‘Mood Z’, píndoles de modernor

Amb el nom genèric de Mood Z, TV3 vol incrementar la seva oferta directa per a les xarxes socials, perseguint una audiència que ja no mira la programació convencional. O, en tot cas, no ho fa sotmetent-se a l’horari de la graella ni barallant-se pel telecomandament del menjador de casa. Llevat d’algun espai d’entrevista que ronda el quart d’hora, són píndoles d’un màxim de dos-tres minuts, procurant no fatigar el destinatari, que, segons les explicacions de l’espai al seu web, pertany a la generació Z (els nascuts entre 1994 i 2010). Una generació que, segons la Viquipèdia, són nadius digitals que s’entenen molt bé amb les noves tecnologies, però que no acostumen a mantenir l’atenció durant períodes de temps prolongats.

Aquests estereotips sempre m’han semblat sospitosos, perquè haver nascut un any o l’altre no és l’únic factor que defineix una personalitat. Hi ha joves, no hi ha jovent, va dir algú. És clar que això poden ser reflexions tronades d’un —seguint l’encasellament de moda— boomer (els nascuts entre 1946 i 1964) a qui se li discutirà, per qüestions d’edat, que hi digui la seva sobre uns programets que no estan fets pensant en ell.

No és la primera vegada que TV3 se’n va a les xarxes. Ho va fer sense èxit, per exemple, amb Poliamor, i ara torna a provar-ho amb concursos musicals, bricolatge humorístic, cròniques de la modernitat... Mood Z té la pretensió de trencar amb els convencionalismes i allunyar-se dels platós “per crear una finestra on els joves es puguin sentir identificats”. Aquests miniprogrames es pengen a YouTube, Instagram i TikTok, però les peces es poden repescar al web de TV3. Hi ha un repertori força extens de temàtiques i propostes: agenda cultural, comentari d’actualitat, màgia, cuina, una prova... Els seus presentadors són, és clar, gent jove amb un passat, la majoria discret, a les xarxes.

En molts casos, la brevetat de la píndola només s’explica perquè resulta aconsellable ser-ho a les plataformes digitals. L’únic espai que treu profit de no arribar al minut és un de cuina, on Carla Junyent, estudiant a Brussel·les, explica les receptes que es fa a casa. Cuina veloç i barata. Res a veure amb el piló de cassoles, condiments i temps que hi posen els cuiners televisius. No sé si hi ha la intenció, però és una saludable ironia sobre la gastronomia televisiva.

Algun espai juga amb un mínim adob visual, però la majoria són d’una simplicitat sobtant. Mentre uns adopten un to col·loquial, sense voler ser un youtuber postís, d’altres mostren un incomprensible afany per semblar joves (si per això s’entén una gesticulació desmanegada i una alegria fabricada)... quan ja ho són.

La majoria són pastilles crues d’opinió (Revolucionàries té l’encant de ser un pamflet sense simulacres) i la guia mediàtica resulta casolana (amb moltes recomanacions de TV3 o d’amics de la casa). Alguns, com un de formació sexual, mimetitzen la serietat d’un consultori audiovisual.

Parlant d’espais que lamentablement s’assemblen als pitjors invents que la gent gran fa a la televisió, hi ha T’hi atreveixes, un concurs on es proposa a joves captats al carrer superar, per un màxim de 50 euros, una prova com ara rapar-se el cap, o trucar a la mare per dir-li que ella, la filla, s’ha quedat embarassada d’un divorciat amb fills. Fa flaire de tronat. Una mostra que no n’hi ha prou amb ser jove i digital per ser de veritat modern. Estan segurs que això ha d’agradar als zeta?