El millor relat per a un projecte contra natura

Sarajevo necessita molt més Barcelona que a l’inrevés. La ciutat balcànica és una de les poques seus europees que pot oferir a la candidatura catalana el tub de gel necessari per completar les infraestructures esportives per a la candidatura dels Jocs del 2030, però la proposta de col·laboració és embrionària i genera incerteses per acabar de definir un projecte encara obert. La possible participació balcànica s’engloba en un marc més teoricoromàntic que no pràctic.

Pirineus-Barcelona es troba actualment, als ulls del Comitè Olímpic Internacional (COI), per darrere de Sapporo (Japó) en la cursa olímpica. El projecte japonès ho té gairebé tot enllestit: ha fet oficial la candidatura; les seves instal·lacions són de primera i presenta unanimitat política. La iniciativa catalana, en canvi, espera l’entrada en escena del lideratge del Comitè Olímpic Espanyol (COE), encara estudia on pot celebrar les proves de bobsleigh i ha necessitat superar les reticències d’algunes administracions. En un cos a cos estructural, Barcelona no té gairebé res a fer contra el Japó.

Però, què té Pirineus-Barcelona que no pot oferir cap altre projecte, ni tan sols l’asiàtic? El millor relat en el moment precís, segons membres del mateix COI.

La nova concepció dels Jocs Olímpics —després de la crisi d’identitat del Comitè Internacional per la falta d’interès de les grans ciutats— ha permès a la capital catalana plantejar-se la cita del 2030 amb arguments impensables fins fa ben poc: situar els Pirineus al mapa esportiu, reivindicar la deslocalització dels nous projectes olímpics i facilitar l’entesa política entre Catalunya i Espanya a través de l’esport. La idea és atractiva per al COI perquè el mateix organisme olímpic necessita reparar la seva imatge, i Barcelona és un aliat històric i de garanties per presentar-se com un comitè renovat, conscient de les transformacions socioeconòmiques posteriors a la crisi financera global i preocupat pel canvi climàtic. “Estem en un nou paradigma”, accepten des de Lausanne. El COI va considerar la possibilitat de celebrar els Jocs d’Hivern del 2026 a Barcelona si cap candidatura feia el pas final, cosa que demostra la fluïdesa de les relacions entre Suïssa i Catalunya.

Els Jocs d’Hivern del 2030 seran els primers que s’englobaran en aquesta refundació ideològica, i marcarà el punt de partida del nou rumb olímpic. Mentre que Sapporo presenta una proposta més tradicional, Barcelona s’anuncia com l’abanderada inesperada, capaç de vèncer el tradicional immobilisme del comitè i garantir un dels dogmes del COI: l’esport transcendeix fronteres i colors polítics. La inclusió d’Aragó en el projecte, per exemple, té més connotacions polítiques que tècniques i esportives.

Pirineus-Barcelona necessita superar diverses etapes, com ara concretar on celebrarà les disciplines del tub de gel. Aquí entren en escena Sarajevo i el seu circuit trencat per la Guerra dels Balcans. Però el seu estat actual i la llunyania compliquen qualsevol logística abans i durant els Jocs. L’impacte econòmic i social per al territori, en canvi, seria inqüestionable. “Ells hi estan molt interessats, però per a nosaltres és l’opció més cara i la més llunyana que considerem. La relació amb Sarajevo té un component romàntic”, admet un alt càrrec del govern, que insinua que les administracions de la zona haurien d’assumir els costos de la reparació.

La recuperació del Districte 11 és una idea solidària, però sembla contra natura. Amb les instal·lacions operatives dels Alps més a l’abast, deslocalitzar els Jocs fins a Sarajevo es pot convertir en un tirabuixó extra massa arriscat davant el pragmatisme del COI. A més, el projecte català té abans una gran feinada per fer a casa. Necessita engrescar la societat catalana, un cop convençuts els principals agents econòmics, que aportaran part dels 500 milions d’euros que necessita per cobrir el pressupost per organitzar els Jocs i complementar els 900 que inicialment abona el COI. La resta de capital arribarà de la venda d’entrades i de contingut relacionat. “Els Jocs no suposaran una despesa per a la ciutat”, afirma Juan Antonio Samaranch, vicepresident del COI. El projecte pretén executar les obres aprovades a la C-16 i a la línia ferroviària entre Barcelona i Puigcerdà. Segons algunes organitzacions contràries als Jocs, però, hi haurà costos ambientals. El mateix govern admet que vol desenvolupar els plans urbanístics de nombroses poblacions de muntanya i que projecta la instal·lació de tres telecabines.

Amb el Japó picant a la porta del COI, el govern sap que el projecte té urgències. “Si d’aquí un any seguim com ara, estarem fora”, va arribar a dir un alt càrrec de la Secretaria General de l’Esport. El camí fins als Jocs del 2030 va de Barcelona a Lausanne, però encara no és clar si necessita passar per Sarajevo.