L’home que ha visitat 43 països durant la pandèmia

Unes 20 persones aplaudeixen en una plaça de la zona alta de Barcelona l'arribada d'un ciclista amb cara de cansat. Una petita pancarta pintada a mà el rep i detalla la seva proesa: “25.700 quilòmetres i 43 països”. Nil Cabutí somriu i posa un peu a terra. És 28 de desembre, i aquí s'acaba un viatge de 10 mesos amb bicicleta per Europa, ple de contrastos en plena pandèmia.

El pla de Cabutí (Barcelona, 30 anys) era viatjar de la capital catalana a Singapur, però la pandèmia el va enxampar sobre la bici pocs dies després de començar a pedalejar. Va quedar atrapat pel tancament de fronteres a Itàlia l'endemà d'entrar al país. “Era març, i als controls policials feien parar els cotxes, però a mi no”, recorda. “La policia em mirava, però em deixava seguir. Cada dia començava pensant que podria ser l'últim, que m'enviarien a casa”, afegeix.

El tancament de la restauració i l'hostaleria a Itàlia va trastocar el seu viatge. “Reservava hotels a través de Booking, però quan arribava a l'establiment estava tancat. Jo ja havia pagat, però em deien que no m'hi podien allotjar. La gent tenia por de la covid”, incideix. Va modificar les seves rutines. Va començar a dedicar la primera hora de cada dia a buscar allotjament abans de posar-se a pedalejar. “Aproximadament quedaven oberts el 10% dels establiments i els trucava directament”, recorda. Tampoc li va resultar fàcil alimentar-se en ple confinament: “Un dia, un home em va haver de donar unes llaunes de tonyina i torrades en una gasolinera perquè a Itàlia els supermercats tanquen els diumenges. No podia comprar res!”.

Feia temps que volia fer un gran viatge amb bicicleta. “Tinc dues grans passions: la bici i els viatges”, recalca. Després de set anys treballant a l'estranger com a enginyer de Camins, va demanar una excedència per creuar mig món. “Aviat em vaig adonar que seria impossible arribar a Singapur. A Eslovènia estaven tan malament com a Itàlia, i a Croàcia no em van deixar passar a cap dels 10 punts fronterers on vaig anar”. La ruta cap a Àsia va quedar ràpidament descartada.

La situació va canviar quan va anar cap als països nòrdics, exemples llavors de gestió sanitària, segons les informacions que arribaven a Espanya. “A Alemanya i Suïssa la gent ni portava mascareta, i a Suècia els restaurants estaven plens; semblava que la covid no existís”, rememora. Al país escandinau va sentir que el que es comentava en algunes tertúlies de ràdio catalanes no es corresponia amb el que ell veia: “Deien que a Suècia la gent complia les mesures i no era veritat. Jo hi era i la gent menyspreava el virus; opinaven que era com una grip i que només afectava la gent gran. I al tren ni em van prendre la temperatura”. “Potser la capacitat del seu sistema hospitalari permetia evitar la tensió sanitària i estaven més tranquils”, reflexiona. A Ucraïna li va passar una cosa semblant: “Alertaven que era impossible entrar, però vaig entrar; t'adones que tot és relatiu”.

La ràdio va ser una de les seves millors armes contra la solitud. “M'he passat el 95% del viatge sol”, calcula. També es va ajudar de les xarxes socials, on va compartir les seves experiències a Instagram. La tecnologia li va resultar clau a Bielorússia. “Ningú parla anglès! Enviava captures de pantalla del traductor de Google per entendre'm. Allà gairebé no hi havia restriccions”. I els favors es pagaven en euros: “Vaig punxar, i em van demanar euros en comptes de rubles després d'ajudar-me”.

Una de les poques vegades que la policia el va parar va ser a París, de camí a Catalunya. Quan els gendarmes li van demanar que tornés a casa, va contestar: “Ja estic anant cap a casa”. Encara que estigués a més de 1.000 quilòmetres. Els agents el van deixar anar.

El viatge li deixa una àmplia sensació agradable, però també amarga: “M'he perdut moltes coses. Amsterdam semblava un poble mort i vaig fer el camí de Sant Jaume sense gaudir de la part antropològica”. I el futur? “Tinc la ruta fins a Singapur pendent”. I si pot ser, sense covid.