L’emotiva carta de comiat de Xavier Sardà a la seva germana Rosa Maria

“Aquesta secció té una lectora menys”. Així arrenca la seva última columna al diari El Periódico el comunicador Xavier Sardà, en el que s'ha convertit en el seu últim homenatge a la seva germana, l'actriu Rosa Maria Sardà, de 78 anys, que va morir dijous, 11 de juny, a Barcelona a causa d'un càncer que patia des de feia alguns anys.

En 360 paraules, Sardà traça una bonica lloança a la seva germana sense ni tan sols citar el seu nom. Afirma que aquesta lectora que falta ha estat “crítica, apassionada i entusiasta”. “Habitualment m'enviava els seus comentaris per WhatsApp i, quan el tema ho requeria i era de més envergadura, hi havia trucada”, diu, en el seu habitual to sorneguer. Gràcies a ella, afirma, va aprendre a dir el que pensava “sabent que, per tant, no és possible agradar a tothom”. El perfil i la lloança s'estenen també a la resta de lectors, assegurant que, d'ells, s'aprèn molt: “Heu de saber que llegeixo tots i cadascun dels vostres comentaris”.

Xavier Sardà explica que Rosa Maria sempre li venia al cap quan escrivia, que la tenia en ment en teclejar, “encara que fos un instant”. “Avui demano disculpes a tothom perquè no se m'acut parlar de cap altre tema. Aquest article quedarà per fer, com tantes coses a la vida. Sense la meva lectora m'he quedat bastant sol. Dic bastant per fer-me el distant. La veritat és que la falta de la meva lectora és irreparable. Crec que parlaré amb comptabilitat i que no em paguin aquest article. És un article que no ho és”, resumeix, també amb un punt d'humor.

De fet, Sardà confessa que fins i tot va estar a punt de no escriure la seva columna setmanal per la pèrdua d'aquesta lectora tan especial i que “potser hauria estat millor”. Per això, fa una petició: “Demano tota la vostra condescendència i comprensió, malgrat que jo mateix no sé si les hi atorgaria a un cronista que pateix d'aquesta manera per la falta d'una lectora".

"El cas és que aquest text aigualit ella no el llegirà, crec que per al meu bé físic. Imagino la meva lectora dient-me que em deixi d'històries i que a veure si em poso en solfa i em deixo de tonteries”, escriu, traçant amb poques paraules un perfil de l'acidesa i la ironia per les quals era coneguda la seva germana. Rosa Maria era la gran de cinc fills i l'única dona. Després de morir la seva mare, va tenir cura dels quatre petits: Santiago (escenògraf), Federico (empresari i propietari de la cèlebre sala barcelonina Luz de Gas), Xavier i Juan, que va morir als 26 anys a causa de la sida. “Mai ens va deixar anar de la mà”, ha dit sobre ella el seu germà Xavier, 17 anys més jove, en més d'una ocasió. Però ara que no ha tingut més remei que deixar-los anar, ells la troben a faltar. I l'hi fan saber: “Agraeixo a la meva lectora que m'hagi ensenyat a veure el món amb el seu temperament apassionant i la seva enorme cultura. Adeu, lectora”.