Irene Vallejo: “El bé no es nota, el mal és sorollós”

Al voltant d'Irene Vallejo (Saragossa, 41 anys) hi ha un halo de llum que l'embolcalla a casa seva, plena de llibres, i en racons d'aquesta prestatgeria també s'hi veuen, igualment il·luminades, figures que segurament són joguines del seu fill. Ella ha triat aquest dia, el 14 d'abril, per parlar de la vida i dels llibres, que en realitat són el tema del llibre més llegit i divulgat en els últims anys, el seu molt famós El infinito en un junco (Siruela). Aquesta vegada parlem sobretot del que passa, i comencem per la commemoració del dia.

Pregunta. Aquest matí s'ha sentit dir a les Corts que aquest dia es commemora un acte criminal.

Resposta. És un dia agnòstic. Aquest adjectiu és terrible. La República es va enfonsar precisament per la polarització i per la incapacitat d'entesa. És trist veure espurnes d'això mateix en el present. Si poguéssim aprendre la lliçó seria per no tornar mai a enfrontar-nos d'aquesta manera. La meva àvia va ser una nena republicana, i em parlava moltes vegades de les esperances, de l'educació, la cultura, de les oportunitats que hi havia per a les dones en la República. I així és com vaig conèixer la República en les converses de casa. Després la guerra va travessar totes les vides dels meus avis i dels meus pares i va deixar un rastre terrible. Els records d'aquesta època són també els de quan encara semblava que hi havia lloc per a l'esperança en aquella República de la infantesa dels meus avantpassats.

“El problema no són tant les opinions, sinó la manera moltes vegades agressiva i violenta amb la qual s’utilitza el llenguatge”

P. Vostè és de les persones que ha generat més unanimitat en aquest país crispat.

R. Em sorprèn, perquè semblava que la unanimitat era també una causa perduda. Tinc confiança, gairebé diria una fe ancestral, en la paraula. Crec que és molt important com es diuen les coses. El problema no són tant les opinions, sinó la manera moltes vegades agressiva i violenta amb la qual s'utilitza el llenguatge. Sempre faig un esforç especial, des de l'humor, des de la suavitat, per utilitzar bé les paraules, per dir el que he de dir d'una manera que no vagi contra ningú. Marc Aureli deia que l'amabilitat és invencible. Quan estàs parlant, si mantens la serenitat i l'elegància, el que es desacredita és el que t'ataca, i no hi ha manera que es pugui vèncer algú que és amable. He intentat fer d'aquesta reflexió una divisa: la cura, el respecte a qui em parla, l'elecció acurada de les paraules perquè no hi hagi agressivitat. Aquesta manera de respectar a qui ens adreça la paraula al final acaba sent més contagiosa del que ens pensem. A les xarxes socials com més agressiu ets sembla que despertaràs més atenció, i això és una perversió.

P. A vostè l'elogien fins i tot a les xarxes.

R. Sí, excepte en alguna ocasió aïllada. He creat una comunitat a la qual tothom acudeix esperant el que no troba a altres llocs, aquest requisit imprescindible que és el respecte. Al final, hem de viure amb la gent que opina d'una altra manera; els tenim a prop, són els nostres amics o la nostra família. La família és l'últim reducte en el qual hi ha diferències d'opinions, perquè en la realitat de les xarxes estem en una bombolla on en general parlem amb els qui pensen com nosaltres, així que perdem el costum de parlar amistosament amb els qui no pensen igual.

P. Hi ha gent que ha trobat en el seu llibre alleujament per al seu dolor.

R. És possible que, posant molta atenció en la lectura, el dolor es vagi diluint. La tragèdia que vivim s'està aguditzant en espirals successives que es nodreixen d'informació, de tertúlies i d'enganys. És important fixar l'atenció en un altre lloc. Vaig escriure El infinito en un junco com a part d'aquesta teràpia. Estava atenent el meu fill a l'hospital, i després, a casa, després de l'alta, amb molta ansietat per la seva salut. I vaig escriure el llibre precisament per centrar l'atenció en una altra cosa, per pensar en alguna cosa lluminosa que m'ajudés a suportar la situació. Escrivia gairebé d'una manera terapèutica. I potser per això el llibre pot tenir aquest mateix efecte. No dic que pugui eliminar el dolor i eliminar-lo totalment, però pot tenir un efecte una mica sedant, i també estimulant. Florence Nightingale, una de les pioneres de la infermeria, es va trobar en la guerra de Crimea amb uns hospitals improvisats, en molt males condicions, i va fer que hi entrés la llum i que hi hagués llibres per als soldats. I només amb això va rebaixar la mortalitat, perquè va millorar les condicions en les quals es vivia la malaltia. Una cosa semblant va passar a l'hospital d'Ifema durant la pandèmia: van portar llibres i va millorar l'estat dels malalts. Els llibres i la lectura, les paraules en general, són part de la salut del món, a més de la medicina i la ciència.

“Estava atenent el meu fill a l’hospital (...). I vaig escriure el llibre precisament per centrar l’atenció en una altra cosa, per pensar en una cosa lluminosa que m’ajudés a suportar la situació”

P. Com ha afectat el seu llibre a la seva manera de ser?

R. M'ha capgirat la vida. I té conseqüències. Molts em diuen: “No canviïs!”. Però és impossible. La vida és canvi permanent, les circumstàncies et van modelant. M'esforço a mantenir lleialtats essencials i intento adaptar-me a aquesta situació tan estranya en què ha passat tot això. En primer pla, la pandèmia, la consciència del patiment general que m'envoltava. Amb els meus articles intento ajudar a suportar aquest dol que ens afecta a tots. Em preocupa molt que aquesta situació ens porti a suprimir el dol. És important que el verbalitzem i que comencem a afrontar-lo ja, perquè si no serà el naixement de molts problemes que vindran. Que s'impedeixi que els números fatals es converteixin en una estadística. Amb tota la meva experiència de cures i de dol puc ajudar a fer que la gent se senti acompanyada en aquesta solitud en què ha viscut les pèrdues. En aquests anys vaig cuidar el meu pare en els últims temps de la seva malaltia, i després he cuidat el meu fill… S'està vivint la crisi també des d'una situació d'especial desemparament dels discapacitats.

P. Va ser escrivint el seu llibre mentre sentia i experimentava tot això.

R. Era la meva situació, però després ha estat la situació de tots durant la pandèmia. Potser això explica també el que ha passat amb el llibre i la manera en què l'ha llegit molta gent. Intento extrapolar el que a mi em va servir durant aquell període tan dur i com vaig trobar un refugi en l'escriptura i, sobretot, intentar concentrar-me en les coses bones, en la part lluminosa. Ho feia per contrarestar o per mantenir els equilibris mentre passava per aquestes experiències. Ara passem per una època de discursos pessimistes. El meu avi patern deia una frase que se m'ha quedat marcada: “El bé no es nota”. Era una persona molt cuidadora, evitava el dany de la gent, tot i que ells no ho arribessin a saber. Deia: “El mal és sorollós, el bé no es nota perquè no grinyola”. Ara hi ha molta gent que està fent el bé que no sona, i potser hauríem de mirar al voltant per observar quants estan fent esforços perquè les coses funcionin. Ara predominen les queixes, les protestes o la indignació, i no ens fixem tant en el civisme i en l'esdeveniment científic que suposa que tinguem vacunes un any després de la tragèdia.

P. Ara ens barallem per les vacunes...

R. …i si intentes tenir una mirada històrica i observes com s'han desenvolupat les successives epidèmies de la història, i com s'han resolt, t'adones que aquesta concretament entra en la història com un èxit científic internacional. La meva mare em deia, quan jo era petita: “No t'oblidis mai d'agrair que surti aigua de l'aixeta, no t'acostumis que surti perquè sí. Hi ha moltes dones que caminen quilòmetres amb el seu càntir buit per portar l'aigua a casa”. El bé no es nota, convé subratllar-ho.