Nostàlgia blaugrana

No hi ha setmana que el Barça, aquest equip que ara està desclassificat a la Lliga i ha fet el ridícul amb la Juve, no celebri alguna fita, senyal que va ser protagonista de diades pròpies d’un campió d’Europa. El 29 de novembre, dia de la seva fundació, sense anar més lluny es va recordar el 5-0 que fa deu anys li va endossar al Madrid de Mourinho. També fa una dècada que Messi, Iniesta i Xavi van ocupar el podi de la Pilota d’Or. Una imatge inèdita, que difícilment es repetirà i que expressa el sentit d’equip i de club del Barcelona. El premi s’havia d’haver donat als tres i a la Masia.

Va ser el triomf del futbol, com a esport col·lectiu, davant del culte a l’individualisme, expressat en els sis trofeus guanyats per Messi. Cal no oblidar mai aquell dia per entendre el fenomen Messi i la seva trajectòria al Barça. El futbol base blaugrana va veure recompensada de forma extraordinària la seva tasca de captació i formació: Messi representava els joves que arriben de l’estranger; Iniesta, els nens espanyols que es desviuen per anar a la Masia; i Xavi, els catalans, sempre presents en els planters que han fet història al Barça. El joc associatiu blaugrana triomfava al món.

Aquells tres futbolistes van acabar sent substituïts al pòster dels millors records pel trident format per Messi, Luis Suárez i Neymar. No va ser exactament el mateix, sinó que des d’aleshores l’equip va anar perdent protagonisme en favor dels solistes, i sobretot de Messi des que Neymar va tocar el dos a París. El Barcelona no s’ha tret mai del cap el brasiler, arribat del Santos el 2013. I encara ara la ballen tant els barcelonistes amb el 10 del PSG, sempre embolicant la troca amb plets i calés pel mig, que ha anunciat que la temporada vinent vol jugar amb Messi.

Tot i que no se sap mai quan parla seriosament o en to de broma, si tots dos es tornen a trobar segurament serà a París, ja que al Camp Nou no hi ha un cèntim i el club està tan carregat de deutes que només pot fitxar jugadors si venen de franc, com ja ha dit el precandidat a les eleccions Emili Rousaud, disposat a recuperar el brasiler quan acabi contracte amb el Paris Saint-Germain. Neymar és un futbolista extraordinari, finalista de la passada Champions, reclam publicitari com cap altre, capaç de competir encara per ser el número u i per tant per la Pilota d’Or.

El que passa és que Neymar només ha portat maldecaps al Barça des que va fugir del Camp Nou. Ni el jugador troba el seu lloc ni l’equip s’ha refet tot i els fitxatges de futbolistes com Dembélé, Coutinho i Griezmann. Moltes figures que no acaben de fer un equip com els que van guanyar les Champions de Roma o Londres, per no parlar dels de Berlín, París o Wembley. Avui encara ressonen per les paraules de Messi quan l’estiu va anunciar que se’n volia anar: “No hi ha projecte ni res, es van fent jocs malabars i van tapant forats a mesura que van passant coses”, es va queixar el 10.

L’equip s’ha deixat anar i ara fa de mal arreglar, tot i l’interès inicial de Koeman. L’entrenador holandès ha volgut potenciar la davantera, fer cabre totes les figures, quan el forat és a la defensa, tova i escassa, obsessionat com està el club per refer el trident i trobar golejadors o jugadors lluminosos com si hi hagués més d’un Ronaldinho. El Barça s’ha arruïnat i ara no té diners per comprar un central i un lateral de referència, titulars i no recanvis dels que hi ha ara, inclòs el lesionat Piqué. A l’equip, molt desentrenat, li falta força i ànima, derrotat de mala manera a Cadis i contra la Juve.

No deixa de ser sorprenent que, malgrat tot, el Barça hagi tingut millors resultats a la Champions, un torneig que difícilment guanyarà —el mateix Koeman ha dit que no és favorit—, que a la Lliga, el campionat que premia el més regular i equilibrat, el territori favorit de Messi. Ara resulta que els rivals espanyols, a diferència dels estrangers, han après a defensar el joc repetitiu de parets, del teva-meva, de molts tocs i poques centrades per manca d’extrems, i el Barça ja està a 12 punts de l’Atlètic. No li queda més remei que tornar a començar, perquè els aniversaris dels èxits cada cop queden més lluny. Mal senyal quan el que va passar és més notícia que el que passa. La nostàlgia s’imposa al Camp Nou.

L’estadi va caient sense ningú a la graderia i també sense que res de bo creixi a la gespa davant la impotència de Messi.