Montserrat Carulla: una gran reina de l’escena

Montserrat Carulla va morir dimarts als 90 anys: ningú ho diria. Sempre va ser molt atractiva, i capaç d'interpretar per igual teatre d'humor que peces dramàtiques. Tenia una força que brollava de la seva mirada i que no va deixar mai d'exhalar, i una dicció clara i poderosa, tant en català com en castellà. A mi em recordava una de les grans reines del bulevard: Jacqueline Maillan. Pensar en la Carulla és pensar, òbviament, en una família teatral: en el seu primer marit, Felipe Peña; en els seus fills, Roger i Vicky Peña, les germanes de Roger i Vicky (Isabel i Marina), i en Mario Gas, el company de Vicky Peña.

Más información

Mor Montserrat Carulla als 90 anys

La matriarca no va deixar de treballar (teatre, La música dels paraules, dirigida pel seu fill el 2016, i sèries de televisió, Sé qui ets, de l'any següent) i els seus grans èxits comencen a desbordar la llista amb peces de Josep Maria de Sagarra entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta (Soparem a casa, El fiscal Recasens, la versió sagarriana de Romeu i Julieta) fins als primers 2000, quan aconsegueix les seves cotes més altes de poder i popularitat.

S'imposa, doncs, triar, d'entre molts, els títols que va protagonitzar a Madrid i Barcelona. El 1965, per exemple, José Luis Alonso la va dirigir en els amplis repartiments d'El zapato de raso, de Claudel; A Electra le sieta bien el duelo, d'O’Neill, i La dama duende, de Calderón. El 1970, i a Barcelona, brilla a Flor de cactus, de Barillet i Grégy, dirigida per Sergi Schaff (que a Madrid van protagonitzar Julia Gutiérrez Caba i Alberto Closas), 40 quilates, també de Barillet i Grédy, a les ordres de Closas, i dos èxits de Ricard Salvat, el 1971: El caballero de Olmedo, de Lope, i La filla del mar, de Guimerà. Als setanta hi ha temporades que actua en quatre o cinc peces per any. Entre mitjans i finals dels setanta cal distingir, entre moltes, Roses roges per a mi, de Sean O’Casey; Equus, de Peter Schaffer; La gata sobre el tejado de zinc caliente, de Tennessee Williams; Panorama desde el puente, de Miller (altre cop amb Alonso, a Madrid), i el reeixit Hamlet amb Enric Majó a les ordres de Pere Planella el 1980.

En la dècada dels vuitanta cal destacar Revolta de bruixes, de Benet i Jornet, a les ordres de Montanyés i Sagarra, i els primers muntatges de Lluís Pasqual Primera història d’Esther, d'Espriu; Luces de bohemia, de Valle. Mario Gas la dirigeix a El temps i els Conway, de Priestley; John Strasberg, a Maria Rosa, de Guimerà.

A finals dels noranta, la Carulla continua estant esplèndida a Àngels a Amèrica, de Kushner, que inaugura el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), dirigida per Flotats. Mario Gas la crida per a un brillant paper a Guys and Dolls, de Runyon, Loesser, Swerling i Burrows, i dues peces on brillen mare i filla, Montserrat Carulla i Vicky Peña: en la immensa La reina de bellesa de Leenane, de Martin McDonagh, i el gran musical A Little Night Music, de Sondheim i Wheeler.

Ja als anys 2000, Joan Ollé treu el millor de la maduresa de l'estrella amb La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; Coral romput, de Vicent Andrés Estellés; El quadern gris, de Josep Pla, i El jardí dels cinc arbres, d'Espriu. Des de llavors fins a la seva desaparició, a Carulla li queden 20 representacions. I segueix fent televisió i pel·lícules: l'última, el 2015, Barcelona, nit d'hivern. Dos errors fruit del precipitat comiat: al món rutilant de Montserrat Carulla no cal conjugar termes com “desaparició” i “última”. Llarga vida, mestra!