Una part de la veritat

Un hauria volgut copsar l’ambient del sopar que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van compartir amb les seves parelles a Sant Julià de Ramis per intentar cosir (que no recosir) la seva gèlida relació. O veure com el president de la Generalitat cercava al web del gegant xinès del comerç electrònic Alibaba unes urnes davant l’afirmació d’ERC que seria molt difícil enllestir a temps la logística del referèndum. O detectar cert cofoisme en Lluís Llach mentre col·locava els mòbils dels assistents en una de tantes reunions a la vora d’una ràdio amb el volum a tot drap. I ja no diguem presenciar com l’encara llavors president evitava personalment que arriessin la bandera espanyola del balcó de la Generalitat per evitar ofenses una vegada declarada la independència.

Des que Puigdemont va dir allò de “o referèndum o referèndum”, el procés ho va impregnar tot fins a la celebració de la consulta prohibida, i continua fent-ho fins avui mateix. I en aquest trànsit s’han escrit desenes de llibres. Personals, de trinxera, fotogràfics, assajos i algunes poques cròniques periodístiques. En aquesta última categoria s’incorpora ara Tota la veritat, treballada reconstrucció dels fets des del bàndol, sobretot, de l’independentisme. Els sis periodistes que han participat en la crònica han presenciat el conflicte polític català des de primera línia (des de diferents mitjans: diaris, agències de notícies, digitals i ràdios) i han treballat en aquest llibre els dos últims anys, mantenint gairebé la majoria de les fonts en l’anonimat i amb el compromís que el llibre no es publicaria fins després de la sentència de l’1-O.

El resultat és una obra que allunya el procés de l’abstracció en què per a molts s’ha pogut convertir en alguns moments. I ho aconsegueix amb un anecdotari profús, vestit després d’entrevistar més de cent fonts. Des dels estirabots de Puigdemont fins als molestos silencis de Junqueras, o un Santi Vila (un secundari amb gran protagonisme) contínuament assenyalat. En el seu conjunt, permet fer-se una idea del que va passar en aquell temps, un joc continu de desconfiances en el flanc independentista que superava fronteres partidistes. Tot i que, de vegades, l’altra part també queda retratada. Com quan la llavors vicepresidenta del govern central, la popular Soraya Sáenz de Santamaría, el juliol del 2017, es va negar a cap negociació perquè “estoy en condiciones de ganar diez a cero”. O quan, ja al setembre, PP, Ciutadans i PSC van pactar a la Moncloa una estratègia conjunta per als plens del Parlament del 6 i el 7 de setembre, quan es van aprovar les dues lleis de desconnexió.

Els autors descriuen una altra imatge sucosa: la del llavors conseller de Salut, Toni Comín, traient el cap per una porta en una sala del Parlament per avisar un grup de diputats que, acabada de proclamar la independència, no hi havia cap pla per implementar-la, i convidant-los a marxar cap a casa. Aquell avís descriu com s’anaven passant etapes esperant la següent, fins que va arribar la definitiva. “Va ser innocència, deixadesa, mala fe o covardia?” La pregunta de per què es va continuar si no hi havia cap certesa de poder aconseguir-ho, que encara cou sobretot als més abrandats de l’independentisme, apareix a l’epíleg del llibre.

Tota la veritat aporta elements que ajuden a respondre a la pregunta. S’assegura que el Govern considerava que no hi havia prou massa crítica per continuar, però així i tot es va optar per tirar endavant, amb l’esperança que apareixeria un bri de llum (de Madrid o de qualsevol capital europea) que no va arribar mai. Seria interessant un treball similar amb la mateixa profunditat de reunions, converses i plans que es van fer des del Madrid institucional. Fins llavors, ens haurem de conformar amb poc més de la meitat de la veritat.