Les quatre de Fitzroy

A cada retrobament, Jordi Galceran em deixa una frase memorable. O una que encapsula una situació. L'any passat, per exemple: “La nova obra? Li estic donant els últims retocs. És la història de quatre noies que se la juguen pujant una muntanya. Encara que no ho sembli, és una comèdia amable. En la xerrada següent hi va haver un esbós de presentació: “Suposa que l’Anna i la Cati tenen uns 40 anys. La Julia, uns 35. I la Laura, la menor, 25”. Una pausa per fixar el concepte, encara que Galceran mai no utilitzaria paraules com aquesta.

“A mi em costa molt trobar una idea que em digui: ‘Això no ho he vist mai al teatre’” Jordi Galceran

Prefereix explicar-ho així: “A mi em costa molt trobar una idea que em digui: ‘Això no ho he vist mai al teatre’. Al cinema he endrapat moltes pel·lícules que van a totes amb la força de la muntanya, amb el perill. I pensava: Com podria fer-ho al teatre? Aquest era el repte. Si escenogràficament ho clavem, pot ser molt maca. Les veig en un repetjó molt punyeter, on s'atreveixin a això”. Un altre dia va ampliar la situació: “Costa veure noies que s’arrisquin. O sigui, fent alguna cosa més enllà del que anomenen ‘problemes de noies’. Aquest va ser el dia que em vaig dir: ‘Volen pujar una muntanya. El seu objectiu és aquest. Són escaladores molt bones, molt hàbils, físicament molt fortes, que s'exposen a fer coses molt especials, i jugar-se-la. De manera que han de parlar i comportar-se d'una manera molt seva. Bé, són les quatre noies i la veu del Sergi, que parla amb elles des de baix, amb un aparell”. Li dic que em sembla una comèdia molt valenta: “Ningú no s'atreveix a fer el que podria ser un western d'alta muntanya”.

Una nit, Galceran arriba amb el títol: Fitzroy. “A mi m'agraden molt les obres que tenen un nom propi, i sempre procuro posar-la-hi: Dakota, Surf, Escopolamina, El mètode Gronholm, Carnaval... “Un nom intrigant, però que no doni pistes sobre la història”. Parlant d'altes muntanyes, Galceran em dibuixa la localització: “Es diu Fitzroy i té 3.405 metres d'altura. És al camp de gel de la Patagònia Sud, entre l'Argentina i Xile. Concretament, en un descans anomenat La Silla de los Franceses, a uns 2.800 metres, just abans d'on comença l'ascens final al cim. Un espai rocós, estret.” Em diu una cosa no menys difícil: “Necessitem actrius que passin per autèntiques, que te les creguis. El final de la història el vaig retallar una vegada i una altra, i una altra més, perquè quedés emotiu però sec i fort. Ja ho veurem: com menys personatges, més feina. Amb el teatre mai no se sap el que passa”. Com les definiria? “Per a mi són noies basques”. Extensió de l'obra? “Jo crec que no hauria de passar d'una hora i tres quarts” Dates? “Bé, hi ha l'esperança que potser el proper gener la pandèmia hagi acabat”. Una pausa molt teatral abans d'acomiadar-nos per avui. “Per cert saps que fa vuit anys que no acabava una comèdia? Des d’El crèdit”.