Un transgressor referent

“Tant que hem hagut de treballar, per tornar a Pitarra”, diuen que va dir Carles Riba parlant de Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. Què diria ara si veiés els entreteniments d’Enric Casasses (Barcelona, 1951), tan altament considerat, fins al punt d’haver assolit enguany el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li entregaran la setmana vinent? Res com ser qualificat d’“inclassificable” i de “transgressor” durant trenta anys per esdevenir un dels referents de la literatura nostrada.

Casasses ve de la contracultura dels anys setanta i es dona a conèixer amb l’esclat dels recitals de poesia als anys noranta. Un dels seus aspectes més rellevants és la incorporació de paraules, expressions i girs sintàctics propis de la llengua oral, però per més que això faciliti la recitació davant del públic en un escenari i faci engrescador l’espectacle, a la llarga el que queden són els textos, i els textos es troben als llibres.

Casasses n’ha publicat una trentena, que estan dispersos en multitud d’editorials, algunes de ben efímeres. No hi ha res semblant a una obra completa, o a una recopilació en què el mateix autor hagi separat el gra de la palla, o més ben dit, la palla consistent de la que no ho és tant. És curta, la vida d’una escriptura basada en els jocs fàcils de paraules, que sovint imita l’estil i les formes de les cançons populars i que habitualment està amanida amb un sentit de l’humor no gaire sofisticat.

És ben cert que a Que dormim? (Empúries, 2002) afirma: “Un poema és com l’enamorar-se / no té programa ni tornar-hi / fou i prou, ja està, no en parlem més”, i això fa pensar que no té gaire propensió a revisar ni corregir res. Cosa que va en detriment, no sols d’una posteritat com més va més incerta, sinó de l’interès immediat dels lectors.

Assagets conté tres assaigs, certament petits, entorn de tres autors molt distints i distants: el músic Paganini, l’arquitecte Gaudí i el compositor de sardanes Blanch i Reynalt. De Paganini, en fa un resum de l’agitada vida i un elogi de la tècnica; també, de l’anomenada que va tenir, fent concerts per tot Europa… I una idea: “lo romàntic no són / ni les penes del viure (…) és això, inventar formes” —però això no és exclusiu del romanticisme, es pot aplicar a tots els corrents.

De Gaudí diu que “no corre rere el novell: / fa millor lo que era vell”; el més interessant són les frases del mateix arquitecte intercalades; hi ha també un certa relativització de la dimensió religiosa de la seva obra, i el suggeriment de no acabar la Sagrada Família. De Blanch i Reynalt celebra l’alegria de viure que contenen les seves sardanes, especialment la titulada Amb el porró en fresc, del 1949; també les figures femenines, en què canta “la presència agradabilíssima del plaer de sentir néixer la possibilitat del desig”.

El primer assaget està escrit en versos de sis; el segon, de set, i el tercer, en prosa retallada. Menció a part mereix l’edició, caracteritzada per una amplada de plana diferent en cada part i amenitzada amb algunes il·lustracions que, posats a fer, mereixerien una mida més gran.

Cada relat és independent l’un de l’altre, i atès que cap no ve, com se sol dir, a cobrir un buit, hem d’entendre que l’elecció obeeix a una predilecció personal. Casasses deu sentir que té, o vol tenir, alguna cosa de tots tres. Podríem suposar que, de Paganini, el virtuosisme i el tarannà desafiant; de Gaudí, la imatge de creador total i tremendament original; de Blanch i Reynalt, l’autenticitat de la seva inspiració popular i rural.