Rosa María Calaf: “La reina Letícia ha llançat la tovallola”

Rosa María Calaf (Barcelona, 75 anys) ja sabia que el món estava interconnectat molt abans que existís Internet. Tanmateix, a aquesta respectadíssima periodista que, en el seu rol de corresponsal de TVE durant gairebé 40 anys (Buenos Aires, Nova York, Moscou, Roma, Hong Kong, Pequín), va entrar a casa nostra per narrar en primera persona el que ocorria a Txernòbil després de la catàstrofe nuclear o el que passava a Àsia durant la crisi de la grip aviària, no li importa admetre que això de la pandèmia no s’ho esperava.

Resposta. Sí, sí. He passat el coronavirus sense gravetat però el meu company sí que va estar molt greu, ingressat en un hospital cinc setmanes. Durant tres vam dubtar de si tiraria endavant. Ho he viscut de molt a la vora. Pregunta. Aquesta crisi també la va viure en primera persona...

P. Va poder estar amb ell mentre va estar malalt?

R. No. La comunicació va ser amb els metges. Ell estava amb oxigen i de cap per avall i no podia fer res. Va ser molt dur perquè no saps què està passant. Com a periodista no poder veure amb els meus ulls i sentir amb les meves orelles sempre em fa ser desconfiada.

P. Vostè ha estat present en catàstrofes com el tsunami d'Indonèsia, on va presenciar molt horror. Aquestes vivències l'han ajudat a relativitzar aquest moment?

R. Moltes vegades m'han dit: “Bé, tu hi estaràs acostumada”. Jo no estic acostumada a res! Moltes situacions límit que viuen tantíssims éssers humans no són gens relatives per als qui les pateixen, i ho haurien de ser molt menys per als qui tenim la responsabilitat en molt del que els passa.

P. Se li va fer molt dur el confinament?

R. No havia dormit tant temps al mateix llit des que era adolescent! L'estiu del 2019 vam anar a recórrer Irlanda en un Land Cruiser que tenim, el militar, el lleig. El 2018 vam fer el Sudan. El viatge més llarg el vaig fer el 1973, de Barcelona a Ciutat del Cap en furgoneta. Ha estat estranyíssim no poder moure'm. Però estic gaudint molt d'aquesta pausa i he decidit, a veure si ho mantinc, baixar el ritme.

R. La lectura és una de les meves grans passions però em costava moltíssim concentrar-me, així que sobretot em dedicava a ordenar, a buidar armaris. Ara tinc una casa que sembla la de Marie Kondo. El que no vaig aconseguir mai és fer exercici de forma disciplinada! P. A què s'ha dedicat llavors?

P. Respecte a llegir. Vostè diu sovint que és molt important la dieta informativa que un escull, igual que l'alimentació. Com va saber en aquesta crisi plena de mentides de quina informació refiar-se?

R. Aquesta és la gran pregunta. Això ho hauríem de pensar tots i no només els periodistes. Per a nosaltres és més fàcil, perquè sabem com fer-ho. Jo rebia informes de col·legues, acadèmics i diplomàtics, em connectava a seminaris via ‘streaming’ de la Unió Europea, del Pulitzer Center... I a més, per la meva època a Sud-amèrica, tinc contactes amb l'Argentina, amb Mèxic... Li recomano a tothom que no consumeixi sense més ni més el que li arriba i que s'alfabetitzi en el llenguatge d'aquesta crisi, encara que amb molt de compte. La tecnologia és una eina de coneixement, però també una arma magnífica de desconeixement.

P. És un deure ciutadà informar-se bé?

R. Ho és. A mi m'aterreixen els dictadors però també els votants desinformats.

P. I què es fa quan apareixen personatges públics amb teories conspiranoiques, com Miguel Bosé? Els mitjans no els haurien de donar cobertura?

R. Jo estic en contra de la censura. Hi ha molt pocs casos, una negociació per treure uns ostatges potser, en què es pugui admetre que et demanin silenci. Tampoc no es pot dir que Miguel Bosé és un boig sense més ni més: cal argumentar amb dades per què el que diu és mentida i donar-li un espai proporcional. No pots estar una setmana obrint informatius, i vinga tota la tarda i vinga directes...

P. Hem vist un altre fenomen paral·lel que és la fetitxització d'una figura pública, Fernando Simón. Això és perillós?

R. Per descomptat, i tornem al mateix. No promovem una cultura de coneixement, sinó de la fama. Per creure’ns algú necessitem que sigui famós i els famosos es fabriquen, però no pel seu talent, que Fernando Simón el té, no estic dient que no el tingui, estic parlant del fenomen. A aquest pobre senyor l’han hagut de convertir en una celebritat perquè si no ningú li hagués fet cas.

P. Mai no s'ha comprat una revista del cor per simple plaer?

R. Les miro a la perruqueria, és clar que les miro. No oblidem que les primeres dones que van treballar en el periodisme ho van fer gràcies a revistes que es deien “femenines”. El que sí que em disgusta és la frivolització i la confusió que es crea en les noies joves prioritzant l'aparença física i la dependència d'un home, la idea del príncep blau. Això és nociu.

P. Parlant del príncep blau, ha hagut de renunciar alguna vegada a l'amor per la seva feina?

R. L'amor ha estat important, però la meva carrera professional sempre ha estat per sobre. He tingut la sort de tenir al meu costat persones que ho han entès. Les que no ho han entès no m'han interessat.

P. Letizia Ortiz, una periodista que ha acabat formant part de la família reial. Què opina del paper que exerceix?

R. Alguna vegada que he parlat amb ella estava extraordinàriament interessada en el que faig. Ha fet el que ha pogut i després ha llançat la tovallola, perquè en l'estructura actual, que està obsoleta, és difícil. El que m'irrita més és que s'ha desaprofitat un bon actiu i la possibilitat que es convertís en un referent, no només de moda, sinó com a dona. Al final és un personatge reduït a l'esfera privada i al típic rol de les cures que s'assigna a les dones.

R. És evident que no sempre s'ha gestionat bé, però sí que és molt important que s'hagi posat aquest debat sobre la taula. Estem en una societat en què les notícies menteixen, els silencis enganyen i els sorolls distreuen. El #MeToo és un exemple clar que no es pot continuar mentint, callant i mirant a un altre costat. La mala gestió que hi pugui haver en alguns casos és l'habitual. Quan alguna cosa o algú molesta, la solució fàcil és matar o prohibir. En un Estat de dret això no es pot fer. Però quan alguna cosa et molesta i no la pots eliminar, la desacredites. S'intoxica per enterbolir un tema que s’ha tractat correctament i que ha aconseguit posar el debat sobre la taula. P. Què li sembla que li donessin el premi Pulitzer a Jodi Kantor i Megan Twohey per la seva investigació sobre Weinstein? Creu que després s'ha gestionat bé la informació que ha anat sorgint sobre altres casos d'assetjament sexual?

P. El seu pare, empresari, lector i viatger, va ser determinant a l'hora de donar-li ales. Quin rol va tenir la seva mare?

R. L'important va ser que no es va interposar. Ella també era molt lliure, eh? Mai no va treballar perquè no ho va necessitar encara que, per exemple, fumava en públic als anys quaranta. En els seixanta va venir a veure'm quan jo estava estudiant a Califòrnia i va marxar sola a Nova Orleans, a Memphis, a Miami. Per això, la família és essencial. I no es tracta només d'una qüestió material, sinó de ment oberta.

P. Alguna vegada s'ha plantejat què passaria si no pogués moure's mai més?

R. Jo em veig fins al meu últim sospir movent-me. M'agradaria morir-me a la nit en un lloc que m'agradi molt. A la Costa Brava, en una illa grega o si no... A la salina d'Uyuni! Ser allà. Veure com es veu pon el sol i prou. Morir-me [rialles].