L’esport escapa al procés

La reunió es fa a Madrid durant l'aplicació del 155 a Catalunya. En un costat de la taula hi ha Gerard Figueras, secretari general d'Esport de la Generalitat; a l'altre, Alejandro Blanco, president del Comitè Olímpic Espanyol (COE). El primer és partidari de celebrar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya; el segon, defensa la unitat d'Espanya. La conversa té per objectiu posar en comú les aspiracions de la candidatura Pirineus-Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics d'Hivern del 2030. “Alejandro, vaig de debò amb aquest projecte”, planteja Figueras. La iniciativa necessita l'aprovació del COE, l'organisme estatal amb més vincle amb el Comitè Olímpic Internacional (COI) per potenciar una candidatura olímpica. Catalunya necessita la resta d'Espanya. I viceversa.

La xerrada va bé. Figueras és convincent i Blanco es mostra receptiu. Espanya mai ha organitzat uns Jocs d'Hivern, i la proposta té el suport de l'administració, el sector privat i els municipis pirinencs. Els dos presidents estan en sintonia. “Hi treballarem”, finalitza Blanco, “però que et quedi molt clar que no em convertiràs a l'independentisme”, adverteix amb ironia. Els dos dirigents s'entenen i mostren la seva bona relació en públic. “Jo tampoc renunciaré a la República”, respon Figueras.

La iniciativa del Govern és el projecte comú més importants entre mandataris independentistes i estatals l'últim any. L'esport es converteix en un punt de trobada: Barcelona tanca avui els World Roller Games; l'any passat va ser seu dels mundials de pilota i dels Europeus de waterpolo, sempre amb el suport de les federacions espanyoles.

La capital catalana no acollia un mundial des del 2013, quan va ser seu dels campionats del món de natació, però manté el deute de recuperar un esdeveniment de primera línia conforme al llegat esportiu de Barcelona i Catalunya en particular. La ciutat no acull un partit de la selecció espanyola de futbol des del 2004, i de bàsquet, des del 2012; i el projecte de la nova Copa Davis impulsada per Gerard Piqué s'iniciarà a Madrid.

Els Roller van arribar després de quatre anys de feina entre Ramon Basiana, president de la Federació Catalana de Patinatge, i Carmelo Paniagua, màxim dirigent de l'espanyola. El 2004, Basiana va estar a punt d'aconseguir el reconeixement de la Federació Internacional per a la selecció catalana, i Paniagua va fer tot el possible per evitar-ho, encara com a vicepresident. Antics adversaris, aliats actuals. Allò és aigua passada. “Som amics”, explica, “i no hem parlat ni un dia de política. Ni un segon en aquests quatre anys. Aquest és el nostre èxit. Tenim diferents idees polítiques i ens respectem”. Basiana reconeix en públic el seu independentisme. “Demostrem que les dues federacions estimem el nostre esport. Quan hi ha voluntat per ambdues parts, posar-se d'acord és molt fàcil”.

La capacitat de l'esport per escapar-se del procés, tanmateix, sembla reduir-se quan és la política la que entra primer en escena. No resulta senzill aconseguir “separar política i esport”, un dels mantres més repetits per actors dels dos sectors. “Des de la política s'utilitza l'esport per presumir”, reflexiona Basiana. El seu homòleg en la federació espanyola va més enllà: “Els polítics, que majoritàriament no són ximples, saben que l'esport dona publicitat, i de vegades volen ficar-s’hi. L'hàbil és que els que ja som a l'esport no ens fiquem en política”.

Tant Gerard Figueras com Basiana freqüenten reunions amb organismes d'àmbit estatal, i el seu resum és positiu. “No he trobat cap impediment des de cap institució estatal”, assegura el president federatiu. El secretari coincideix: “Tampoc he tingut males experiències. L'esport és un dels pocs espais que passa per davant de la política i en què es pot treballar conjuntament”.

Quan l’esport uneix

La presidenta del Consell Superior d'Esports (CSD), María José Rienda, exesquiadora, reivindica els valors de la competició: “L'esport uneix. Som gent que coneixem la força de la unió i la feina en equip, en tots els àmbits”. Paniagua té una solució atrevida, irònica, per a l'administració. “Seria bo que Basiana i jo féssim un clínic per a polítics, una universitat d'estiu per explicar als polítics com hem treballat dues persones que políticament podem pensar diferent, però si l'objectiu comú és mutu, cal treballar per aconseguir-lo”. I sentència: “Potser molts polítics n’haurien d'aprendre”.