La gràcia de Michael Robinson

Molt de tant en tant, sempre que les circumstàncies ho permetin, procuro anar a l’estadi com un aficionat per recordar l’enyorada litúrgia d’un partit de futbol i fixar-me si el joc de l’equip es veu igual a la grada que des de la tribuna de premsa al Camp Nou. La mirada és habitualment diferent i la reacció tampoc acostuma a ser la mateixa: el periodista fiscalitza, de vegades tant que cau en l’autocensura per dissimular els seus colors, i l’espectador s’emociona, fins al punt que si fa falta està disposat a arribar a les mans amb qui discuteixi els seus gustos, una circumstància que en qualsevol cas difícilment es dona al Barça.

El factor camp es constata en les jornades exigents i no en les cites d’entretemps, dies en què es creuen apostes pels joves de la Masia i es polemitza sobre l’estat de forma de les figures o sobre els seus sentiments, com passaria avui amb Messi. El dia que m’escapo fins a la lateral, sento que m'enfilo a la pilota quan el 10 regateja, de la mateixa manera que abans creia que driblava amb Ronaldinho, en els meus inicis no em vaig perdre els escalfaments de Maradona i vaig volar de jove amb Cruyff. Als ídols se’ls aplaudeix dempeus i se’ls qüestiona assegut quan a la redacció cal posar distància, un exercici difícil a Barcelona i a Madrid.

No es tracta d’enganyar ningú, com si el cronista-aficionat tingués una doble personalitat, sinó de trobar la manera d’explicar-se sense trair-se ni vulnerar el llibre d’estil en un intent de ser fidel als fets i merèixer el respecte del lector, cosa més senzilla si el subjecte és el partit, independentment que es jugui al Camp Nou o al Bernabéu. Tampoc és obligat que l’aficionat s’hagi de separar de l’articulista, i molt menys encara, en uns temps en què sovint s’estimula la militància i el hooliganisme i s’imposa el divertiment i la premsa de club a la Lliga.

Hi ha qui ha estat tota la vida un activista, també n’hi ha d’ingenus i naturalment no es poden oblidar els descreguts, una espècie segurament minoritària en temps de blanc i negre, de Cristiano Ronaldo o Messi i de Barça o Madrid. A mi em va agafar un atac d’escepticisme després del disgust que vaig tenir amb Hugo Cholo Sotil, a qui defensava sense reserves davant de Johan Neeskens. La passió que de jove sentia pel davanter peruà es va convertir en un desengany quan va preferir fer la migdiada abans de concedir-me l’entrevista acordada llavors pel diari Avui. No vaig poder preguntar ni escriure res sobre el mite Sotil que m’havia construït com a seguidor de la seva vida al Camp Nou.

He estat sempre una persona turmentada a qui li costa trobar consol i encara més després de la mort de Michael Robinson, que van homenatjar en la setena edició de l’Offside Fest Festival Internacional de Cine Documental de Futbol a Barcelona. La sessió inaugural es va dedicar a l’anglès, com era conegut pels seus amics, sobretot els d’Informe Robinson, i va comptar amb la participació de John Carlin. “La gent no s’acostuma a l’absència del Michael, no em faig a la idea que estigui mort, perquè sempre es feia present. Tenia tanta vida!”, va exclamar Carlin.

Molts no ens vam atrevir a preguntar-li com es trobava en vida quan coincidíem al camp perquè no volíem pensar què passaria amb nosaltres el dia que se n’anés –va passar el 28 d’abril–, necessitats del seu magisteri: sense ser periodista, va defensar l’ofici millor que qualsevol practicant o graduat, i no va impartir doctrina ni va moralitzar, simplement es va fer valer per la seva curiositat, entusiasme, sentit de l’ètica i brillantor, independentment de l’escenari i la competició, obsessionat sobretot a respectar l’espectador “per ser tan generós que ens deixa entrar fins a la sala d’estar o el menjador de casa seva”, paraula de Robinson.

Al campió d’Europa amb el Liverpool, persona divertida, càlida i amb un sentit de l’humor tan extraordinari que desarmava els sectaris, se’l venerava pel seu to i accent, per la facilitat que tenia de verbalitzar un discurs vàlid per a qualsevol partit i perquè no li calia fer crits ni deixar-s'hi la veu per cridar l’atenció, segurament perquè sabia que “no ens donen un micròfon perquè parlem sinó perquè puguem parlar”, com va recordar Gemma Herrero, convidada també a l’acte de record del Michael, el periodista que em fascinava perquè no ofenia mai ningú ni feia periodisme per a periodistes, ni tan sols a la sala de premsa del Camp Nou.

Tenia molt d’ingeni perquè, més que el llenguatge, dominava l’argot després d'haver passat per Pamplona, Cadis, Marbella, Madrid o Barcelona. Al cap i a la fi, era un gran relator d’històries que dominava les diverses facetes del procés de producció després de saber posar el focus en la notícia de manera brillant i explicar-la de manera amena, fins al punt de ser l’anglès segurament més estimat de la història d’Espanya, paraula de Carlin. “Em sento com un gos amb dues cues”, va afirmar en el seu dia quan li vaig preguntar com es podia ser imparcial en un temps de periodisme de samarreta. “Em prenen per madridista a Barcelona i per barcelonista a Madrid”.

Robinson era “autèntic, no actuava ni impostava, tampoc fingia” –va insistir Carlin–, una circumstància que li permetia improvisar de manera magistral quan rebia honors i premis com el Vázquez Montalbán. No trobo defectes a la seva figura, el poso de referència per a les futures generacions de periodistes i busco els seus missatges més graciosos per combatre els meus atacs de mal humor, avui en augment perquè no puc anar a l’estadi, ni a la grada i difícilment a la tribuna de premsa, així que funciono com un teleespectador, i no com un periodista o seguidor dels partits del Barça. I necessito anar al camp per desxifrar Messi.

A llarga distància, no ensumo i no sento els partits, sinó que els miro i escolto, i noto que proliferen a la televisió i la ràdio els analistes –m’entusiasma Álvaro Benito, que precisament substitueix Robinson– i triomfen els polemistes mentre que als diaris els cronistes estan sotjats pels columnistes en temps de molta tertúlia, orfes de paios carismàtics com Robinson. No sé si és una espècie en extinció, tampoc crec que li hauria agradat que se’l presentés com a exemple d’honestedat, decència i credibilitat, perquè la seva aspiració era entretenir amb bona informació, una virtut que exercia amb una gràcia especial, “pròpia d’un anglès hiperespanyol”, com va reblar Carlin.