Messi juga entre gols i maons

Com si el seu món funcionés a partir d’un interruptor, Lionel Messi s’encén i s’apaga. Allò extraordinari i ordinari, fascinant i corrent, la multitud i la solitud són només a un pas en la vida del 10 blaugrana: el camí entre el Camp Nou i casa seva, a Castelldefels, on es refugia amb la seva dona, els seus tres fills i el seu gos Hulk. Hi ha una frase que se li va quedar gravava, gairebé un leitmotiv: “Darrere de cada esportista professional, hi ha una història de sacrifici i molt d’esforç que ningú coneix. Si vols triomfar en el futbol hauràs de deixar moltes coses de banda”. I és el que va passar. I el primer que va quedar enrere va ser Rosario, tot i que sembla que mai hagi marxat de la ciutat.

De fet, a Barcelona n’hi ha que pensen que Messi es lleva al matí a Castelldefels, va a entrenar-se a la Ciutat Esportiva Joan Gamper a Sant Joan Despí i a la nit recolza el cap al coixí de la seva casa de Rosario. “Va arribar aquí quan tenia 12 anys i continua sent un paio de Rosario. Parla com la gent d’allà i fins i tot es menja la lletra s. Això és molt de santafesino”, assegura l’argentí Ángel Cappa, exentrenador del Reial Madrid. La relació entre Messi i l’Argentina sempre ha estat turmentosa, com si necessités confirmar la seva argentinitat en cada compareixença amb la selecció. Se li ha qüestionat que no se sabia la lletra de l’himne fins a les seves ganes de jugar a l’Albiceleste, després de passar-se més hores en el viatge d’avió que en la seva estada a Buenos Aires, només per jugar un amistós. “No canto l’himne a propòsit. No em canvia res i la boludez no em va. Sento gent que diu que no sento la samarreta. Fa ràbia quan et maten sense saber res”, es defensa el capità del Barça i de la selecció argentina.

Deixar Rosario va ser per a Messi el rival més difícil de regatejar. Uns anys abans que la família Messi prengués la decisió de traslladar-se a Barcelona, el Jorge i la seva dona, Celia Cuccittini, es plantejaven la possibilitat d’anar a viure a Austràlia. Calia buscar-se la vida fora d’una Argentina on ja s’ensumava una de les pitjors crisis econòmiques de la seva història. Però l’any 2000 va aparèixer el Barça i una doble possibilitat de creixement: per a un esquifit Lionel (que tenia un problema hormonal i el club català estava disposat a pagar-li el tractament) i també per a tots els Messi.

L’adaptació a Barcelona va resultar complexa i la família es va dividir: la Celia va tornar a Rosario amb la resta dels seus fills (el Rodrigo, el Matías i la Sol) i el Jorge es va quedar, amb el Leo, a la capital catalana. El pis de 120 metres quadrats al barri de les Corts, que pagava el Barça, es va omplir de dubtes i, sobretot, de silencis entre pare i fill, dos homes de poques paraules. “El més dur d’aquells anys no va ser la medicació, sinó estar tant de temps amb la família separada”, recorda el Leo, que es tancava a plorar a la seva habitació perquè el seu pare no s’adonés que trobava a faltar casa seva, al barri de Las Heras.

Quan el calendari del futbol l’hi permet, Messi torna a Rosario. Allà es va retrobar amb Antonella Roccuzzo, el seu amor platònic d’infantesa, avui la mare dels seus tres fills, el Thiago, el Mateo i el Ciro. La família sempre ha fet de refugi per al futbolista. Un dels seus primers tatuatges va ser la cara de la seva mare. Res d’estrany en un noi criat a Rosario, ciutat argentina amb el percentatge més alt d’immigració italiana, societat en què predomina el culte a la mamma, líder silenciosa de les famílies. Quan va néixer el seu primer fill, es va tatuar les seves mans a la cama esquerra. Si els matins de Messi estan hipotecats a la Ciutat Esportiva del Barça, les tardes estan destinades als fills. Els passa a buscar a l’escola i dedica llargues hores a jugar amb ells, no sempre amb la pilota com a protagonista.

Busca normalitat en l’anormalitat. Si els seus gols es poden rebobinar una vegada i una altra, la seva vida no està destinada a Hollywood. Imprevisible al camp, previsible a fora. A qualsevol ciutat esportiva de futbol d’Espanya i, per descomptat, també de l’Argentina, no és difícil trobar-se amb un esquadró d’agents disposats a pescar el talent emergent. A Messi no el van convèncer. Va apostar, de nou, per la seva família. La seva carrera la representa el seu pare Jorge, ahir supervisor en la metal·lúrgica Acindar (una de les empreses més importants de l’Argentina), avui president d’una marca mundial: Leo Messi. El davanter blaugrana figura, segons la revista Forbes, al lloc número vuit dels celebrities amb més facturació anual el 2018 (111 milions de dòlars), i segon si només es tenen en compte els esportistes. “Qui està preparat per tot això?”, afirma Jorge Messi. “Potser ningú ho està. Jo vaig intentar veure com és que s’ho fan la resta dels futbolistes. Tampoc és tan difícil”, completa Jorge.

Messi acostuma a invertir el seu patrimoni en el negoci immobiliari, tant a Espanya com a l’Argentina. Interessat en la gastronomia, l’argentí ara també aposta per l’hostaleria. A través de l’empresa MiM, el 10 blaugrana va adquirir un tercer hotel a Mallorca, després de l’èxit que va obtenir amb el de Sitges i el d’Eivissa. Messi, però, no parla de diners, ni tan sols quan es tracta de la seva Fundació. Fa excepcions, com quan va ser el padrí de l’SJD Pediatric Center de Barcelona, el centre oncològic més gran d’Europa amb capacitat per atendre 400 nens malalts. Una societat amb l’Hospital Sant Joan de Déu que rep especial atenció del jugador del Barça.

Patrocinat per marques com Adidas, Gatorade, Pepsi, Lays i Huawei, entre d’altres, Messi juga entre gols i maons. Res estrany en un paio que viatja de la immortalitat a la mortalitat en un trajecte en cotxe de 20 minuts entre el Camp Nou i Castelldefels.