Sandro Rosell: “La presó fa pudor de ranci”

Parlem un dilluns a les deu del matí. Sandro Rosell es connecta a la videotrucada des de la cuina de la casa de Grècia on és de vacances amb la família. La seva dona passa de tant en tant per darrere preparant l'esmorzar. Rosell sembla que s'acabi de dutxar i es frega els ulls com si s'acabés de llevar, la qual cosa no impedeix que es mostri simpatiquíssim. Et diu pel nom, et mira als ulls en pantalla, sembla passar-s'ho bé amb la xerrada. És cert que el seu ofici és el màrqueting, però una intueix que, més que vendre el seu llibre de memòries de la presó, pretén treure's ara l'espina i l'estigma d'haver-hi estat a dins. Però potser són imaginacions meves.

P. Somia amb la presó?

R. No. L'altre dia ho parlava amb una psicòloga, amiga, eh, perquè no he anat mai a un psicòleg, i em preguntava el mateix. És bestial, però no he somiat mai amb la presó. Pensar-hi, sí, però somiar-hi, no.

P. De què fa olor, de què té gust i quin és el so de la presó?

R. Fa pudor de ranci. Té gust del ranxo que hi donen, l'única cosa que estava bé. La veus gris sempre. Té el so de les converses amb els amics que hi fas. I si parlem de tacte... això és el que més hi trobes a faltar. El tacte humà. Una forta abraçada.

P. Malgrat tot, escriu que preferia tenir trobades familiars als vis à vis íntims amb la seva dona.

R. És compatible. A la presó el cap ho és tot. Les reaccions diguem-ne animals de l'home, el sexe, el menjar… passen a un segon pla, almenys en el meu cas. També et dic que n'hi havia d'altres que al gimnàs anaven al lavabo de dos en dos i allò era un festival, ha, ha, ha. Però jo preferia veure la meva família i amics. A la presó va ser la primera vegada a la meva vida que vaig plorar i que vaig parlar dues hores amb les meves filles adolescents sense el mòbil pel mig.

P. La presó el va sorprendre en el bon o en el mal sentit com a ciutadà?

R. M'ha sorprès en el bon sentit estructuralment, tot i que de vegades no funcionava la calefacció. Com a lloc no em sembla tan malament, però cal canviar els protocols perquè allà no es reinsereix ningú. Calen mitjans i protocols. Per què et prohibeixen tenir un iPad o un mòbil controlat per estudiar, per estar al dia? Amb el meu amic i company de cel·la fèiem broma que hi vam entrar amb l'iPhone3 i en sortir ja hi havia l'iPhone 11. Et paren el món i en sortir t'has perdut com ha evolucionat i estàs en desavantatge.

P. Va passar un dol en sortir?

R. No, vaig arribar directe al bar de l'hotel, vaig demanar una canya amb alcohol, que és veritat que a Madrid les tiren millor que a Barcelona, i me la vaig beure d'un glop. Qué bona que estava, mare meva. Vaig passar de la presó a la llibertat en tres segons.

P. Ha deixat de creure en la justícia?

R. No, però crec que has de tenir sort. Jo al final en vaig tenir, la sort de tenir tres jutges justos al judici i tres a l'apel·lació. La justícia hauria de tenir més recursos perquè és lenta i la lentitud ja és una injustícia. Feia dos anys i mig que m'investigaven, des del 2015. Em porten a la presó el 2017, em jutgen el 2019. Això és justícia?

P. Considera que li han robat aquest temps?

R. Absolutament, i més ara. Tinc 56 anys. Quant em queda de vida activa? Activa de poder sortir amb la bici, córrer, ballar... fins als 70? Catorze anys. Doncs que m'haguessin posat a la presó amb 85, que ja estic fet caldo i m'és igual on sigui.

P. Qui li torna aquests dies? Els 30 milions que demanda a l'Estat?

R. Ningú, ni tan sols aquest és el preu. Imagina't que el metge et diu ‘et moriràs demà, però si em dones tot el que tens, et dono dos anys’. Quant val aquest tot? Res es paga. És brutal saber que ets innocent, saber que és un muntatge, que a Espanya hi ha dos Estats, el veritable i les clavegueres, els funcionaris i jutges bons, i els corruptes, els que fan servir el sistema per als seus interessos. I quan ets aquí et genera una impotència i una ràbia bestial, perquè el pitjor delicte és l'abús de poder, pitjor que matar. Perquè amb l'abús de poder pots matar i quedar impune.

P. Qui creu que es va venjar de vostè?

R. No ho sé. L'única manera que tinc de descobrir-ho és que la mateixa justícia vulgui descobrir què ha passat, per això vaig presentar una querella contra la jutgessa Lamela, que va ser la instructora.

P. Ara viurà per això?

R. No, tinc moltes ganes de viure i dedicaré la meva energia a la meva família i els meus amics, però en guardaré una miqueta per saber qui hi ha al darrere, perquè jo tinc la sort que tu m'entrevistis, però d'altres, no. Aquesta sort va ser la meva desgràcia i ara és una altra vegada la meva sort.

P. Parla dels seus diners i la seva fama?

R. Correcte. Hi ha dies que ser mediàtic és una putada i d'altres que serveix per explicar aquesta injustícia que, si no, ningú m'escoltaria.

P. A la presó va coincidir amb altres poderosos i mediàtics: els Jordis, Bárcenas, Ignacio González...

R. Sí, va ser molt bèstia. Amb els Jordis vam estar mesos esmorzant, dinant i sopant junts.

P. Se sentien els ‘putos amos’ de la garjola?

R. No, el que sí que buscaves el riure on no n'hi ha per sobreviure. Un dia vam dir, ‘hòstia, és que el mòdul 10 sembla el telenotícies: Rato, Bárcenas, Gerardo Díaz, els Jordis... només hi falta el presentador'.

P. Diu que caldrien recursos perquè la presó reinserís. Pagaria més impostos per aconseguir-ho?

R. Home, més? He tingut 72 actuacions d'Hisenda. Ho he pagat tota la meva vida tot, pago un 70% d'impostos entre directes i indirectes. Llavors, haig de pagar el 80%? El 90%? El que han de fer és gestionar-ho millor i dedicar més al tema social.

P. Al futbol hi ha molt d'ego. Per a què serveix a la presó?

R. Per res: el deixes a l'entrada. Tornes a la teva versió bàsica, és com si posessis el marcador a zero i tornes a començar una vida en un lloc que es diu presó. L'ego el reculls en sortir.

P. Com està el seu ara?

R. Baix. En els dos anys en què està aparcadet, com que no es rega i no es cuida, doncs es redueix.

P. És més bona o més mala persona que abans?

R. L'ego i la supèrbia baixen i la solidaritat puja. Hòstia, és que he conegut un submon que no tenia ni idea que existia, i quan el veus, dius, mare meva, és que això també és Espanya. A la presó tot es magnifica i crec que soc més bo i més dolent, més mal pensat, més rabiós i intolerant amb les injustícies.

P. Potser és que vivia en una bombolla.

R. Totalment. A la presó coneixes gent i estrats socials que no coneixies. Dius, 'ostres, el que m'explica aquest tio és brutal, com viu aquest home amb la seva família'. La presó va molt bé per conèixer l'entorn on vius, que no és només la bombolla que de vegades t'havien venut en el teu grup social.

P. A la presó es mira el delicte que ha comès l'altre?

R. Això és al·lucinant. Veus la persona, el delicte l'aparques en una mena de llimbs, menys amb els violadors, amb els quals no es parla. Jo jugava al dòmino amb un company que era... com es diuen aquests? Els que maten per encàrrec? Vicaris?

P. Sicaris.

R. Això, sicaris. I el tio t'explicava com treballaven. Et fas amic d'algú, li preguntes què ha fet, et diu que va matar la seva dona i et preguntes: ‘Hòstia, com puc ser amic d'aquest?‘.

P. Parlant de vicaris, el capellà penitenciari, Paulino, el va marcar tant per dedicar-li els beneficis del seu llibre. El fitxaria per al seu equip, fos quin fos el seu equip?

R. El primer, però no vol. No està al mercat. Hi ha molt poques coses en aquesta vida que no tenen preu. Aquesta vocació d'entrega als altres de Paulino n'és una. Ell sí que és un crac de debò.