Pau Donés va escriure la lletra del seu propi final

Autor amb mà per a la senzillesa i l’alegria, amb arrels al món llatí i les seves cadències, escriptor de frases gairebé tautològiques que calaven fixant-se en la memòria com tatuatges, Pau Donés va refer els seus passos just en l’instant d’encarar els últims mesos de la seva vida, en aquest disc-testament en el qual va ser llatí com en els seus inicis. Llavors ja sabia que la seva situació era irreversible. Havia deixat la medicació en un gest que evoca com les amarres es deixen anar dels pilons, però abans va treure el seu últim treball: Traga o escupe, que és tot un èxit. Pau Donés, que va morir dimarts als 53 anys després de cinc de malaltia —un càncer que li van diagnosticar el 2015—, ja ha començat a viure en la memòria.

Deixa els seus germans Marc, Bernat i Isabel, el seu pare Amado i molt especialment la seva filla Sara, una adolescent de qui duia el nom tatuat als dits de la mà esquerra. A ella li va dedicar bona part dels seus últims anys per corregir la desatenció que pensava que havia marcat els primers. La feina, que en plena voràgine de la seva carrera el va portar d’una banda a l'altra, s’hi va interposar. Van ser aquells anys en què el Pau, darrere de La Flaca, cançó que no va acabar d’esclatar fins a la seva incorporació en un anunci de cigarrets, es va apropar a Itàlia —país on la seva desaparició ha tingut un gran eco—, va cantar en italià i va establir aliances fructíferes amb autors com Jovanotti, un nom més en la dilatada llista d’artistes amb qui va treballar.

El 2001 va interpretar a Mòdena Guantanamera al costat de Pavarotti i Celia Cruz, va compondre per a Ricky Martin Cambia la piel i va col·laborar amb Ketama, Antonio Vega, Alejandro Sanz, Antonio Orozco, Chrissie Hynde (The Pretenders), Leiva, Sabina o Carlos Tarque. Això sense oblidar Alanis Morissette, que per reconèixer la inspiració que el Pau li va donar amb el seu clip de Bonito el va convidar a participar en el seu vídeo Everything, en el paper de perruquer que li tallava la cabellera en un fet que va recordar com el Pau es va tallar la seva en un acte convertit en campanya promocional pel seu germà Carles de cara al llançament del seu tercer disc, De vuelta y vuelta (2001).

Però si hi va haver un nom que el va marcar va ser el de la model que va inspirar La Flaca, Alsoris Guzmán, que patenta les dificultats que va tenir la vida del Pau, que no va aconseguir seduir-la malgrat l’impacte que li va causar. La llegenda diu que la model no era heterosexual. De la seva vida sentimental mai no va transcendir res més enllà d’un idil·li temporal amb la model Eugenia Silva, que aquests dies l’ha recordat a les xarxes socials, fins al punt que Donés va semblar que es convencia que les relacions de llarga durada no estaven fetes per a ell. Com tampoc la felicitat de manual, ja que la seva mare no va voler continuar vivint i el va deixar en l’adolescència obligant-lo a madurar per decret. “De la nit al dia vaig passar de ser fill a ser mare perquè el pare treballava”, relata en la seva biografia 50 palos… y sigo soñando. La seva dislèxia tampoc no va ser una ajuda en la seva vida escolar, que el va portar de pelegrinatge per diverses escoles.

Per tant, no és estrany que en la seva biografia, escrita ja quan batallava contra el càncer, reconegués que la dècada entre els 40 i els 50 anys havia estat la millor de la seva vida. “En el passat vivia la vida a tota velocitat, gairebé sempre en manera futura, perquè anava tan de pressa que era conscient del meu present un temps després que hagués passat. Em feia la sensació que arribava tard”, va escriure. El Pau va haver de modelar la seva pròpia felicitat.

PAU DONÉS: Las MEJORES CANCIONES de JARABE DE PALO

Malgrat tot, ni tan sols durant el seu tractament no va voler que el consideressin un lluitador. Li ho va dir a Jesús Cintora a La Sexta: “El tema de la lluita no em mola, la lluita! Quan em diuen que soc un guerrer, i m’ho diuen amb afecte no m’enfado, però hòstia, em toca els ous, perquè jo no soc un guerrer.”

Pau Donés no se sentia en la batalla sinó en una convivència amb la malaltia. “No li agradaven gens els símils bèl·lics”, diu Sandra Rayo, la seva mà dreta. Micky Forteza-Rey, un amic i músic que va estar amb ell en l’enregistrament del Traga o escupe, rememora: “Solia dir que li dedicava a la malaltia una estoneta cada dia, perquè la resta de la jornada servia per viure.” I per treballar. “Quan el vaig anar a visitar a l’hospital el Pau em va ensenyar les últimes cançons que va compondre i em va dir ‘Per què no fem un disc?” Al cap de pocs dies ja havien posat fil a l’agulla, tot i que ni el mateix Micky no sabia si podrien acabar-lo. “Vam fer la mescla amb mascareta i guants”, recorda. El van acabar, el van publicar i el Pau se’n va anar. En la memòria recent queda la seva filla Sara ballant a Eso que tú me das i les paraules de comiat del Pau a la Sandra: “P’adelante i p’arriba Rayo”.