Laia Sanz: “Vaig arribar a tenir por”

De tots els premis que ha acumulat al llarg de la seva carrera, només l'acompanyen a casa les 10 plaques que certifiquen que ha estat la primera dona classificada als 10 Ral·lis Dakar en què ha participat, la 18a de la general en aquest últim. Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 34 anys) és també la dona dels 13 mundials de trial, els 5 mundials d'enduro, els 10 europeus de trial o els 6 Trial de les Nacions. Abans de concedir-se unes vacances, abans de girar full d'aquest Dakar que tant l'ha marcat emocionalment, l'esportista atén EL PAÍS.

Más información

Laia Sanz, pura supervivència

Laia Sanz: “No ens queden moltes ganes de donar gas”

Incombustible Carlos Sainz

Pregunta. Se'n va anar a viure a Seva ara fa uns anys. Me la imagino tot el dia amb la granota posada. Com és la seva vida?

Resposta. M'agrada molt el poble. Quan ets allà pots aprofitar l'entorn. Per a un esportista, Seva és com un parc d'atraccions. Puc sortir amb bici, amb moto, sortir a passejar amb els gossos. Tinc la muntanya a casa. Poder sortir des del meu garatge amb moto és tot un privilegi per a mi. A més, no deixo de ser prop de Barcelona, que com que hi he de venir bastant…

P. No li agrada la ciutat?

R. No. M'agrada venir. I de tant en tant. Però no podria viure en una ciutat.

P. Fins fa uns anys era una pilot de trial que provava altres disciplines. Què és ara?

R. Encara em considero pilot de trial. Tot i que fa molts anys que n'estic molt desconnectada. És clar que, després de fer 10 Dakar, suposo que ja soc tan pilot de ral·lis com de trial. I l'enduro m'ha marcat molt. Així que tot suma.

P. Per què l'ha marcat l'enduro?

R. Perquè em va agradar molt. És una disciplina en què vaig començar perquè em volia preparar per competir al Dakar. Quan vaig arribar, el primer any era lluny de les millors. Però em vaig obstinar a intentar guanyar el Mundial i al final ho vaig aconseguir. Cinc anys.

Després de fer 10 Dakar, suposo que ja soc tan pilot de ral·lis com de trial

P. Què era el més difícil?

R. Jo no havia lluitat mai contra un cronòmetre. En el trial has d'intentar no posar els peus a terra, però pots anar a poc a poc. I, és clar, vaig arribar al Mundial d'enduro i no m'aclaria. Em semblava tot tan difícil. I en les especials em treien mig minut o un minut. Fins que em vaig entrenar bé, vaig aprendre la disciplina i, al final, vaig guanyar.

P. Al Dakar ja és una llegenda. Quin valor té ser la millor dona als 10 Dakar que ha competit?

R. Per a mi té més valor haver acabat aquests 10 Dakar. I també els llocs que he fet en la general. Els últims set anys he acabat sempre entre els 20 primers. I per mi això té moltíssim valor. Si t'hi fixes, dels pilots capdavanters que ja fa 10 anys que corren, la majoria han acabat només la meitat d'aquests 10; un any fan un bon resultat i el següent se'n van en orris, perquè els ha passat alguna cosa. Jo he estat molt regular.

P. Com aconsegueix recuperar-se d'un mal inici o d'una caiguda?

R. Per exemple, l'any que se'm va trencar el motor de la moto, que anava força bé en la classificació, el que vaig fer va ser canviar els meus objectius. Era el meu tercer any, anava amb una Gas Gas i ja era entre els 20 millors quan em va passar. Vaig haver de canviar la mentalitat i pensar només a acabar la cursa. Si modifiques els objectius sobre la marxa pots mantenir la motivació. El mateix m'ha passat aquest any. Tenia l'objectiu d'acabar entre els 15 primers, però tal com es va plantejar la segona setmana em vaig adonar que seria difícil recuperar el temps perdut només amb gas. Quan la cursa és tan ràpida no es pot marcar fàcilment la diferència. Així que el meu objectiu va passar a ser un altre: acabar el meu desè Dakar. En aquesta cursa t'has d'anar adaptant als problemes.

Si el tema és que qui té més ganes de jugar a la ruleta russa es col·loca més endavant, jo no hi jugo. No hi estic disposada

P. Continua veient amb certa amargor la seva participació en aquest Dakar 2020?

R. Per mi ha estat el Dakar més estrany de tots els que he corregut. És clar que en tots et passen coses; tinc moltes batalletes. I l'any que vaig trencar el motor va ser súper dur acabar-lo. Però aquest any, psicològicament, ha estat el més dur. Per tot el que ha passat. I no només per l'accident del Paulo [Gonçalves], sinó per com ha estat la cursa. Als ral·lis han de prevaler l'experiència, la navegació, la preparació física i la tècnica amb moto. Tot això ha de ser important. I la segona setmana no va ser així. El resultat depenia molt de les ganes que tenies de jugar-te-la. I això no m'agrada. Li treu molt de valor a tota la feina que he fet durant molts anys. Si el tema és que qui té més ganes de jugar a la ruleta russa es col·loca més endavant, jo no hi jugo. No hi estic disposada. No és el meu primer Dakar i ja no he de demostrar res a ningú.

P. Com canvia la cursa quan la velocitat s'imposa a aquests altres factors?

R. És qüestió de no arriscar massa. D'anar a acabar la cursa. Un altre any m'hauria tornat boja fins a l'últim dia per intentar lluitar per col·locar-me entre els 15 primers. Aquesta vegada no. Per això l'he viscut amb una mica de resignació. He corregut per acabar el ral·li i també per acabar-lo sencera. La primera setmana no m'ho vaig passar gens bé, perquè vaig tenir un accident; i la segona tampoc vaig poder. Per la mort del Paulo, que ens va afectar a tots, perquè no som màquines. Però també pel tipus d'etapes que vam tenir, que no ajudaven a desconnectar del que havia passat. En els dies d'anar a fons i d'aguantar el gas per zones trencades o fora de pista en què no saps mai on és el perill no m'ho vaig passar gens bé. No va ser agradable. Vaig arribar a passar por.

P. Pràcticament tots els pilots van passar pel lloc de l'accident de Gonçalves. Com la va afectar el que va veure?

R. Va ser desagradable. Estaven reanimant-lo. I sabia que havien passat 25 minuts més o menys, perquè vaig calcular el temps que havia passat entre que ell va sortir i vaig sortir jo, i també el temps que m'estava traient en l'etapa… Ningú ens va dir res, però tots ho vam saber. A mi em va destrossar veure la cara del Toby [Price]. Llavors vaig entendre que no hi havia res a fer, perquè el Toby és un paio que conec bé i estava desencaixat. Veure això va ser molt dur. Encara vam haver de fer 200 quilòmetres fins a posar benzina i després acabar l'etapa.

P. Potser tot semblava més difícil de gestionar perquè, a més, competia amb la seva parella, Jaume Betriu.

R. És clar. Penses, sobretot, en què li pot passar a ell. Jo fa anys que corro al Dakar, he caigut unes quantes vegades, com tothom. De fet, vaig caure la primera setmana, em vaig menjar una pedra que no vaig veure i en una zona no gaire ràpida. Però després de veure això del Paulo, d'assimilar com de ràpides eren les etapes en aquesta segona setmana, pensar que el Jaume no tenia experiència, encara que sé que té cap… No va ser gens agradable. Hauria preferit córrer aquest Dakar sola abans de córrer amb ell a la pista. Quan el portava al davant em passava les hores pensant a no trobar-me'l mai a terra. Un dia vaig veure una KTM i un tros d'una KTM; fins que vaig veure que no era ell… Va ser dur. Els dies que era jo la que sortia abans, quan tenia un ensurt o em trobava una duna tallada, pensava: buah, espero que ho vegi bé.

Qualsevol dakarià de motos que tingui facilitat per aprendre pot ser competitiu amb cotxe

P. Quan i per què comença una a plantejar-se que això no val la pena?

R. No és qüestió dels anys. Si aquest Dakar hagués estat fa tres anys, jo ara estaria igual. Ha estat més pel tipus de cursa que ens hem trobat que sento que no hi tinc res a fer, ni ganes tampoc. Encara que soc molt competitiva i molt professional, encara que sé que els ral·lis comporten molt de risc, i ho assumeixo, no estic disposada a assumir això d'aquest any. No em val la pena. Si m'hagués trobat un Dakar així en el meu primer any no sé si hi hauria tornat. Això et fa pensar. És cert que ara ho veig negre perquè acabo de tornar. En calent no és el moment de pensar a canviar la moto per un cotxe. Encara que si ara m'asseguressin que el Dakar del 2021 tornarà a ser igual que aquest segurament hi torni, però amb un altre vehicle. Aquest any l'he trobat massa perillós. Prefereixo un ral·li com el d'altres anys; aquest no ha estat un Dakar dur, no ha estat exigent físicament, no hem acabat cap etapa destrossats. Un Dakar ha de ser així. I si els cotxes han d'acabar de nit, que acabin de nit.

P. Jutta Kleinschmidt, l'única dona que ha guanyat el Ral·li Dakar en cotxes (2001), l'ha beneïda. Creu que podria guanyar.

R. Ara només em falta el cotxe! Fa uns anys era més fàcil fer el pas. Al final jo soc una pilot de motos. Crec que qualsevol dakarià de motos que tingui facilitat per aprendre pot ser competitiu amb cotxe. Però, és clar, amb hores i aprenentatge, que ningú neix ensenyat. Tant de bo tingui l'opció de tenir un cotxe competitiu en el futur, de poder formar-me i de tenir un bon copilot. Però és difícil.