El mapa de les violències

No és només una empenta o un cop de puny. No és només una estirada de cabells o una bufetada. No és només una esgarrapada ni només té a veure amb les ferides sobre la pell. La violència de gènere, la violència que s'exerceix sobre les dones només pel fet de ser dones, a qualsevol lloc del món i a qualsevol hora, té diverses formes. Ni les xifres oficials dels països que les recullen —ho fan 106, segons ONU Dones— ni les globals computen el total d'aquestes violències ni les desgranen. La majoria estan presents en les xifres oficials per maltractament, tot i que no es desagreguin: no només no són excloents sinó que, majoritàriament, són inherents les unes a les altres. Quan es parla de violència masclista es tendeix a pensar en la física, la sexual o la psicològica. I algunes passen gairebé desapercebudes, com la violència econòmica, la patrimonial o la social. D'altres no se'n parla amb regularitat als països desenvolupats, on gairebé no passen, com els matrimonis forçosos o la mutilació genital femenina; i només hi ha dades aproximades dels estats on aquestes pràctiques continuen esteses. Organitzacions internacionals, cossos de seguretat i expertes hi coincideixen: és impossible saber la xifra exacta de qualsevol violència. Només es coneix el que es denuncia. L'OMS estima que una de cada tres dones (35%) al món ha patit violència masclista, física o sexual. També es calcula que només la denuncia una de cada tres. Tot seguit, un repàs de les diferents violències i les seves xifres –quan n'hi ha– a Espanya.

Violència física

És la més fàcil de reconèixer, la més evident i la que sempre recullen les dades. La produeix qualsevol acció que provoca dany al cos de la dona —una empenta, una pessigada o una esgarrapada també són violència física. La seva forma més extrema és l'assassinat. Aquest any són 51 les dones assassinades per les seves parelles o exparelles a Espanya, 1.027 des que se'n registren dades oficials, el 2003. A més, el 2018 es van interposar 166.620 denúncies per violència de gènere; i el sistema Viogen, l'eina de seguiment de la policia per a aquests casos, havia registrat fins a l'octubre d'aquest any 513.308 víctimes i 570.387 casos (60.538 actius).

Violència sexual

Tocaments en bars i discoteques, fregaments sense permís al transport públic o una violació. Qualsevol intromissió no permesa en el cos d'una dona, amb penetració o sense, és violència sexual. L'any passat aquests delictes van ser els que més van créixer: un 23,2%, segons la Fiscalia. Les dades d'Interior xifren en 1.702 els delictes de violació i en 12.109 les agressions i abusos sense penetració el 2018. I dues tendències preocupants pel Ministeri Fiscal: l'augment de les denúncies de violacions grupals; i les dades de delictes contra la llibertat sexual comesos per menors, no pels números absoluts (648 casos) sinó pel creixement, un 43% més que el 2017.

Violència psicològica

Amenaçar, humiliar, ridiculitzar, aïllar, fustigar... El maltractament psicològic pot arribar a ser tan subtil que no es percebi. Mina la confiança, destrueix l'autoestima, és repetitiu, tendeix a intensificar-se amb el temps i es produeix de dues maneres: activa (insultar o qüestionar de manera constant les accions o els sentiments) o passiva (ignorar la parella o imposar silenci, per exemple). Organitzacions internacionals descriuen moltes conseqüències derivades d'aquesta violència –tristesa, angoixa, depressió, ansietat, comportaments d'autolesió, consum abusiu de drogues...– que poden desembocar en el suïcidi. Encara que no hi ha dades específiques d'aquesta violència (s'engloben en les de violència física), sempre acompanyen, i gairebé sempre antecedeixen, aquesta violència.

Violència vicària

La frase “et prendré el que més estimes” correspon a aquesta violència, la que exerceixen els maltractadors contra terceres persones per fer el màxim mal possible a la parella o exparella. Poden ser fills i filles, mares o pares, germanes o germans. A Espanya només es comptabilitzen com a víctimes de violència masclista, i des del 2013, els menors assassinats. Són 34 des de llavors, tres el 2019.

Violència econòmica

Exercir, d'una manera o altra, control sobre els diners per aconseguir un perjudici psicològic i minvar la independència de la dona és violència econòmica. Segons les últimes dades disponibles, en la Macroenquesta de violència contra la dona del Ministeri de Sanitat, del 2015, un 7,2% de les dones que alguna vegada han tingut parella han patit que es neguessin a donar-los diners per a despeses de la llar; un 7,5%, que els impedissin prendre decisions sobre l'economia familiar o fer compres lliurement; i un 5,1% afirmen que no les deixaven treballar o estudiar fora de casa. A Espanya, aquest tipus de violència es recull a la llei del 2007 de mesures de prevenció i protecció integral contra la violència de gènere, en l'adhesió d'Espanya al Conveni d'Istanbul i en el Pacte d'Estat contra la violència de gènere i, tot i que és habitual, no està encara gaire reconeguda socialment i no existeixen dades actualitzades.

Violència patrimonial

Trencar objectes de valor de la parella, amagar-los, impedir l'accés a documents o a habitacions de la casa, amagar el correu o la documentació personal són alguns exemples de violència patrimonial, una forma de violència econòmica. En la llei del 2007, de mesures de prevenció i protecció integral contra la violència de gènere, es recull aquest tipus, en l'article 3: "... que inclou la privació intencionada i no justificada legalment de recursos, inclosos els patrimonials, per al benestar físic o psicològic de la víctima, dels seus fills o filles o de les persones que en depenen, o la discriminació en la disposició dels recursos que li corresponguin legalment o impossibilitar l'accés de la dona al mercat laboral amb la finalitat de generar dependència econòmica".

Violència laboral

A Espanya, la bretxa de gènere té una xifra oficial, de l'INE: la diferència entre el sou dels homes i el de les dones és d'un 22,34%. Però no tot té a veure amb el sou, sinó que en els càrrecs que s'exerceixen o als quals es té accés també hi ha desigualtat; per exemple, l'últim informe Científiques en xifres, del Ministeri de Ciència i Innovació, va xifrar en un 21% els llocs de més responsabilitat científica que ocupen les dones. I no passa només en la vida laboral, sinó que també en les pensions hi ha desigualtat: la pensió mitjana d'una dona l'any passat va ser de 740,2 euros, per a ells va ser de 1.162,3 euros.

Violència institucional

No és un terme recent, tot i que només ha començat a tenir atenció social i mediàtica en els últims anys. El 1993 la Declaració sobre l'eliminació de la violència contra la dona, de l'Assemblea General de l'ONU, ja la recollia. El text va descriure aquesta violència com "la violència física, sexual i psicològica perpetrada o tolerada per l'Estat, arreu on passi". L'article 4 afegia: "Els Estats han de condemnar la violència contra la dona i no invocar cap costum, tradició o consideració religiosa per eludir la seva obligació de procurar eliminar-la. Els Estats han d'aplicar per tots els mitjans apropiats i sense demora una política encaminada a eliminar la violència contra la dona". Així, el dany institucional és qualsevol acció d'organismes públics que desprotegeix o danya les dones: des de les retallades de pressupost destinat a aquesta finalitat fins a la falta d'educació en perspectiva de gènere dels operadors jurídics o l'absència de credibilitat de les víctimes.

Tràfic de persones i prostitució

El tràfic de persones i la prostitució estan estretament relacionats, com apunten l'Oficina de les Nacions Unides sobre la Droga i el Delicte i la UE: “Les dones i nenes representen el 71% de les víctimes detectades a tot el món i el 80% de les identificades a l'Europa occidental. El 95% acaben explotades per la prostitució, cosa que fa palès com és d'estreta la relació que hi ha entre el tràfic de persones i la prostitució i un clar component de gènere”. A Espanya —on la prostitució és al·legal a l'espera d'una nova legislació de la qual ja es va fer un esborrany l'any passat i que preveu el Pacte d'Estat—, s'estima que l'explotació sexual de dones mou 3.700 milions d'euros l'any. Interior va registrar, el 2017, 14.000 prostitutes a Espanya, tot i que creu que aquesta xifra pot ser el triple; i la policia estima que el 80% són víctimes forçades, tot i que no hi ha xifres oficials.

Assetjament i ciberassetjament

El ciberassetjament inclou diverses formes que, a més, es van ampliant segons van canviant les tecnologies. Pot anar des del control de les xarxes socials fins a l'amenaça de publicar imatges, vídeos o informació personal sexual de la parella. Ja ha estat recollit en diversos documents i estudis de diversos organismes, com la Delegació del Govern contra la violència de gènere, que la defineix com una forma de violència de gènere que limita la llibertat, genera dominació i relacions desiguals entre homes i dones que tenen o han tingut una relació. "Suposa una dominació sobre la víctima mitjançant estratègies humiliants que afecten la privadesa i la intimitat, a més del dany que suposa a la seva imatge pública", va apuntar l'organisme fa gairebé una dècada en un dels seus informes sobre aquesta qüestió. I ja avançava que les dones eren víctimes d'aquesta violència amb més assiduïtat que els homes. Sobretot, en els últims anys, nenes i adolescents. Segons l'últim informe de Save the Children sobre la violència en línia Violència viral, de totes les denúncies en les quals la víctima era menor d'edat, 2.286 –amb dades del Ministeri de l'Interior– el 65,44% eren nenes.

Persecució per avortar

Encara que a Espanya l'avortament és legal durant les primeres 14 setmanes de gestació, segons la llei de terminis del 2010, no s'ha aturat mai la pressió que exerceixen diferents col·lectius sobre les dones que prenen la decisió d'interrompre l'embaràs. El setembre passat, 62 organitzacions feministes, sindicals i civils agrupades en la Plataforma Pro-Drets, van denunciar una fustigació creixent a les portes de les clíniques que fan avortaments i van demanar la creació d'un nou tipus penal per actuar contra “els grups antidrets i antielecció” que la perpetren. Segons les seves dades, al voltant de 8.000 dones l'han patida des que va entrar en vigor la llei de terminis.

Violència social i simbòlica

La violència social i simbòlica és aquella exercida per la societat, en el seu conjunt o des de diferents organitzacions, contra les dones. El masclisme, construït socialment, també es reforça socialment. Així, es considera violència social accions com la cosificació que es fa de certes dones, frases que menyspreen, estereotips sexistes, insults, la culpabilització mediàtica o la fustigació que en ocasions es fa de les víctimes, sobretot de violència sexual, o el silenci davant d'abusos o agressions de major o menor gravetat.

Matrimoni forçós

Les xifres globals són molt elevades per a una cosa que l'Organització Internacional del Treball ja considera una forma d'esclavitud moderna. Segons dades d'Unicef, al voltant de 650 milions de dones s'han casat quan encara eren nenes i, cada any ho fan aproximadament 12 milions més, encara que també apunta que la tendència és a la baixa. A Espanya, els matrimonis forçosos amb prou feines han tingut rellevància en l'agenda pública i mediàtica perquè gairebé no es produïen —i les dades de matrimonis infantils que registra l'INE suposen al voltant d'un 0,03% de tots els enllaços—, no obstant això, els moviments migratoris, creixents en els últims anys, han fet que aquesta pràctica aparegui a Europa. L'any passat, la Fundació de Dones Progressistes va fer un estudi amb l'objectiu d'aproximar-se a aquesta forma de violència a Espanya a través de reunions i entrevistes amb organitzacions i personal del tercer sector que treballen amb persones migrants, però no hi ha xifres oficials.

Mutilacions genitals

Com passa amb els matrimonis forçosos, la mutilació genital femenina no és una pràctica habitual a Espanya, per la qual cosa no té xifres, tot i que sí que està recollida com a delicte al Codi Penal, des del 2003. Al món, les dades també tendeixen a anar a la baixa però continuen sent elevades: segons les organitzacions internacionals, més de 200 milions de dones han estat sotmeses a la mutilació genital, de les quals almenys mig milió a Europa. I s'estima que tres milions de nenes estan en situació de risc cada any en països, sobretot, d'Àsia, l'Àfrica subsahariana i el Pròxim Orient. Diferents associacions i entitats a Espanya intenten comptabilitzar quantes dones migrants provinents de cultures on aquesta pràctica segueix arrelada viuen a Espanya o quantes nenes pertanyen a nuclis familiars que mantenen aquesta tradició, per valorar el risc. Una d'aquestes és la Fundació Wassu UAB, segons les seves dades, són al voltant de 70.000, un 5,2% més que el 2012.

Crims d’honor

Igual que les dues violències anteriors, els crims d'honor no es recullen a Espanya. Aquesta violència, arrelada en alguns països d'Àsia i l'Orient Mitjà, es tradueix en l'assassinat d'una persona, normalment una dona, a les mans de la seva família. Dins d'aquesta violència també es recullen els atacs amb àcid, les mutilacions o les privacions de llibertat. Creuen que el desprestigi que ha causat a la família per una cosa que ha fet (tenir relacions sexuals amb algú que la família no accepta) o a què s'ha negat (com un matrimoni forçós) els dona dret a matar-la, torturar-la o aïllar-la. Els experts apunten a la dificultat de fer un càlcul, global o per països, perquè molts d'aquests assassinats no es denuncien com a tals, de vegades se n'informa com si fossin suïcidis o accidents. L'estimació del Fons de Població de Nacions Unides és de 5.000 dones assassinades cada any.