Saviesa contra la retòrica inflamada

Encara que el títol, La vida l’he castigada vivint-la (un vers triat per ignotes raons comercials), sembla més adequat per a una novel·la negra o existencialista, aquest llibre no conté sinó el que Vincenzo Cardarelli (1887-1959) en va dir Poesie: un primer recull el 1936, que en successives reedicions anirà ampliant fins al 1958. En total, una vuitantena de poemes, però suficients per fer-ne un dels poetes més importants del segle XX italià.

No ho va tenir gens fàcil: fill il·legítim i de formació autodidacta, va sortir del seu poble natal i es va instal·lar a Roma, per guanyar-se precàriament la vida fent de periodista, crític literari i assagista en diferents publicacions. La més important va ser la Ronda, que va sortir del 1919 al 1923. A principis de segle, la poesia italiana es debatia entre el decadentisme de Giovanni Pascoli i Gabriele D’Annunzio i les noves experiències avantguardistes, sobretot el futurisme de Marinetti, company de causa del naixent feixisme. Llavors, l’aparició de la Ronda va significar un retorn a l’ordre: els seus fundadors vindiquen l’autonomia de la creació artística, la importància de la tradició, el treball de la llengua i l’estil, i manifesten una notable desconfiança en la política. Però no és un plantejament nostàlgic, sinó d’avançada.

Cardarelli, en un article programàtic en el primer número de la revista, de la qual va ser el promotor principal, afirmava: “El nostre classicisme és metafòric i de doble fons. Continuar servint-nos d’un estil difunt no voldrà dir per nosaltres altra cosa que realitzar noves elegàncies, perpetuar al capdavall la tradició de la nostra art. I això ho considerarem ser moderns a la manera italiana sense expatriar-nos”. La seva aposta és reconnectar amb la gran tradició de la literatura italiana del XIX, concretament amb Manzoni i, sobretot, Leopardi. Aquest, perfecta síntesi de classicisme i modernitat, i model d’elegància lingüística, representa l’ideal de Cardarelli. Polemista i moralista, renuent a les exaltacions ideològiques i a la retòrica inflamada, no sembla un bagatge gaire propiciador d’una obra poètica significativa; tanmateix, ens ha llegat un bon nombre de peces carregades de saviesa humana i literària.

La lírica de Cardarelli defuig les metàfores fulgurants i persegueix l’expressió sòbria i precisa d’una emoció sempre continguda. El primer que sobta en els seus poemes és la impassibilitat i la fredor amb què traça el retrat d’un moment viscut, sigui una tempesta de tardor —en què els trons fan soroll “de mobles en mudança”—, sigui una noia vista en un autobús —que exhalava “una decidida indiferència”.

La complicació formal és mínima —alterna versos de diferent mesura, principalment de deu i sis síl·labes—, però la més adequada per construir la seva poesia discursiva —terme que li desplaïa—, amb què aconsegueix convertir la recança i el dolor arrossegats al llarg de la vida en una serena lliçó d’estil.

En algun lloc va dir que “el savi no és més que un nen que li sap greu haver crescut”, i això es demostra en cada un dels seus versos, tan aparentment apol·linis i racionals. Miquel Desclot, que ja havia donat una mostra dels poemes de Cardarelli (A la deriva, Edicions 62, 1982), ara ens n’ofereix totes les Poesie i fa el més difícil: que les traduccions siguin també plenament poemes. Ens ajudaran a conjurar la definició que Cardarelli va fer d’ell mateix: “Un home estimat per pocs, injuriat per molts, i entès veritablement per ningú”.