Memorable arrencada de temporada del nou Teatre Lliure amb ‘Falaise’

Memorable arrencada de temporada del nou Teatre Lliure a Montjuïc, ple a vessar, amb Falaise, magnífic espectacle de Baró d’evel ja estrenat al juliol al mateix Lliure en el marc del festival Grec i que va esgotar entrades en les dues funcions. Falaise torna ara per quedar-s'hi fins al 13 d'octubre i ningú que estimi el teatre o simplement amb sentit comú se l'hauria de perdre. El que fan els vuit intèrprets més un cavall blanc, blanquíssim (Chapakan) i un vol de coloms és simplement indescriptible. Les imatges que generen penetren l'ànima de l'espectador i, sens dubte, continuen reapareixent durant un llarg temps en els seus somnis, tot nodrint-los.

La felicíssima combinació de circ, teatre, dansa, acrobàcia, domatge, música i escenografia produeix un impacte extraordinari en el públic, que segueix la representació entre la sorpresa, la sort, el riure i una mena d'estranya i dolça malenconia que tenyeix tot l'espectacle. Falaise ('penya-segat') consisteix en una sèrie d'episodis i accions, part d'una trama imprecisa per la qual cal deixar-se arrossegar emocionalment, a càrrec d'uns intèrprets sensacionals que actuen, ballen, canten i executen acrobàcies. Cal destacar la vis còmica de Blai Mateu Trias (hi ha qui el comparava, després de la funció, amb Jacques Tati), l'habilitat en el domatge de Camille Decortye (tots dos codirectors) i la capacitat per desestructurar el seu cos de Noëmi Boissou; però en realitat Falaise és un fabulós treball coral en què cada intèrpret construeix magistralment un entranyable personatge: al final te'ls emportaries tots a casa, fins i tot el cavall i els coloms.

Ple de moments que et deixen sense respiració, salts arriscats, danses hipnòtiques, actuacions musicals brillants (Decortys i Mateu Trias canten fragments de Vivaldi i Pergolesi i també hi ha solos de guitarra elèctrica i acústica), l'espectacle et deixa embadalit quan els personatges irrompen a través de bretxes que s'obren estrepitoses en la impressionant i plàstica, beckettiana escenografia, una obra d'art en si mateixa, i es precipiten com àngels de Milton; quan els coloms es mouen com si fossin uns actors més o el cavall omple amb la seva poderosa i onírica presència l'escenari amb el saber estar de les grans estrelles. Hi ha escenes com la de Mateu Trias amb una surrealista llarga cabellera de pija que és en realitat la cua del cavall, o quan una parella literalment es va enfonsant, caient a trossos, en la commovedora, bellíssima imatge d'un amor que s'acaba, que són simplement antològiques.

El públic va aplaudir efusivament al final, i Mateu Trias des de l'escenari, molt en el paper de chef de piste, va recordar que les funcions continuen i va animar els espectadors a fer córrer la veu per omplir cada dia. Els actors van passar llavors a la platea i des d'allà tocaven instruments feliçment en cercavila, fins arribar al vestíbul del Lliure, on van continuar la festa amb la preceptiva copa inaugural. Una arrencada molt satisfactòria de temporada, malgrat tots els núvols que hi ha hagut sobre la casa, que diria el sancallós York, on es va produir una bonica barreja generacional, amb joves i sèniors de la nostra escena, inclosos els representants del Lliure de sempre. Hi havia Imma Colomer, Quim Lecina, Carme Callol, Joan Font –recordem que els Comediants compleixen aviat mig segle– i Guillem-Jordi Graells. El nou director del Lliure, Juan Carlos Martel, que recorda a un personatge sortit d'un quadre del Greco, donava la benvinguda prenent les mesures a l'audiència i a la temporada i recordant, en la seva dèria d'obrir el Lliure al màxim, que Falaise és un espectacle per a un públic molt ampli, inclosos els nens a partir dels 8 anys. Ja veurem com va, però d'entrada, no es pot imaginar un començament més feliç.