni que fos una vegada, encara que hagués estat per poder formar part d’un exèrcit furiós, d’una cacera salvatge, ser un dels genets fantasmals, aquest mite documentat el 1835 per Jacob Grimm (mitòleg i germaníssim de Wilhelm) i que plasma un quadre de Cordes.

En aquella botiga davant del venedor descortès que em va encolomar un producte caduc, davant l’amiga daurada l’única vegada sols en aquell bar, rere el conductor desafiador que va obligar a la frenada i encara insulta, que necessària que era llavors una màscara que ajudés a fer créixer la distància entre qui la porta i l’acte o la frase que comet. D’aquest efecte van abusar els primigenis fundadors del Ku Klux Klan, el 1865: “Que potser semblem senyors? Nosaltres venim de l’infern”, li va deixar anar un encaputxat amb un vestit vermell (com un Santa Claus de mal gust) a un home negre que, malgrat assaltar casa seva, encara els tractava de vostè. Aconseguir aquesta distància que permetia el gran negoci del líder kukluxklanaire, William Joseph Simmons, empresari que fabricava els hàbits i les caputxes obligatòries per als milers d’afiliats a la secta, que podien fins i tot encarregar-ne un model a partir de butlletins de comanda, en un no tan llunyà 1923.

Potser temia que, si em posava una màscara, em passés com la que utilitza un personatge del còmic de Watchmen i ella tota sola prefigurés un dibuix del test de Rorschach que traslluís la meva personalitat, aquesta ridícula vergonya a protegir-me que m’impedeix aquesta necessitat d’ocultar-me per no ser jo, massa feble i transparent per al que demanda l’ofici o la vida mateixa. Curiosa paradoxa: quedar al descobert, incapaç de proveir-se amb un escut, abans mostrar les flaqueses que provocar desconfiança o por. Però almenys parapetar-se ni que fos rere una màscara còpia d’un mateix, una com les que Anna Coleman Ladd pintava el 1917 per als mutilats rostres dels soldats francesos en la Primera Guerra Mundial, desfigurats pels gasos, cares trencades no gaire allunyades estèticament de les monstruoses màscares antigàs: l’infern a la Terra.

Per què no som o no actuem com volem ser? I fantasiejo amb portar o bé el llarg antifaç del cavaller jaguar (ferocitat) o el del cavaller àguila (estratègia), els dos graus militars dels antics asteques, com unes sales enrere jugava mentalment assignant les set horripilants màscares Perchta (deïtat dels Alps germànics, Salzburg, segle XIX) a esperits malignes que han creuat la meva vida: les banyes fosques o l’agressiva ortodòncia de les caretes encaixen fàcilment amb rostres, comportaments.

El literari Fantômas representava escapar-se de la novíssima antropologia criminal, mentre no deixava de ser un ull en la subcultura dels violents apatxes dels baixos fons parisencs, un subsol caòtic d’uns 30.000 facinerosos davant uns 8.000 policies al París de 1907. Una mica entre dues aigües, com ell, descobreixo que ser desemmascarat és la més gran humiliació per a un jugador de lluita mexicana, simbolitzada en fotos, cartells, pel·lícules i una desfilada de 39 mascaretes… Si alguna vegada el periodisme em va proporcionar una pàtina de careta de cinisme o impostura, en aquestes cròniques han caigut totes. De nou, en carn viva.

Sempre he intentat protegir-me. Els Reis Mags d’algun any de principis dels 70 van complir i van portar Las mil caras del agente secreto: bigotis i barbes postisses, dents grans i negroses, ulleres negres amb nas incorporat, careta de plàstic... El desús dels anys la va desfer gairebé intacta i va fer que quedés enganxada a la capsa, com les gomes dels objectes van perdre la seva elasticitat i els cabells van caure, aspres, com vaig descobrir no fa tant.

Signe ancestral de perill, clandestinitat o secret, la mascareta, en aquest avui pandèmic, és element solidari, mentre que la cara aclarida que reivindicava la meva àvia, bastió moral de casa, és la que pertorba. Potser aquests temps paradoxals em serveixen per vèncer reticències. Viure sense màscara, que il·lús.