Herois o res

L'estiu passat Iván Morales començava a escriure i assajar amb el seu nou grup. Em va dir: “S'explica en dues línies. Nois i noies decideixen ocupar un teatre per poder fer una obra, amb històries reals, històries plenes de somnis, cançons…”. Aquella tarda em va parlar molt de teatre, del seu primer guió (Mi dulce), de les obres que acabava de muntar (Desayuna conmigo, que serà la seva primera pel·lícula) o que tenia a la butxaca, però demanant-me que algunes no les fes públiques (com la nova versió de La cabra, d'Albee, amb Emma Vilarasau i Jordi Bosch, que acabaria trigant a arribar per la pandèmia). La seva memòria saltava endavant i enrere (alguns títols eren Jo mai, Cleòpatra, Sé de un lugar) i la seva banda creixia. Em va explicar que havia fet més de 40 proves a partir de 300 càstings. “Vaig voler que la majoria fos no blanca. Buscava gent molt emprenyada i alhora amb un cor molt gran”. Un altre dia em va anticipar: “Que cadascú interpreti el seu propi personatge, però també sigui algú altre. I altres. I tingui una part còmica i una altra de molt tendra”, va dir.

Morales ha dirigit Heroïnes o res a la sala Tallers del TNC amb un gran company, David Climent. “No és l'únic. Hi ha una altra felicitat: la de veure el Bruno tornant a actuar”, diu. El Bruno és Bruno Bergonzini. “Amic d'infantesa, i encara ho és”. Una nit, als 23 anys, Bergonzini va xocar i es va destrossar. Un any al llit. Li van diagnosticar esclerosi múltiple. Però va tornar a l'escenari. Amb molta dificultat, però va tornar. M'explica també: “Els protagonistes són un noi trans que ve del rap. És un dels personatges del Bruno, que es diu Dídac i juga a fer de Cyrano. Però el seu últim treball abans de l'accident era el d'un pallasso caníbal”.

Interrompo l'Iván per dir-li: “Una llàstima que no hi hagi més escenes del Cyrano (o més Cyranos), perquè se'l fa seu. Agafa fragments de Rostand i el reinventa”, aventuro. I em respon: “Els seus companys hi posen moltes ganes, molt de cos. Van creixent nit rere nit. I encara haurien crescut més amb més escenari”. Hi ha una noia mulata que va enlluernar tothom amb un monòleg desbordat. Un noi afrobarceloní, del Camerun. Morales: “Volia parlar de gent que no se sent representada, no vista, invisible. Que és el que vull que sentin els que vinguin, però a l'inrevés. M'explico: que sentin que en un teatre nacional poden veure en escena realitats paral·leles a les seves. Jo crec que cal fer un esforç per tenir més diversitat amb totes les dificultats. Gent jove que a dalt o a baix se sentin identificats”. L'Iván, una altra tarda, sortint de l'assaig: “Des del principi, Heroïnes o res, que no es deia així, era un encàrrec i l'objectiu del TNC era per a gent jove. El que vull dir-vos és que el TNC també és vostre. No només del que anomenen la gent important. Perquè veus que s'estan esgotant entrades sense proposar-t'ho, però també els demostres que no és una quixotada”.

Veus el grup i tenen un aire d'anarquistes russos. "Herois o res" també ressona. Veus nens crescuts o a l'inrevés: jugant amb taurons de plàstic. "Taurons i dofins" tampoc seria mal títol; sembla que parlin i juguin. O també hi ha l'escena en què juguen a fer de pares i mares. L'escena que no s'oblida.

És complicat presentar el repartiment: pocs intèrprets que es multipliquen. Bruno Bergonzini, com hem dit al principi, és el Dídac. I el Cyrano. A mi em recorda Dylan. Emma Clarke és la Martha. Pau Escobar és el Guiu. Tai Fati és la Joana. Àrid Soldevila és la Joana i “debuta absolutament. Ara té una banda de rock”, em diu l'Iván.

L'Iván i jo parlem del que funcionava només trepitjar l'escena. Crec (n'hi ha prou amb escoltar-lo i mirar-lo i veure com es mou, encara que li costi) que el Bruno arrasa: no cal dir res més. Hi ha uns altres i unes altres a qui els falta temps i tècnica, i dic això amb tot el respecte, perquè tenen moments i passatges molt intensos. S'encongeixen en d'altres, i Morales, que els adora, diu: “Ja agafaran la tècnica, perquè avancen cada dia. Flipes quan ho veus”. Tots quatre tenen, a estones, llenguatge esmolat, agressiu, ardent, encara que ―compte― corren el risc de caure en moments repetitius. Més amunt s'inflen els ecos d'Els justos, de Camus, encara que no sé de qui és aquesta frase brillant: “Si no subvertim el verb, no subvertirem l'esperit”. I aquest diàleg entre la Joana i el Guiu: “Com mor Cyrano de Bergerac?”. La Joana: “Mor invicte”. El Guiu: “Però mor de vell després d'haver tingut una vida plena, intensa”.

Heroïnes o res. Text: Iván Morales. Direcció: Iván Morales i David Climent. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Fins al 2 de maig.