El fill de pagesos que va arribar a patró bancari

Gairebé fa mitja vida que Isidre Fainé (Manresa, 78 anys) és a La Caixa. L'any que ve farà 40 anys de que va arribar a l'entitat. Ho va fer de la mà de Josep Vilarasau per encarregar-se de la xarxa comercial, i des de llavors ha anat enllaçant diferents càrrecs executius, sempre ascendents. Fins al 2016, quan es va acomiadar de la presidència obligat per la normativa espanyola i en comptes de mirar cap avall es va erigir en un patró de l'entitat —sense limitació de mandat— com a nou president de la Fundació Bancària La Caixa, la propietària del 40% de les accions del banc català. Des d'aquesta posició, sense ningú que li faci ombra, acaba d'aconseguir el seu últim gran somni: absorbir Bankia i crear el principal banc per volum de negoci a Espanya.

Reconegut fill de família humil —de “pagesos”, en les seves pròpies paraules—, el respecte cap a la seva figura i la seva agenda s'han convertit en el millor fons de comerç d'aquest directiu. Gairebé sempre des de la discreció, ha bregat amb crisis econòmiques, corporatives i fins i tot polítiques. El final de l'última és coneguda: la seva decisió que tot el conglomerat de La Caixa donés un cop de porta a l'independentisme traslladant les seus fora de Catalunya arran del referèndum il·legal del 2017. Aquella decisió –“no va ser fàcil”, va admetre al Parlament, però va argumentar que ho va fer per evitar una “crisi bancària”– és una de les que més ha perjudicat la imatge d'aquest executiu a la seva terra natal. Com si fos premonitori, en una entrevista a la ràdio autonòmica catalana el 2014, Fainé ho va deixar clar: “Jo no soc de cap partit polític, només en tinc un i és La Caixa”.

Ha explicat que treballa des dels 13 anys i que va passar per 17 empreses abans d'arribar a La Caixa. L'última abans d'aquesta nova etapa va ser Bankunión, on va triomfar amb la seva estratègia d'obrir oficines, motiu pel qual el va fitxar Vilarasau. Des de llavors ha participat activament en les diferents reestructuracions que ha patit el sector bancari a Espanya des de La Caixa i des de la CECA, la confederació de caixes, que també presideix. Va estar en primera línia de la fusió de La Caixa de Pensions amb Caixa de Barcelona (1990), i durant la passada crisi financera va haver de liderar l'adquisició d'algunes entitats amb problemes. I pel camí va ser l'ideòleg d'estendre el negoci bancari fora d'Espanya a través de l'adquisició d'accions de l'austríac Erste Bank, el hongkonguès Bank of East Asia, el mexicà Inbursa –del seu amic Carlos Slim– o el portuguès BPI, amb escassos irregulars.

Però Fainé no només ha jugat les seves cartes en el sector financer. També ha apostat activament per la cartera industrial de l'entitat i la creació dels anomenats campions nacionals. I no sempre amb sort: el 2005 va fracassar la sonada opa de Gas Natural sobre Endesa, que es va redirigir amb la posterior absorció d'Unión Fenosa; i tampoc va aconseguir que una de les participades més rendibles per La Caixa, Abertis, es convertís en un referent europeu de les infraestructures fusionant-la amb la italiana Atlantia, una operació que anys més tard sí que aconseguiria Florentino Pérez.

En la seva carrera no hi han faltat tampoc els enfrontaments personals. El més greu, el que el 2014 va suposar la marxa de Juan María Nin del banc després d'haver-l'hi pispat al Sabadell, però també són conegudes les antigues picabaralles que va mantenir amb Antoni Brufau, que va acabar centrifugat a la cartera industrial de La Caixa. En les travesses de la nova CaixaBank no figura de moment l'actual president, l'economista Jordi Gual, que ell mateix va captar per al càrrec quan era el cap del servei d'estudis del banc.

Diu Fainé que l'estructura actual, encara que no s'hi assembli gens, recull els fruits originals de La Caixa: garantir recursos per portar-los a causes socials a través de la Fundació La Caixa. L'entitat ha passat d'apostar per la cultura en l'etapa de Vilarasau a les causes més socials des de la presidència de Ricardo Fornesa, després continuada per Fainé. Parlant d'aquests temes és quan l'executiu ha ofert les seves úniques mostres de debilitat.