El derbi de l’Espanyol

L’Espanyol va de mal borràs, cuer en solitari tant a la Lliga masculina com a la femenina, només alleugerit si de cas pel tercer lloc del juvenil i per l’equip que competeix a Segona B. Aquesta setmana ha destituït Machín, el segon entrenador que cau a Cornellà-el Prat després que a l’octubre prescindís de David Gallego, substitut a l’estiu de Rubi.

La sortida del tècnic català, avui preparador del Betis, va provocar un debat a l’entitat que d’alguna manera encara no s’ha superat perquè es va tancar en fals: hi va haver qui en va fer una qüestió personal, i fins i tot va acusar Rubi de deslleialtat, mentre que d’altres van focalitzar les discrepàncies en el projecte esportiu, tesi argumentada pel mateix Rubi.

Els fets li vindrien a donar la raó, perquè el club no només ha canviat d’entrenador ja dues vegades, sinó que també ha degradat la figura d’Óscar Perarnau, que ha passat de ser director general esportiu a secretari tècnic, mentre Rufete assumia les funcions de director de futbol professional i, per tant, era l’encarregat de trobar el relleu de Machín.

I és més: fa quinze dies també es va anunciar l’adeu del director general corporatiu Roger Guasch. Des d’aleshores l’Espanyol ha quedat en mans d’una comissió executiva liderada pel conseller Mao Ye Wu i el vicepresident Carlos García Pont. O sigui, no només es tractaria d’un problema de camp, sinó també de despatx: gestió d’equip i també gestió de club.

No fa pas gaire que el president i amo Chen Yansheng va ser a Barcelona, i per tant deu estar al corrent del que li passa i necessita l’Espanyol. La seva aportació econòmica ha estat decisiva per salvar l’entitat; ara li toca encertar-la també en el vessant esportiu per evitar el descens a Segona Divisió, precisament quan acaba de tornar a Europa.

Fa 25 anys de l’última vegada que va baixar i en feia 12 que no competia a l’avui denominada Lliga Europa. La classificació per a la competició europea pot haver confós el club blanc-i-blau, més que res perquè, en lloc de reforçar-se, s’ha debilitat respecte de la temporada passada, sobretot després de perdre Mario Hermoso i Borja Iglesias i fitxar Calero i Mono Vargas.

L’equip ha perdut gol i no se sap gaire bé a què juga, sobretot si tenim en compte el partit de diumenge al camp del Leganés, quan va sortir derrotat en tots els duels individuals, vençut en les accions dividides, sense cap esma davant d’un rival que competia pel mateix: no ser el darrer classificat a la Lliga. No pot amb els petits ni amb els grans a l’espera del derbi del dia 4.

A priori el Barça surt com a favorit, tot i que el partit es jugui a Cornellà-el Prat, ja que s’enfronten el primer contra l’últim. Però també és veritat que de vegades aquests duels serveixen per remuntar l’ànim des de la necessitat. Res no uneix més els pericos que jugar contra els culers: un acte d’afirmació en un moment d’orfandat futbolística.

L’equip ha perdut identitat, sense futbolistes per jugar com volia Machín després de muntar una plantilla més a gust de Gallego. Ara s’ha d’esperar quines incorporacions farà al mercat d’hivern per veure cap on vol tirar, i si és capaç de resoldre un problema estructural i no conjuntural. Després haurà de marcar el rumb de l’entitat i quina ha de ser la seva projecció.

A l’Espanyol no li queda altre remei que agafar-se al proper partit com si li anés la vida, un partit que li arriba fet a mida perquè és el derbi. Que se sàpiga, la crisi és de joc i de negoci, de futbolistes i de directius, no pas social, per més que costi omplir el camp. El problema és que tot això també ho sap el Barça, i als blaugrana se’ls presenta l’ocasió d’acabar d’enfonsar l’Espanyol.