La vida en un vell ‘600’

En la seva nova obra, que també dirigeix al teatre Goya de Barcelona, el dramaturg català Pere Riera converteix La dona del 600 en un vehicle d'emocions que, sense perdre l'equilibri entre la comèdia i el drama, toca la fibra sensible de l'espectador. Hi ha en algunes escenes cert excés de sentimentalisme, una cosa gairebé inevitable quan es porten a escena conflictes familiars que afloren en la complexa gestió del dol per la pèrdua d'una mare. Riera administra aquesta càrrega emocional amb perícia i construeix un hàbil joc teatral que té en la qualitat i la frescor dels diàlegs la seva arma més convincent.

El Tomàs, vidu septuagenari, extreballador de la Pegaso, ha construït al menjador de casa, peça per peça, una rèplica del Seat 600 que va marcar la biografia vital i sentimental de la seva dona, la Carme. El valor simbòlic del cotxe que va donar ales a les ànsies de prosperitat de la classe mitjana durant el franquisme pren vida teatral com a detonant d'una crisi familiar larvada a foc lent entre retrets, enveges i frustracions.

Riera dibuixa uns personatges quotidians, tan propers, reconeixibles i previsibles com els conflictes que mostra en escena. La gràcia és com Riera explica aquests conflictes i, naturalment, en com de ben interpretats estan uns personatges que formen part del nostre paisatge vital i generacional. Aquesta mare com a pilar emocional que sostenia una convivència familiar aparentment feliç agafa presència simbòlica en aquest 600 que ajuda el Tomàs a mantenir vius els seus records.

Mercè Sampietro (Carme) perfila amb saviesa i tendresa la força, i també la fragilitat, d'una mare capaç de generar felicitat mentre el càncer dicta la seva cruel sentència. Magnífic també Jordi Banacolocha (Tomàs) en el to de sornegueria i tossuderia del pare que defensa casa seva com a espai de llibertat. De fet, tot el repartiment compleix: Àngels Gonyalons (Montse), cada vegada més bona actriu, clava l'intercanvi de retrets amb Rosa Vila (Pilar), molt bé en un paper difícil, com a germana amb l'autoestima sota mínims que amaga la seva frustració amb una extrema mala llet: la seva víctima més dòcil —encara que també reparteix brega— és el seu exmarit, un Pep Planas molt encertat.