Nostàlgia, aniversari en mansions i gravacions sense dormir: confessions de Jordi Cruz

Un quart de tres de la matinada. A la televisió fan Art Attack i no hi ha nens desperts a aquestes hores. Sí que ho estan els que no poden dormir o just arriben a casa. Jordi Cruz (Barcelona, 1976) els dona la benvinguda des de la pantalla. “Hola, artmaníacs! Això és Art Attack, el programa de manualitats que et demostra que no cal ser un gran expert per ser un gran artista”. I passa a explicar la propera tasca: un penjador “terrorífic”. El que ell ensenya és del monstre de Frankenstein. “Que com ho hem fet? Molt senzill, amb una caixa de cartró que tinc per aquí”.

20 anys després de tot això, Jordi Cruz sembla tan o més jove. El noi que va començar a presentar Club Disney el 1996 amb 19 anys i Art Attack un parell d'anys més tard sembla el mateix, tret de la barba. “La genètica de la meva família és espectacular. Quan feia Art Attack tenia 20 anys i em demanaven el DNI a les discoteques. Però això és genial”, explica el presentador, que actualment presenta amb Samantha Hudson el podcast ¿Sigues aquí? a Netflix i està immers en un projecte literari que veurà la llum d'aquí a un any.

Has explicat que va haver-hi dues generacions diferents a Art Attack: la que se'l mirava al matí i la que se'l posava quan arribaven a casa de matinada. Tu mateix, en el seu moment, vas anar alguna vegada a gravar Club Disney després d'una nit en blanc... Sí! Però en aquella època ni s'emetia Art Attack. Era l'inici de Club Disney, que es feia en directe els dissabtes al matí. Jo era un nano de 21 o 22 anys. Què havia de fer els divendres? I tampoc era sempre. I anar-hi sense dormir tampoc volia dir anar-hi borratxo. A mi m'agradava ballar, sortir amb els amics, passar-m'ho bé... Llavors tenia una energia que feia que pogués tirar en un directe. Però després agafava el pont aeri i si em retardava mitja hora era una tragèdia, perquè fins a les quatre de la tarda no n'hi havia un altre i en aquestes tres hores a l'aeroport jo semblava un zombi, volia dormir a tot arreu. Cadascú aguanta el que pot també i després d'haver estat ballant i fent un programa, l'únic lloc on em volia ficar era al llit. De vegades m'adormia a l'aeroport, a terra, lligant les motxilles a qualsevol banc i amb un paperet on deia a quin vol anava per si em quedava adormit. Encara que em posava a dormir just al costat de la porta d'embarcament i ja em coneixien una mica [riures].

En els anys en què Club Disney i Art Attack van coincidir, la vida de Jordi Cruz consistia a passar-se la setmana a Maidstone (Anglaterra, on es gravava el programa de manualitats) i gravar els caps de setmana Club Disney a Madrid. “A aquesta edat tenia tota l'energia del món i, quan acabàvem de gravar Art Attack, sortíem, baixàvem a Londres a comprar roba... Qui podia dir en aquella època, amb 22 anys, que anava a Anglaterra a gravar un programa de televisió?”. Si algú està pensant en una història d'esperances truncades, o d'un noi-estrella turmentat per la fama i el ritme de treball de la seva joventut, aquesta història no és la de Jordi Cruz. Els seus records treballant per al gegant de l'entreteniment no poden ser més positius. “Va haver-hi dies que aconseguíem no repetir ni una presa. Amb això guanyàvem un dia més i la productora deia que no tenia cap problema, perquè continuaria pagant a l'equip i a més tindríem un dia lliure. També posàvem música en la gravació, portàvem molts regals... Hi havia un bon rotllo impressionant. Érem molt feliços gravant Art Attack”.

En quin moment comences a adonar-te que ets un rostre popular? Crec que encara continuo sense adonar-me'n. Al principi de tot, les nits que sortia i l'endemà tenia Club Disney, amics de la professió em deien: “Has d'anar amb compte, perquè algú et veurà ballant”. Doncs és que si haig de deixar de ballar damunt de la barra d'un bar quan em ve de gust prefereixo deixar la tele. No tinc amics famosos. La gent del meu entorn s'adona abans que jo si algú m'ha reconegut. Quan anem a un festival tenim una paraula clau perquè m'adoni que hi ha algú que m'està mirant.

Quina és aquesta paraula clau? No la puc dir, però és el nom d'un animal [riures]. Soc així, i amb els meus gossos també en tinc una. Hi ha certs moments en els quals els gossos et poden treure de polleguera, llavors amb la meva parella tenim una paraula clau, que és “guacamole”, que vol dir: “No puc amb això. Encarrega-te'n tu”.

Com és treballar per a la corporació Disney? Té totes les coses bones i també les seves coses a banda. La part bona és que començar en aquesta professió amb Disney et dona una seguretat enorme. Nosaltres estàvem en un programa blanc, de referència, que marcaria i acompanyaria molts nens... I aquesta part és genial. Però després no deixa de ser Disney, una corporació. Els contractes que jo tinc signats amb ells són súper estranys, perquè hi ha coses com: “Tot això s'emetrà en els suports coneguts i per inventar, en aquest planeta i a l'univers”. És clar! El 1997, qui podia saber a Disney que apareixerien plataformes en línia, que hi hauria wifi, tauletes o contingut a la carta? Així que ells es curaven en salut pel que pogués passar. Qui sap si d'aquí a 20 anys emeten Art Attack a la Lluna?

El programa, efectivament, es va viralitzar molts anys després en una plataforma diferent: amb les paròdies del youtuber Loulogio, que doblava capítols originals d'Art Attack amb un llenguatge que era de tot menys apte per al públic infantil. “Crec que va ser el primer que es va adonar que Art Attack era un programa que havia marcat moltes generacions i era perfecte per capgirar-lo, fer-lo viral, canviar-lo i donar-li un toc d'humor. Quan em trobava amb ell li deia: ‘De mi vaig digues el que vulguis, però em sap greu quan dius ‘aquests petits fills de puta’. Pobrets!”.

Al lloc on has estat feliç no hauries intentat tornar? Crec que sí. Mira, hi ha gent que té por de la nostàlgia, perquè ho veu com un símptoma de feblesa. Jo, per desgràcia, he perdut als meus dos pares i no em queda més que tornar a aquesta part. I hi torno encantadíssim, amb més ganes que mai. Passa molt amb Art Attack. Crec que el que et porta a bons records, a moments en què no tenies preocupacions, quan res podia anar malament, és un lloc mínimament segur. Això sí: no serveix de res tornar a la nostàlgia si no tens plans de futur. No pots viure ancorat en la nostàlgia.

Eres nostàlgic abans que morissin els teus pares? Sí. Per a mi és important tornar als teus records, a la base... En això, la família hi té molt a veure. Quan la meva mare va morir era molt important continuar parlant d'ella. Ho faig molt amb la meva tieta, la seva germana, que ja en té més de vuitanta; parlem com si no haguessin passat els dies. Parlar amb ella a mi em porta als estius a Mallorca. Seguir tenint contacte amb la família, tenir aquest vincle especial, fa que tornis a aquesta arrel. Si es perd tot això, costa més. Compte! Jo he tingut la sort de tenir una família que s'ha portat bé, però si la teva família no s'ha portat bé amb tu i has hagut de crear-ne una de nova, no cal que hi tornis per res.

Com vas aconseguir que els teus pares confiessin en tu quan te'n vas anar tan jove a viure a Madrid? Van confiar en el seu fill plenament. Una de les raons per les quals jo he intentat sempre no sortir del camí o no jugar-me-la amb coses que no estaven sota el meu control ha estat per respecte a aquesta confiança. Quan confien tant en tu no pots fallar. Et pots equivocar, però sempre dic el mateix: no els doneu disgustos als vostres pares! Recordo que no van veure ni el meu primer pis a Madrid. I crec que el meu pare no va veure mai cap dels que vaig llogar.

Però a la tele sí que et miraven, no? Sí, sí. És clar! Però mai em van preguntar què feia o què deixava de fer o què feia a la nit. Confiaven al cent per cent. Crec que és el secret de tot això.

L'any 2000 es va anunciar que Jordi Cruz compatibilitzaria la feina de presentador d'Art Attack amb la de col·laborador a El rayo, un projecte nocturn i canalla d'Antena 3 que tenia com un dels seus reclams la presentadora Inma del Moral i, de l'altra, veure l'estrella de Disney en un programa radicalment diferent. Això va suposar, segons explica Cruz, un “toc” de la companyia. “Però tampoc va ser culpa meva [riures]. Van treure un comentari a El rayo (“Si et veiés ara Mickey Mouse...”) i llavors em van trucar: ‘Escolta, digue'ls als d'El rayo que deixin Mickey Mouse en pau’. Manel Fuentes ho va treure a Crónicas marcianas i va ser més vist del que devia”.

És que de sobte vas passar de Disney a entrevistar un parell d'actors porno en ple rodatge. Sí, però aquest no era el pla. El rayo hauria d'haver estat un programa del diumenge a la tarda. Disney per a això sí que em va donar permís, però després el pla va canviar i el van passar a la nit per competir amb Crónicas marcianas. Recordo la reunió, quan van preguntar qui s'ocuparia dels reportatges més pujadets de to, i llavors tots em van mirar a mi, el de Disney, dient que així seria més divertit.

I ho va ser? Doncs... Va haver-hi reportatges interessants i d'altres una mica més sòrdids que a mi no m'interessaven gens, però s'havien de fer. I altres coses que no vam arribar a emetre perquè ja era massa.

Un presentador de televisió deixa d'existir quan deixa de sortir a la televisió? Per a la gent sembla ser que sí. És la fantàstica pregunta de “Ja no fas res?”, perquè sembla que si no surts a la tele és que no estàs fent res. Però sí, hem de subsistir. No soc un xeic àrab, haig de treballar. [Cruz ha presentat en els últims anys altres programes de ràdio i televisió i ha estat actor de doblatge al cinema].

Et van trucar per anar a l'aniversari de la filla d'un senyor milionari, per exemple. Sí. Ens ho vam plantejar i ho vam fer —és l'única vegada que ho he fet a la vida— per experimentar. Vam arribar, ens van rebre els pares, vam estar prenent una copa amb els familiars, van treure el pastís... i me'n vaig anar, simplement. Però ja et dic: no soc la Beyoncé ni em van pagar com li podrien pagar a aquesta dona. Són coses que fas perquè després aquests diners els pots donar a una associació, a un amic o a una gent que els necessiti. Potser sona malament el que diré, però a mi no em costa res anar dues hores a un aniversari? No ho puc considerar feina, però tampoc ho puc considerar benefici. Va ser una cosa surrealista i ho vam fer per curiositat.

Quants desitjos dels que has demanat bufant les espelmes del teu aniversari s'han complert? Un fotimer. Jo haig d'estar molt content per totes les coses que he aconseguit i que m'han passat. Ara tot el que passi és un regal. I si no passa res més, estaré igualment agraït.