El ‘cruyffisme’ sense Cruyff

Sense l'auditoria creativa que va demanar Ferran Adrià sobre Johan Cruyff, el llegat de l'holandès es petrifica a Amsterdam i molt especialment a Barcelona. Molt millor, i sobretot més senzill, encarregar una escultura que una Bullipedia futbolística sobre una figura fàcil també de caricaturitzar i difícil de traduir, ja idolatrada segurament per més conversos que no pas per convençuts, perquè res resulta més fàcil que ser cruyffista sense Cruyff.

El motor del cruyffisme mai va ser la unanimitat, sinó la contraposició, estimulat pels antagonismes, una manera de ser descrita de manera precisa i preciosa pel seu amic Sergi Pàmies dimarts a La Vanguardia. Potser Pàmies, únic a l'hora d'explicar el barcelonisme —“igual que existeix una manera nuñista de ser cruyffista, no crec que existeixi una manera cruyffista de ser nuñista”—, és l'artista que necessita Adrià.

El record de Cruyff figurava fins fa poc en un córner del museu Núñez. Avui, en canvi, s'estén per l'esplanada del Camp Nou, pels murals de la Ciutat Esportiva, pel nou estadi on jugaran el filial, el juvenil i el femení, per les samarretes de la sèrie “gallina de pell” i per la segona indumentària que es va començar a comercialitzar amb De Jong. El barcelonisme està impregnat de Cruyff.

Encara que és millor ser selectiu que excessiu, el desplegament de la directiva de Bartomeu és aplaudit per la família Cruyff. Mereix, per tant, un respecte des que totes dues parts, abans tan distanciades que es van arribar a negar i fins i tot demanar la seva desaparició del barcelonisme, es van reconciliar en vida de JC després de la intervenció del vicepresident Jordi Cardoner i especialment de Jaume Giró, director general de la Fundació La Caixa.

La Bullipedia de Cruyff seria la seva Fundació, raó de més perquè la del club i la del banc col·laborin econòmicament en la seva difusió i expansió, sobretot a partir dels Cruyff Courts. Assegurada la pedagogia per part de la família, el desenvolupament de la marca està garantit pel Barça. L'estil, en canvi, és un intangible difícil d'aplicar per més que es pugui fer de manera individual amb Guardiola o col·lectiva a través de la Masia.

El Barça actual, per contra, s'allunya de l'ideari cruyffista escenificat en aquell camp de la Masia ara convertit en aparcament del Camp Nou. A partir del rondo i el triangle, Cruyff va edificar el Dream Team amb decisions que van sacsejar tots els estaments del Barça. La seva obra s'explica a partir dels seus partits i també de la seva autoritat davant del poder de Núñez.

N'hi ha prou amb recordar com va desafiar la directiva quan va subratllar la capitania d'Alexanco després que el jugador fos denunciat a Papendal, o la manera en què va desautoritzar el vestidor el dia que li va treure el braçalet a Zubizarreta per donar-l'hi a Bakero. També es va enfrontar amb lo Pelat davant la sorpresa del Camp Nou. I convindria recordar que va preferir Julio Salinas abans que Txiki Begiristaín per a la final de Wembley 92.

Cruyff va triar Milla com la pedra angular del seu projecte tan bon punt va arribar i no va dubtar a prescindir de l'aragonès després de ser temptat i comprat pel Madrid. L'alternativa era Molby i, davant la negativa de la directiva a contractar el danès, va aparèixer Guardiola, més cruyffista que Cruyff. També va apostar per Danny Muller en lloc de Tito Vilanova en una dialèctica que va acabar amb la destitució de Lluís Pujol.

Hi havia tècnics del futbol base que el temien tant que sospitaven que encarregava a la seva dona que controlés qui li passava la pilota i qui no al seu fill Jordi. A l'esposa de Johan llavors li deien Marilyn a la llotja del Miniestadi. A Cruyff se l'admirava després d'haver-lo aguantat i patit i d'haver suportat les seves discussions i entès que es movia esplèndidament en la tensió, manifesta en un estadi calent com el Camp Nou.

Hi va haver moltes desavinences abans que el cruyffisme s'imposés com una religió reconeguda fins i tot pel Madrid, l'enemic natural del Barça. Ningú va definir millor la seva herència que Romario: “El futbol es mira amb els ulls de Cruyff”. Així que es necessita tant la retina com el cervell per sentir i estimar el joc de la mateixa manera, un exercici impossible per a cínics i frívols, difícil de copiar si no s'ha viscut a l'Ajax o el Barça.

Si s'ha de jutjar per la seva trajectòria, l'actual directiva no acaba de creure en Cruyff, per més que ara l'exhibeixi com a ídol i mostri com una fortuna set jugadors de la Masia en el partit contra el Betis. Abans que per l'equip i els tècnics, Rosell i Bartomeu han apostat pels futbolistes, s'han felicitat per fitxar Ronaldinho i Neymar i ara volen complaure Messi.

No entenen que el capità és la sublimació d'una manera col·lectiva d'entendre el futbol perquè si no seria Maradona. Tampoc sembla la millor solució reproduir el trident de Berlín 2015 per reconquistar la Champions el 2020. A Bartomeu potser li val una entrevista de Marca del juny del 2013 per saber què faria Cruyff: “Amb Neymar fitxat, jo m'hauria plantejat la possibilitat de vendre Messi”. Una afirmació tremenda si no s'acaba de llegir el text: “Per això jo no hauria portat Neymar”. Ara és Messi qui vol el brasiler i el president es desviu per complaure el 10. Avui els protagonistes són els jugadors, mentre que el president practica la cultura de l'aparença per quedar bé amb tothom, també amb Cruyff. Bartomeu està en el seu dret, sempre que no taqui la memòria de la principal icona del Barça.

L'exhibició de cruyffisme no eximeix, sinó que obliga el consell a ser més respectuós que mai amb el seu llegat, cosa que d'altra banda sembla haver entès quan va decidir posar el nom de JC al camp de la ciutat esportiva i no al Camp Nou. Messi juga encara una Lliga diferent de la d'Ansu. L'auditoria d'Adrià pot esperar perquè de moment no es parla de futbol, sinó del show Neymar. O si no haver deixat en pau —o sense tanta pompa— Johan Cruyff.