‘Vitals’: mort i supervivència

Fer un reportatge d’hores o dies en una instal·lació sanitària per veure com es viu i es treballa contra la covid no és notícia, però la dimensió del drama fa que un nou documental sobre la matèria, si està ben fet, no entri en el déjà-vu. Ho dic a propòsit de Vitals (HBO), tres esplèndids episodis de cinquanta minuts dirigits per Fèlix Colomer amb producció d’El Terrat (Mediapro) i Forest Film Studios.

Amb Mentre aplaudíem (TV3, dos capítols de 55 minuts) vam conèixer els interiors de l’hospital de la Vall d’Hebron. Amb Quatre gats (TV3, un capítol de 45 minuts) vam passar una nit a l’UCI del Clínic... per esmentar dos treballs anteriors. Vitals escorcolla els neguits professionals, la solitud dels malalts, l’angúnia de les famílies... el que es va viure durant la primera onada, quan encara no se sabia gaire res sobre el coronavirus nouvingut. Aquesta vegada, el centre hospitalari és el Taulí de Sabadell.

Colomer ha prescindit de dos recursos que faciliten molt la feina: la narració externa i la inserció d’entrevistes. Ho fia tot a una treballada narració sense crosses, aparentment lleugera, però que va suposar 200 hores de gravació i un excel·lent treball de muntatge. Era important no ser invasius, va explicar Colomer en aquest diari a Toni Polo. No conec precedents comparables.

Indubtablement un documental d’aquesta mena necessita la complicitat absoluta dels seus protagonistes: els treballadors sanitaris, els malalts i les seves famílies. Bona part del documental es va rodar a l’interior de l’hospital, però les imatges de les infermeres a casa, per exemple, ajuden molt a comprendre la dimensió del seu esforç i com difícilment es pot verbalitzar de manera plena. I que en la seva feina tan imprescindible és la competència professional com la tendresa amb uns malalts condemnats a l’aïllament i la soledat.

El documental no estalvia, i fa ben fet, un episodi de queixa sobre un suposat mal diagnòstic. L’error, i més en aquelles circumstàncies, resultava inevitable, i aquest apunt dona més credibilitat als episodis de dedicació absoluta dels sanitaris, a les escenes d’èxit. Un èxit que conviu amb les vegades en què el desenllaç no pot ser altra cosa que fatal. Sense saber-ho, els sanitaris que veiem al documental segueixen aquella idea de Sergio del Molino (La piel): la fatalitat no necessita consol, solament companyia i algun acudit.

Particularment valenta és la conformitat dels contagiats, internats en situacions extremes, a ensenyar la seva enorme vulnerabilitat, la fragilitat, tantes vegades mortal, que causa la covid. És una exposició molt generosa d’una intimitat ennegrida per la malaltia, i ho fan sense cap recança a mostrar les emocions, un higiènic desvergonyiment que comunica molta saviesa sobre la vida i els seus peatges. Taulí és com un territori del regne dels malalts. Com deia Susan Sontag, tots tenim una doble ciutadania: la del regne dels sans i la del regne dels malalts. Volem estar en el primer, però tots, tard o d’hora, viatgem a l’altre lloc. I aquesta altruista acció de mostrar-se per part del malalt és doblement important en la covid, perquè el patiment als hospitals és invisible llevat pels professionals que hi treballen. Invisible, però dramàticament imaginable, també per a la família que no el pot visitar.

Colomer fa una aproximació honesta, sense estadístiques, excepcional, afectuosa (no podia ser d’altra manera), a una triada colla de personatges que ens representen a tots. I a la darrera escena es permet una llicència a la duresa d’aquesta història: la felicitat dels supervivents.