El record d’Iniesta

Els centrecampistes han estat la clau de volta dels èxits del Barça i també de la selecció espanyola, campiona del món després d’un gol d’Iniesta, un futbolista que va triomfar finalment quan va poder jugar d’interior esquerre, després que se’l considerés incompatible amb Xavi. Tots dos van formar part d’un equip històric al FC Barcelona.

Hi ha hagut excedent de centrecampistes a la Masia, i el Barça ha sabut trobar diferents sortides al joc a partir dels seus mitjos: Xavi, sense anar més lluny, va ser la font d’alimentació des de la demarcació del 8 i no del 4, dissenyada per a Guardiola. Fins i tot un futbolista com Rakitic, que no té res a veure amb Xavi, va ser capaç de jugar des del costat dret per ajudar el lateral i tapar la zona que deixava buida Messi quan s’apropava a Luis Suárez. La suplència del croat ha accentuat la sensació d’orfandat que hi ha a la demarcació de volant després de la sortida d’Iniesta. La línia de centrecampistes va ser la menys important en la victòria a Leganés. El 4-2-3-1, i especialment el doble pivot, no sembla de moment un bon remei per a la crisi de futbol del Barça.

A vegades podia semblar que Iniesta no hi era, però sempre apareixia en el moment oportú per encendre el llum

L’equip té un assortiment ampli de jugadors de mig camp: Arthur, De Jong, Busquets, Sergi Roberto, Arturo Vidal, Rakitic, Aleñá. El problema és que no se sap qui són els titulars i tampoc està gaire clar si tots són compatibles després dels molts canvis que ha anat fent Valverde.

Muntar un equip és una feina difícil que demana temps, cosa complicada en clubs exigents com el Barça, encara més quan no es tenen jugadors capaços de protagonitzar moments que ajudin a mastegar partits complicats com el de Leganés. I, en aquest sentit, el Barça enyora sobretot un futbolista que il·luminava el Camp Nou, com era Iniesta. Qui més qui menys tothom es recorda del manxec en constatar que ningú és capaç d’omplir el seu buit després de la fallida incorporació de Coutinho.

A vegades podia semblar que Iniesta no hi era, sovint no se sabia molt bé si era extrem o interior, per més capaç que fos de jugar fins i tot de mig centre, com va demostrar als temps de Rijkaard. Però sempre apareixia en el moment oportú per encendre el llum, donar color al partit i si feia falta marcar el gol decisiu; només cal recordar Stamford Bridge. Quan la pilota cremava, Iniesta la demanava i marcava el camí, únic en el domini de la relació espai-temps.

El barcelonisme havia estat sempre tan pendent de Puyol, de Xavi i ara de Messi, que ningú no es pensava que trobaria tan a faltar Iniesta

Iniesta tenia molta més influència i categoria com a jugador de la que se li suposava si tenim en compte que no va guanyar la Pilota d’Or. La seva partida cap al Japó no només ha afectat la mecànica de joc de l’equip, entregat definitivament al trident en perjudici dels centrecampistes, sinó que ha augmentat la foscor i l’avorriment al camp i ha afavorit el desgovern al vestidor del Camp Nou. Iniesta ha fet que l’aficionat s’adoni de la importància i dificultat que suposa ser centrecampista de la selecció i del Barça.

La condició de jugador exquisit, de detalls, fins i tot minimalista, aparentment més influent en les coses petites que no pas les grans, més conjuntural que no pas Xavi —el jugador que marcava l’estil—, va jugar en contra de la seva grandesa com a futbolista internacional molt valorat arreu del món. El barcelonisme havia estat sempre tan pendent de Puyol, de Xavi i ara de Messi, que segurament ningú no es pensava que trobaria tan a faltar un centrecampista excepcional com Iniesta.

Molt exigent, no s’hauria d’oblidar que se’n va anar per la pressió que suposa jugar al Barça. No volia viure de renda ni jugar per jugar, tampoc decebre ningú; entenia que només pots continuar essent futbolista blaugrana si ets capaç de donar el millor de tu mateix. Exemplar.