Xavier Albertí orquestra cuplets entre tenebres al TNC

No hi ha nostàlgia ni sentimentalisme en l'evocació de la Barcelona de 1930 que dibuixa la dramaturga Lluïsa Cunillé a L’emperadriu del Paral·lel, última obra amb què Xavier Albertí posa un emocionant colofó a la seva etapa com a director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Cunillé situa l'acció en la frontera entre el Raval i el Paral·lel i traça un àcid retrat de la vida bohèmia i transgressora de la gran avinguda dels teatres i cafès a la tardor de 1930, la nit en què va morir la cantant que dona títol a l'obra, Palmira Picard, nom inventat que s'inspira en l'adversària històrica de la famosa cupletista Raquel Meller.

Entre cuplets, tangos i romances de sarsuela veiem i reconeixem reis i reines d'aquesta mítica artèria teatral, avui en hores baixes, no només per la pandèmia. Potser per això, l'espectacle –un gran muntatge amb 13 actors que donen vida a 38 personatges, alguns de reals, d’altres inventats– ens deixa una inquietant sensació de tristesa, por i desesperança.

Cupletistes i artistes de varietats, escriptors i periodistes, empresaris i polítics, floristes i prostitutes, obrers i activistes, desfilen en un relat social i urbà en el qual es presagia l'abrupte final de la Barcelona llibertària dels anys 30 que la Guerra Civil va acabar de liquidar.

Hi ha més penúries i misèries que lluentons brillants en aquesta tragicomèdia que porta el segell de Cunillé, dramaturga de capçalera d'Albertí. És un viatge als inferns d'una Barcelona al caire del precipici que l'autora perfila sense sobrecàrregues, des d'una distància emocional que retrata els personatges, fins i tot en els moments més divertits, amb un toc d'amargor i somnis truncats.

L'espectacle comença amb un noticiari sobre la mort prematura de Palmira Picard. Una veu en off glossa la seva figura. La primera escena, massa llarga, ens mostra la parròquia de clients habituals del bar La Tranquil·litat, refugi d'artistes, bohemis i anarquistes: allà es reunien els grups d'acció de la CNT en temps convulsos, entre el final de la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República.

A dalt del bar viu el periodista i lletrista de cuplets Roc Alsina (alter ego de Paco Madrid, a qui s'atribueix haver batejat el Districte V com a Barri Xinès), que té l'encàrrec d'escriure un epitafi i el desig d'investigar la mort de la cupletista. Entre copes i cafès entaula relació amb l'encarregada de l'establiment, Clara Cisteró, una pianista (i activista que llança gats morts a Alejandro Lerroux) que ha perdut la seva feina al cinema Royal per la irrupció del sonor. Pere Arquillué i Silvia Marsó, que estan esplèndids en aquests papers, són els únics actors del nombrós elenc que interpreten un sol personatge. Els altres 11 col·legues es reparteixen, amb més o menys fortuna, ni més ni menys que 36 personatges.

L'escenografia de Lluc Castells –un edifici de cinc pisos– és impactant, tot i que les escales compliquen la vida als actors en el seu molest tràfec. Apareixen a l'obra personatges històrics com Ramón María del Valle-Inclán, el pensador llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, el polític Lerroux i artistes vinculats al Paral·lel, com la cupletista Mercè Serós, l'actor Josep Santpere, el còmic Alady, el pallasso Ramper i el mim Enric Adams.

Se’n surt amb la seva, per gràcia i sornegueria, Mont Plans, delirant en el paper de Virtudes Padrón, mare de Palmira. També està magnífic Oriol Genís, que dona vida a Lerroux i brilla en el paper del tenor Manuel Utor, el Musclaire, amb una hilarant versió del duo i jota de la sarsuela El dúo de la Africana, de Fernández Caballero.

La soprano Maria Hinojosa, de vocalitat espaterrant, encarna la Picard, de cos present en un taüt que bé podria ser en el que adormia Sarah Bernhardt. L'evocació de la cupletista, sublimada en la imaginació de Roc Alsina, és un dels moments estrella de la funció, que té una versió coral extraordinària de La mar está fresquibiris, cançó del musical Love Me, amb música d'Enrique Clará i lletres de Manuel Sugrañes estrenat al Teatro Cómico el 1927.

Aina Sánchez broda els cuplets de Serós; Montse Esteve i Albert Mora encerten en la caracterització de Ramper i Santpere; Chantal Aimée, Carme Sansa, Alejandro Bordanove i Roberto G. Alonso completen l'elenc amb bon encert. Estem, no cal dir-ho, davant d'un imponent treball coral ben coreografiat, mogut amb precisió i, quan convé, amb gràcia i sentit musical per Albertí.

El meravellós vestuari és un espectacle en si mateix, un homenatge a la gran figurinista María Araujo, que va morir el març de 2020. Són peces mestres que retraten el personatge amb encert i imaginació: per això emociona veure Domènech en la seva caracterització d'Enric Adams, portant aquest enlluernador vestit d'arlequí que la gran Anna Lizaran no va poder portar a La Bête (després de la seva mort, Jordi Bosch va assumir-ne el paper).