Caïm Riba: “Vaig acceptar que podia morir”

Podria haver estat un himne del confinament. A la ciutat és una cançó senzilla i tendra que en to íntim reflecteix les millors sensacions d'aquells dies en què l'atrafegament va donar pas a la calma, però s'ha publicat mesos després d'aquella frenada. “Estava sense discogràfica i fent el disc, a més m'agrada publicar discos més que cançons, així que no la vaig publicar”, diu l’autor, Caïm Riba (Formentera, 1974). Estava convalescent d'una operació que li va extirpar un tumor molt agressiu que el podia haver enviat a l’altre barri, i en plena recuperació va arribar el confinament. “Tot va coincidir a dir-me que m’agafés les coses amb calma, que és el que vaig fer. Em vaig emportar instruments a casa i vaig seguir treballant, però amb tranquil·litat”. El disc, Llunes de Plutó, tercer de la seva discografia, ja és al carrer i es presenta el dia 9 a Barcelona, el 10 a Fornells i l'11 a Tarragona.

I és un disc molt vitalista, reflex de com es pren la vida l’autor: “Em va caure molta merda a sobre i no tenia ganes de recrear-me en la desgràcia, necessitava alegria, esperança i fer música alegre, no introspectiva”, aclareix. No s'apunta a la suada autoajuda ni al tòpic de la reconsideració vital després dels ensurts de salut “la malaltia em va fer veure la vida d'una altra manera, més aviat ha reforçat el meu caràcter”, prossegueix abans d'afirmar l'evident: “Soc dels que no s'ofusquen amb els contratemps i les desgràcies, procuro acceptar-los i pensar que les coses podrien ser pitjors”. Va pensar que podria morir?, “és clar, vaig procurar mentalitzar-me i vaig acceptar que podia morir, pensant que almenys no tenia 20 anys i que ja havia fet bastantes coses en la vida, entre elles 3 fills”. En les lletres del disc, aquesta acceptació esperançada es reflecteix en cançons com “Em sembla bé” en què afirma “sentir-me sol i caure malalt és pot ser el millor que tinc… i ja em sembla bé”.

Aquest és el to general d'un disc sense ambició més enllà d'una sinceritat aclaparadora que proposa acceptar les coses tal com venen per mitjà de cançons transparents amb l'amor i la bellesa com a agafadors. En aquestes composicions Caïm toca tots els instruments, “és un disc reflex del que puc fer amb els meus mitjans, una barreja d'instruments acústics i electrònics, que és el que sempre m'ha atret. Ara es porta molt, però jo ho feia abans que s'acceptés”, afirma amb orgull un Caïm que malgrat el seu nom no pot ocultar la seva bonhomia: “Sí, m'ho diuen, em diuen que soc massa bo, però he comprovat que això no té premi”, diu rient. I com es porta dir-se Caïm? “De petit malament, moltes bromes a l'escola, on durant tot un any em van anomenar Raïm”, diu somrient per prosseguir “però de gran molt bé, molta gent diu que és un nom bonic i sens dubte és singular. He hagut de firmar documents per declarar que no m'ha suposat cap problema. Sens dubte és menys pesat que ser fill de Pau Riba, et canses que la gent s'apropi a tu per explicar-te una vegada i una altra batalletes que ja coneixes. Al final els acostumo a dir, ‘escolta, que estàs parlant amb mi, no amb el meu pare’”. El Caïm s’ho agafa amb relativisme, com tot en una vida la filosofia de la qual batega a Llunes de Plutó, un disc sense falsedats.