Pas a pas amb els reaccionaris d’esquerra

En les eleccions generals de diumenge, els partits separatistes van obtenir a Catalunya 1.600.000 vots, un 39,2% del total, un resultat excel·lent, el millor en aquest tipus de comicis des dels inicis de la nostra democràcia. Ha estat, a més, especialment bo per a ERC, que ha desbancat clarament el PDeCAT, el partit de Puigdemont i de Torra (i d’Artur Mas), cosa que afebleix clarament el Govern de la Generalitat, tant el de Waterloo com el de la plaça de Sant Jaume. Potser els mateixos indepes ja estan una mica farts de les pallassades de Puigdemont i la seva cort dels miracles, els sembla més consistent l’impassible esfinx de Junqueras en el judici que es fa a Las Salesas.

No obstant això, aquest bon resultat està molt i molt lluny d’haver-se convertit en aquella aclaparadora voluntat popular, posem-hi dues terceres parts de l’electorat, un 66%, que començaria a demanar solucions dràstiques i excepcionals, dins de la Constitució, per solucionar-ho. Pensem que han anat a votar al voltant d’un total de 4.150.000 ciutadans catalans: del milió sis-cents mil independentistes a aquests quatre milions llargs queda un bon tram per recórrer. En definitiva, l’independentisme té força, molta força, però ni de bon tros en té prou per assolir immediatament els seus objectius últims ni per exigir un diàleg sobre aquesta qüestió. Malgrat tot, tal com van les coses, pas a pas tot es farà.

A més, aquesta força prové de diversos factors, no tots causats per la ideologia nacionalista, és a dir, la consciència de ser una nació identitària que s’ha de constituir en Estat. En efecte, el separatisme ha anat augmentant per capes superposades de naturalesa molt diversa. Al principi era el nacionalisme identitari en sentit pur, tan misteriosament explicat per Jordi Pujol: “Som una nació, som un sol poble, som el que som, tenim voluntat de ser…” Metafísica nacional.

El nacionalisme català estava llavors en construcció i els que no participaven en aquesta magna obra arquitectònica, principalment els partits d’esquerres, es mostraven miops i fins i tot cecs en no veure-ho. Pujol, molt més intel·ligent, seguia amb la seva idea, fixa i profètica: utilitzava la televisió, els diaris, l’escola; creava associacions per controlar-les; també controlava els altres, ho sabia tot de tothom. A la burgesia catalana se li queia la baba davant d’un polític tan gran, a Madrid lloaven la seva altura d’home d’Estat i quedaven perplexes quan els responies amb ironia: “Home destructor de l’Estat, deus voler dir”.

Però aquest nacionalisme ideològic tot just s’enlairava, el vol no arribava a agafar altura. De fet, va començar a remuntar durant els preparatius del canvi d’Estatut, poc després de l’any 2000, amb la inestimable col·laboració del PSC i d’Iniciativa, sempre acomplexats en la qüestió catalana i amb moltes ganes de tocar poder. El missatge que es va transmetre era que l’autonomia catalana era insuficient i calia anar més enllà: no sabien com fer-ho, tal com es va demostrar, però s’estava plantant la llavor de la discòrdia, la llavor del diable.

Allà va començar l’estratègia per augmentar el nombre d’independentistes: Espanya ens roba; el TC està democràticament deslegitimat per anul·lar preceptes d’un Estatut; el dret a decidir, bàsic i fonamental, s’exerceix mitjançant un referèndum convocat per la Generalitat; els mesos negres de setembre i octubre del 2017; l’1 d’octubre com a mostra del caràcter repressiu de l’Estat espanyol; el judici dels presos polítics… Mentides, mentides i més mentides. Totes grans mentides, però que han anat afegint capes a l’independentisme, sumant vots per raons molt diverses al nacionalisme en sentit estricte. Els “victimistes” tenen ara moltes més “raons” per votar l’independentisme que no pas fa 20 anys. I continuaran, perquè aviat arribarà la sentència i es convocaran immediatament eleccions autonòmiques.

En definitiva, l’independentisme és fort però no prou, l’unionisme és encara fort però la seva feblesa consisteix que va reculant i encara recularà més quan els socialistes catalans, en la seva funció de col·laboradors necessaris, s’avinguin, com sempre han fet, a col·laborar amb els independentistes sota l’excusa que cal formar un Govern d’esquerres amb ERC i els comuns. És el clàssic exemple del que tan bé ens explica Félix Ovejero en el seu recent llibre La deriva reaccionaria de la izquierda, un èxit de vendes. Reaccionaris d’esquerra, revolucionaris de dreta. La confusió nacional i universal.