Romà Cuyàs i el canvi

El nomenament de Romà Cuyàs com a secretari d’Estat, president del Consell Superior d’Esports i després president del Comitè Olímpic Espanyol va ser una de les primeres sorpreses polítiques que va portar la formació del govern socialista de Felipe González el 1982. Els nous responsables polítics governamentals semblaven opcions més o menys òbvies, però el desembarcament de Cuyàs a Madrid va ser un signe clar de la profunditat dels canvis que el nou Govern s’havia plantejat i intentava emprendre.

És potser significatiu que, en els obituaris i les ressenyes que s’han publicat a Barcelona, s’ha destacat sobretot la seva responsabilitat en el món editorial i concretament a Edicions 62. Va ser, sens dubte, un aspecte rellevant de la seva vida professional. Però, en general, han estat superficials les mencions al seu paper decisiu en la reconversió de l’esport a Espanya i en l’impuls i acompanyament de l’aposta olímpica de Barcelona i la seva formulació com una política d’Estat.

Cuyàs va ser un home de Javier Solana —que acabava de ser nomenat ministre de Cultura i era per tant el seu superior jeràrquic—, però va ser també un polític de confiança de Narcís Serra. Perquè el paper de Romà Cuyàs va ser essencialment polític.

Cuyàs havia preparat a començaments de 1982 el primer estudi de viabilitat de la candidatura olímpica per encàrrec de l’Ajuntament que presidia Serra, l’alcalde que havia llançat el projecte i ho havia fet públic uns mesos abans, coincidint amb la Setmana de les Forces Armades.

La presència de Cuyàs al Madrid oficial de 1982 és un reflex del desembarcament inèdit d’alts càrrecs catalans en pràcticament tots els ministeris, un fenomen que explica en bona mesura que fos possible la candidatura i gestió dels Jocs Olímpics de 1992, a més de la transformació accelerada de Barcelona.

L’entrada de Cuyàs al Consell Superior d’Esports i al Comitè Olímpic Espanyol va suposar l’inici del canvi en un àmbit molt tancat, intensament influït per la politització de l’esport dels anys de la dictadura franquista. L’anomenat món de l'esport no s’havia desprès de la seva herència i era, en conseqüència, un obstacle enorme per a la posada en marxa de l’operació olímpica de Barcelona. La renovació a fons del model de representació era imprescindible per fer possible el canvi en la política esportiva que proposava el Govern. En el cas del projecte olímpic, es tractava de reorientar la posició negativa de l’anterior govern de la UCD i, també, de superar els dubtes i la displicència del PSOE. Convé esmentar que Cuyàs va comptar amb el suport decisiu de Solana i Serra però, també, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, que li va facilitar la incorporació d’un molt alt funcionari expert en gestió administrativa com el seu nou cap de gabinet a Madrid. Cuyàs va gaudir igualment de la complicitat de Juan Antonio Samaranch, president del COI, configurant-se l’autèntica coalició que va fer possible la política d’Estat que va conduir a l’èxit de l’aposta olímpica.

Xavier Roig és consultor.