Nàpols, altar etern de Maradona

La nit del 31 de març del 1991 va sonar el telèfon a casa de Raffaella Iuliano. El seu pare, històric cap de premsa del Nàpols, es va quedar glaçat.

–Veniu cap aquí. S'ha acabat.

Maradona els va rebre minuts després a la porta de casa seva, al barri de Posillipo. Anava amb un xandall de color blau i unes sabatilles amb gossos de peluix. Al pis de sota hi havia gent plorant, tot eren cares llargues a la família. Alguns periodistes s'amagaven entre les tanques del jardí per capturar la primera fotografia de l'èxode. La FIFA l'havia suspès pocs dies abans després d'un control antidopatge: 15 mesos a la graderia, la pitjor sentència, després de 259 partits i 115 gols. El gloriós cicle a Nàpols –on un noi d'1,68 procedent de la pobra Villa Fiorito va ocupar durant set anys un altar reservat als sants– es va perdre en el rastre d'un avió cap a Buenos Aires amb escala a Roma. Van passar molts anys fins que els carrerons de Forcella i Sanità, empaperats encara amb murals en honor del mite, es van retrobar amb el seu últim benefactor. La ciutat i ell s'havien devorat mútuament.

Más información

La petjada eterna de Maradona

Messi & Maradona

La llegenda de Nàpols, on dimarts arriba el Barça de Leo Messi, hereu universal de l'home més important en aquesta ciutat després de San Gennaro, s'ha alimentat sempre de mites capaços de cavalcar la històrica fractura d'Itàlia. Homes que obressin miracles i defensessin un indomable sentit de la llibertat, confós sovint pel nord d'Itàlia amb els capricis d'uns simples terroni (tanoques del sud). Quan l'estiu del 1984 va començar a sonar el nom de Maradona, el carrer va elevar el fitxatge a una qüestió de vida o mort. “Era un dels nostres. Un napolità nascut a l'Argentina”, fa broma Gennaro Montuori, l'home que feia perdre la veu a la corba de l'estadi cada diumenge durant 30 anys. El Diego era la nèmesi perfecta del juventí Michel Platini, potser el malvat preferit del San Paolo en aquella època.

“Mai li va fer mal a ningú, només a si mateix”, afirma un amic de la família

El cas Maradona, venerat encara en altars de bars que contenen un ble dels seus cabells, ja transcendia als despatxos del club. Montuori, sense esperar-s'ho, es va trobar amb la clau a la butxaca. Jorge Cyterszpiler, primer agent de l'argentí, el va anar a veure al bateig del seu fill. “Em va contactar a través de Dino Celentano [dirigent del Nàpols]. Es va presentar a la cerimònia i em va deixar anar: ‘Maradona vol el Nàpols, però necessitem el vostre suport. Heu de fer enrenou”, recorda envoltat de fotos íntimes amb l'argentí als baixos d'un edifici del barri de Miano, on gestiona un plató per a les seves retransmissions esportives, plenes d'exjugadors d'aquell període.

Maradona consumia el seu geni a Barcelona després de la greu lesió de turmell [el 24 de setembre del 1983] i les primeres companyies equivocades. “Aquí ja va arribar amb aquest problema”, matisa Montuori. La ciutat estava en crisi, el banc de Nàpols gairebé feia fallida i la Camorra consumava la seva pitjor escalada de violència. El president del Nàpols, Corrado Ferlaino, meditava encara la decisió. “Aquell estiu volíem fer caixa i vam demanar un amistós amb el Barça”, recorda al telèfon. “Ens van dir que Maradona estava malalt i que no jugaria, però era mentida. Cyterszpiler ens va confirmar que havien trencat i llavors ens hi vam llançar”.

El carrer es va incendiar. Montuori va trucar a “set o vuit nois” i se'n van anar sota la casa de Ferlaino, a l'exclusiva Piazza dei Martiri per pressionar. “No existia internet ni les xarxes socials. Milers de cotxes aturats, fent sonar el clàxon… Vam encendre bengales, ens vam posar a cantar Diegoooo…”. Ja hi havia enrenou, però el Barça no afluixava i Cyterszpiler va demanar més sarau. “Ens va dir que tiréssim una bomba a Barcelona o alguna cosa així”, somriu ara. “Li vam respondre que això eren coses de la Camorra, nosaltres érem els ultres de la pau. Maradona havia de venir per amor”.

“Va ser un fenomen sociopolític amb una pilota”, diu el seu preparador físic

El 5 de juliol del 1984, va posar el primer peu al San Paolo, on l'esperaven 70.000 persones. El Nàpols, tercer per la cua la temporada anterior i que no semblava que hagués de guanyar res, va pagar 13.500 milions de lires al Barça [avui serien set milions d'euros], cosa que el va convertir en el fitxatge més car de la història del futbol. Però va obrir també una formidable caixa de Pandora que va canviar la història de la ciutat, en la qual ell mateix va quedar atrapat.

Raffaella Iuliano, als aniversaris del qual Maradona va assistir sempre religiosament –“Ni un sol nen venia a veure'm a mi, és clar”, admet rient–, arxiva amb precisió tots aquells records en els quals el seu pare sempre va estar a primera fila. Sobre la taula del menjador del seu pis a Fuori Grotta, des d'on es veu nítidament el San Paolo, ensenya fotos i records de les noces del davanter a Buenos Aires. Carlo Iuliano, llegendari periodista de l'agència Ansa, va arribar a ser el seu amic íntim. Pioner de la comunicació futbolística –potser el primer en aquest ofici– el va protegir fins on va poder de l'esplendor dels focus. Ho va fer des de la primera roda de premsa, quan va interrompre un periodista que va preguntar sobre la relació de la Camorra amb l'astronòmic fitxatge. Una ombra que acompanyaria Maradona durant set anys i que va cristal·litzar amb la famosa fotografia dins d'un jacuzzi amb forma de petxina amb el capo Carmine Giuliano, membre del clan més poderós llavors.

Baixava les escombraries donant tocs a la pilota pels quatre pisos d’escala

El Nàpols, amb Rino Marchesi a la banqueta, va acabar vuitè el primer any de Maradona. Va ser una mala temporada. O potser la millor, contradiu el seu preparador físic durant tota aquella etapa, Fernando Signorini. En la jornada 13, l'equip anava tercer per la cua i hi havia partits en què Maradona no tocava la pilota. Els responsables del club es van reunir amb els jugadors abans del partit amb l'Udinese i el director general, Italo Lodi, un paio que va revolucionar la venda d'emocions en el futbol, va preguntar a la plantilla per què diantre no l'hi passaven a l'estrella. Salvatore Bagni, migcampista i capità, va respondre que sempre estava marcat. El Diego va contestar: ‘Vosaltres passeu-me-la i jo ja veuré després què en faig’. Des d'aquella data el Nàpols va fer els mateixos punts que el Verona, que aquell any va ser el campió. “El Diego va ser el màxim golejador. Però a l'equip només li va servir per arribar vuitè”, recorda Signorini. Però tant li feia, tothom va entendre què passaria. Especialment els qui el veien cada dia als entrenaments.

Massimo Filardi, prometedor defensa de 19 anys, va arribar a la segona temporada i va compartir amb ell quatre anys de vestidor. “Anava amb una cura extrema per no fer-li mal. Era el més valuós que teníem i li vaig veure fer coses que no us creuríeu. Però més enllà de la seva qualitat, era un home extraordinari que sempre tenia la paraula adequada per als més joves. Va permetre que el Nàpols es reforcés amb jugadors com Careca, Giordano, Alemao… Tots volien venir”.

El primer cercle de Maradona sempre va ser gent humil, treballadors del club. Saverio Vignati va ser l'encarregat del San Paolo durant 30 anys. Era el primer a entrar i l'últim a marxar. Lucia Rispoli, la seva esposa, va ser l'única cuinera i majordoma de la casa del futbolista. “Només li feia menjar napolità. Pasta amb patata i provola… Quantitats ingents de macedònia de fruita. Sempre li portava un entrepà de mortadel·la abans dels partits”, recorda al saló de casa, moblat amb tots els objectes que va deixar el jugador quan va marxar. La seva filla va ser la mainadera de la Dalma i la Gianina. El seu fill Massimo, que avui s'ocupa del museu d'objectes de Maradona que el futbolista va llegar al seu pare [el banc que tenia al vestidor, samarretes de tots els equips on va jugar, el contracte de traspàs amb el Barça…], cada dilluns anava a jugar a futbol sala amb ell. Algunes vegades Maradona es presentava a dinar a casa seva, al barri obrer de Secondigliano, i provocava el deliri dels nanos que passaven la tarda en un banc. “Un dia havíem acabat de sopar i la meva mare estava cansada. No tenim ascensor i no li venia de gust baixar les escombraries. El Diego ho va fer donant tocs a la pilota amb el peu pels quatre pisos de l'escala”, explica des del sofà on es va asseure durant set anys el futbolista.

Maradona es va coronar l'estiu del 1986 a Mèxic quan el Nàpols encara esperava l'adveniment definitiu. Ho havia preparat mentalment durant tot l'any. Signorini ho reviu: “Era el seu Mundial. Es jugava en un lloc on no tindria els marcatges persecutoris. Tindria més llibertat per l'altura i la contaminació del DF. Jo sempre li deia per burxar-lo que era el seu Mundial o el de Platini. Els jugadors que fan un gran Mundial després cedeixen durant la temporada. Ell no. L'any següent el Nàpols, per primera vegada en 60 anys d'història, va posar el sud per sobre dels equips opulents del nord i es va endur el seu primer scudetto, i després en vindria un segon i una Copa de la UEFA”. I també els primers problemes.

Maradona, sumit ja en una escalada de consum de cocaïna, festes nocturnes i males companyies, es va convertir en un personatge antipàtic a Itàlia. El 17 de març del 1991, després del partit que el Nàpols va guanyar 1-0 a casa contra el Bari, Maradona va donar positiu en el control antidopatge. Aquí hi havia també Gianfranco Zola i Florin Raducioiu. L'argentí, espantat, va trucar al directiu Luciano Moggi… Però pot ser que Moggi ja estigués en altres assumptes, perquè no va resoldre res i el positiu per cocaïna va aparèixer a totes les portades poc després. El 6 d'abril va ser suspès per als següents 15 mesos.

Molts a Nàpols creuen avui que Maradona ja resultava massa incòmode. “Va ser un fenomen sociopolític construït a través de la pilota. No hi havia jugadors que parlessin així o es permetessin criticar fins i tot els periodistes. La seva part contestatària s'imposava, no podia evitar rebel·lar-se contra el poder establert. Allò va ser l'inici d'aquesta aversió pel personatge. I tot va cristal·litzar quan l'Argentina va deixar fora Itàlia del seu Mundial. Els va espatllar un negoci multimilionari d'un merchandising ja preparat”, opina Signorini.

“Per als partits li feia entrepans de mortadel·la”, reviu la seva cuinera

La nit que va marxar de Nàpols, assetjat pels escàndols i els paparazzi, la majoria d'amics no va arribar a temps d'acomiadar-se a la casa que tenia a la Via Scipione Capece. La porta ja estava tancada quan va arribar la família Vignati, amb la seva “mamà napolitana” al capdavant. “Ell mai li va fer mal a ningú, se'l va fer només a si mateix, però el van tombar”, apunta Massimo. Una teoria, la del crim perfecte contra Maradona, convertida avui en la versió oficial d'aquella ruptura. César Luis Menotti, que va recomanar el seu fitxatge pel Barça, afinava l'argument a la seva manera, recorda Signorini. “Li deia que era com Jesse James, imbatible amb el revòlver. Però, com el pistoler, un dia va deixar l'arma al sofà d'un saló, va pujar a una cadira per treure-li la pols a un quadre tort i li van disparar per l'esquena”. A Nàpols, 29 anys després, ho té tot perdonat.